Arxiu del dilluns, 15/10/2012

Al límit del sistema solar

dilluns, 15/10/2012

350px-Heliosphere_drawing.jpg Un bon dia llegeixes una noticia d’allò més interessant sobre un èxit científic sense precedents. Genial, però et quedes una mica parat quan tornes a llegir la mateixa notícia un any després, i tres anys després torna a aparèixer, i cinc anys després… i aleshores t’adones que alguna cosa potser no està del tot clara. Doncs aquesta és la història de la notícia que avisa que la nau Voyager 1 està abandonant el sistema solar.

Ho he pogut llegir l’any 2001, l’any 2003, l’any 2007, l’any 2010 i ara fa uns pocs dies de l’any 2012. Que us hi jugueu a que d’aquí un temps en tornem a parlar?

En realitat no és que ningú hagi perdut l’oremus. Simplement passa que ignorem com és exactament el límit del sistema solar, de manera que a mida que la Voyager I va trobant canvis els interpretem com podem i anem refent els models en conseqüència. És el que passa quan ets la primera nau que s’endinsa en aquest territori.

La Voyager I va ser llançada l’any 1977. Jimmy carter era President dels Estats Units i a Xile manava en Pinotxet. Aquell any es va abolir la censura a Espanya i es va legalitzar el partit comunista. Els telèfons mòbils només eren una fantasia de ciència ficció  que feien servir a la sèrie Star Trek i a Barcelona es va fer la mítica manifestació de la diada demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Ha plogut molt des d’aleshores, però la Voyager ha continuat el seu viatge. Ara segueix allunyant-se del Sol a disset quilòmetres per segon i és l’objecte fabricat per l’home que ha arribat més lluny. Ja està a més de 100 Unitats Astronòmiques de distancia. (Una Unitat Astronòmica és la distància entre la Terra i el Sol). Aquesta immensa distància fa que es trobi als límits del sistema solar, però aquest límit costa de definir amb precisió.

A més de llum, el Sol emet una cosa anomenada vent solar, que és un flux de partícules de molta energia que surten disparades en totes direccions, generant una mena de bombolla al voltant del Sol. Els planetes i tot el que considerem el sistema solar està situat dins d’aquesta bombolla que s’anomena heliosfera. En canvi, les partícules provinents de l’espai exterior, xoquen amb les del vent solar i delimiten un límit per l’heliosfera. El que passa és que no es tracta d’un límit ben definit sinó que compren unes quantes zones més o menys distingibles.

Per exemple, hi ha l’heliopausa que és el punt on el vent solar es frena del tot per el contacte amb l’espai exterior. També hi ha el xoc de terminació que seria la zona on el vent solar comença a frenar-se. La zona intermèdia seria l’heliosheath, que es per on anava la Voyager fins fa poc.

Per això es va anunciant la sortida de la nau del sistema solar. Es va dir quan es va detectar que s’acostava al xoc de terminació, quan es va endinsar en l’heliosheat i ara quan esta franquejant l’heliopausa. L’únic problema és com definir quan realment s’ha sortit de l’heliopausa. En principi haurien de passar tres coses. Hauria de detectar un notable augment de partícules provinents de l’espai exterior. Això ho està observant des de fa mesos, però últimament ha augmentat molt. També hauria de deixar de detectar partícules del vent solar, que és exactament el que ha observat des de finals d’agost. I finalment hauria de mesurar un canvi en la direcció de les partícules carregades. Això és perquè se suposa que al topar amb la bombolla de l’heliosfera, les partícules amb càrrega s’han de desviar, igual que un xorro d’aigua es desvia si topa amb un altre xorro d’aigua. Però, ai! això de moment no ho ha detectat.

El dubte és amb dos dels tres condicionants ja n’hi ha prou per considerar que la Voyager ha sortit a l’espai interestel·lar. Cal tenir ben present que això de la desviació de les partícules suposem que succeeix. És el que diuen els models. Però potser el model està equivocat.

Per això deia que, potser d’aquí un temps tornarem a anunciar, una vegada més, que la Voyager I ha sortit del sistema solar.