Les meduses i les seves circumstàncies

176860_jellyfish.jpg “Jo soc jo i les meves circumstàncies” és una frase difícil de contradir. Som com som entre altres coses per l’ambient en que hem crescut, per la sort o la desgràcia amb que la vida ens ha tractat, per la gent amb qui ens hem relacionat i per tot el que ens envolta. Però el concepte no es limita als éssers humans sinó que és igualment vàlid per qualsevol ésser viu.

És important tenir-ho present ja que, com moltes vegades es fa notar, no serveix de res protegir un animal del risc de la extinció si no protegim alhora el medi ambient on ha de viure. Els pandes s’alimenten exclusivament de fulles de bambú, doncs intentar protegir els pandes requereix inexorablement protegir també al bambú.

I més enllà d’aquests cassos extrems, moltes espècies modifiquen la seva presència si, d’alguna manera modifiquem el seu medi ambient. Normalment el que fem és complicar-li’s la vida i destruir els seus hàbitats, però en ocasions la cosa funciona al revés… i el resultat segueix sent dolent.

Fa un parell de dies vaig llegir la notícia referida a un treball publicat en una revista d’ecologia en el que es donava una explicació al destacat augment en el nombre de meduses que es detecta a la majoria de mars del planeta. En ocasions s’ha fet referència a la disminució en el nombre de depredadors que mantenien la població de meduses a ratlla. També s’ha parlat de l’efecte de l’escalfament global que fa que aigües més càlides afavoreixin el creixement de les poblacions de les meduses. En els dos casos, el culpable final és la humanitat, però ara hi ha una altra explicació que ens fa responsables de manera encara més directa.

Per entendre el que passa amb les meduses cal recordar el cicle vital d’aquesta mena d’organismes (els cnidaris). No sempre tenen aquest aspecte llefiscós, bonic i desagradable alhora. Les meduses generen unes larves que no són medusetes petites sinó que el que fan és enganxar-se a la superfície del fons marí per donar lloc a un pòlip. Aquests pòlips corresponen a la fase sèssil de l’organisme i van creixent fins que comencen a deixar anar petites meduses que, ja lliures, creixeran fins convertir-se en la típica medusa emprenyadora.

Al llarg dels anys, els humans hem anat construint una munió d’estructures al llarg de la costa. Ports, espigons, trencaones, barreres submarines, col·lectors… I en fer-ho hem generat un fantàstic suport per la fixació dels pòlips. En les parets rocoses els pòlips ho tenen complicat perquè han de competir amb molts més organismes per trobar un indret on instal·lar-se. Però les parets llises de les estructures fetes pels humans no són colonitzades per tants organismes com les parets rugoses de les roques i els pòlips de les meduses han aprofitat la poca competència per convertir-les en els seus criadors particulars.

Quan han anat a mirar que hi havia a les parets de ciment submergit els investigadors han trobat una quantitat descomunal de pòlips encantats del favor que els hem fet en fabricar-li’s un ambient  idònies per al seu creixement. Segurament aquest no serà l’únic motiu que explica l’augment en el nombre de meduses, però molt probablement si que hi tingui un paper important.  La bona notícia és que si això es confirma, si que podríem fer-hi alguna cosa. Simplement tenint la precaució de fabricar les estructures amb unes superfícies no tan descaradament adequades per als pòlips ja dificultaríem notablement els booms de meduses dels estius. Amb les meduses individuals tenim poca cosa a fer, però si podem actuar sobre les seves circumstàncies potser si que aconseguirem alguna cosa.

11 comentaris

  • VLADI

    22/02/2013 21:43

    NO LO SAVIA

  • VLADI

    22/02/2013 21:42

    ESTO ME AYDADO EN ACER TRABAJO DE BIOLOGIA MUY IMPORTANTE

  • Esther

    04/01/2013 11:10

    Hola, un estudi recent conclou que les proliferació de meduses responen a fenòmens cíclics i que no hi ha una evidència clara d’un augment global de la població d’aquests animals en els últims dos segles. El treball aquí: http://www.pnas.org/content/early/2012/12/26/1210920110.full.pdf

  • Daniel Closa

    02/10/2012 20:51

    Contra gustos… Al final tot es acostumar-s’hi.
    Be, a les Soylent Green no si us plau

  • Sinera

    02/10/2012 20:05

    Ja el 2008, al Sant Pau de la Ruscalleda ja es podien menjar la Cotylorhyza Tuberculata i la Rhopilema Esculentum. Ella les defineix com “bellas princesas marinas”.

    http://elpais.com/diario/2008/09/26/tendencias/1222380002_850215.html

  • Sinera

    02/10/2012 19:56

    Ah. I ara em ve al pensament aquella peli tant vella “Soylent Green”… Tothom volia aquelles galetes!

    http://en.wikipedia.org/wiki/Soylent_Green

  • Sinera

    02/10/2012 19:51

    Doncs sembla que sí. Que se la mengen a molts llocs…

    http://www.directoalpaladar.com/cultura-gastronomica/la-medusa-es-el-ultimo-grito-en-los-restaurantes

    Jo no em menjaria un cuc sabent que ho és… però si formés part d’una frankfurt, i no ho sabés… oi que sí? Puajjjj!

    Quants cucs no ens empassem amb els sucs de taronja? Doncs segueixen sent igual de bons!

  • Daniel closa

    02/10/2012 10:15

    Al Japó en menjen algun tipus. Tot es qüestió de cultura culinària.

  • Sinera

    02/10/2012 9:56

    M’agrada que siguem capaços de facilitar o no el cultiu de meduses. A mi m’encanten les meduses a les platges sempre que no estiguin a tocar. N’he tret algunes amb les mans nues agafant-les per cap i donant-lis la volta… per bé que sempre m’han acabat fregant algun tentacle per la pell amb la conseguent frisança… Però les trobo maques…

    La pregunta és, perquè no ens les mengem? Tenen poques proteïnes? No s’assemblen als pops i als calamars? No es podrien fer menjars dels que, d’alguna manera, en formessin part? Penso que si n’hi ha tantes s’haurien d’aprofitar per alguna cosa. Gelatina o melmelada de medusa aurelia? Ummmmm!

  • Daniel closa

    02/10/2012 9:32

    La natura ens dóna moltes, moltíssimes lliçons.

  • Carquinyol

    02/10/2012 9:08

    Ens dediquem a fer ports esportius i barreres per a poder gaudir millor del mar i dels banys i resulta que, de retruc, afavorim una palga que el que fa és justament impedir-nos gaudir d’això.

    La natura té cops amagats boníssims ;)