Arxiu del dimarts , 2/10/2012

Les meduses i les seves circumstàncies

dimarts , 2/10/2012

176860_jellyfish.jpg “Jo soc jo i les meves circumstàncies” és una frase difícil de contradir. Som com som entre altres coses per l’ambient en que hem crescut, per la sort o la desgràcia amb que la vida ens ha tractat, per la gent amb qui ens hem relacionat i per tot el que ens envolta. Però el concepte no es limita als éssers humans sinó que és igualment vàlid per qualsevol ésser viu.

És important tenir-ho present ja que, com moltes vegades es fa notar, no serveix de res protegir un animal del risc de la extinció si no protegim alhora el medi ambient on ha de viure. Els pandes s’alimenten exclusivament de fulles de bambú, doncs intentar protegir els pandes requereix inexorablement protegir també al bambú.

I més enllà d’aquests cassos extrems, moltes espècies modifiquen la seva presència si, d’alguna manera modifiquem el seu medi ambient. Normalment el que fem és complicar-li’s la vida i destruir els seus hàbitats, però en ocasions la cosa funciona al revés… i el resultat segueix sent dolent.

Fa un parell de dies vaig llegir la notícia referida a un treball publicat en una revista d’ecologia en el que es donava una explicació al destacat augment en el nombre de meduses que es detecta a la majoria de mars del planeta. En ocasions s’ha fet referència a la disminució en el nombre de depredadors que mantenien la població de meduses a ratlla. També s’ha parlat de l’efecte de l’escalfament global que fa que aigües més càlides afavoreixin el creixement de les poblacions de les meduses. En els dos casos, el culpable final és la humanitat, però ara hi ha una altra explicació que ens fa responsables de manera encara més directa.

Per entendre el que passa amb les meduses cal recordar el cicle vital d’aquesta mena d’organismes (els cnidaris). No sempre tenen aquest aspecte llefiscós, bonic i desagradable alhora. Les meduses generen unes larves que no són medusetes petites sinó que el que fan és enganxar-se a la superfície del fons marí per donar lloc a un pòlip. Aquests pòlips corresponen a la fase sèssil de l’organisme i van creixent fins que comencen a deixar anar petites meduses que, ja lliures, creixeran fins convertir-se en la típica medusa emprenyadora.

Al llarg dels anys, els humans hem anat construint una munió d’estructures al llarg de la costa. Ports, espigons, trencaones, barreres submarines, col·lectors… I en fer-ho hem generat un fantàstic suport per la fixació dels pòlips. En les parets rocoses els pòlips ho tenen complicat perquè han de competir amb molts més organismes per trobar un indret on instal·lar-se. Però les parets llises de les estructures fetes pels humans no són colonitzades per tants organismes com les parets rugoses de les roques i els pòlips de les meduses han aprofitat la poca competència per convertir-les en els seus criadors particulars.

Quan han anat a mirar que hi havia a les parets de ciment submergit els investigadors han trobat una quantitat descomunal de pòlips encantats del favor que els hem fet en fabricar-li’s un ambient  idònies per al seu creixement. Segurament aquest no serà l’únic motiu que explica l’augment en el nombre de meduses, però molt probablement si que hi tingui un paper important.  La bona notícia és que si això es confirma, si que podríem fer-hi alguna cosa. Simplement tenint la precaució de fabricar les estructures amb unes superfícies no tan descaradament adequades per als pòlips ja dificultaríem notablement els booms de meduses dels estius. Amb les meduses individuals tenim poca cosa a fer, però si podem actuar sobre les seves circumstàncies potser si que aconseguirem alguna cosa.