Cal estudiar química?

1054746_chemistry1.jpg M’ha fet gràcia una entrada d’un blog del Washington Post que es titula: “Perquè obligueu al meu fill a aprendre química? Pel que sembla, un pare va veure que a l’institut on anava el seu fill calia fer un curs de química per obtenir el graduat. No conec els detalls del sistema educatiu de Maryland i no m’ha quedat clar si és per un imperatiu estatal o que, però tan se val. L’interessant és l’argumentació del pare i que en algun altre indret han resumit com: “El meu fill no serà químic. No serà un científic. Un any de classes de química no li serviran de res, i en canvi l’amargaran. Podria estar aprenent alguna altra cosa de més profit”:

En realitat no ho deixa anar sense més sinó que discuteix els raonaments que altres persones li han fet. Per exemple, a l’argument que el país necessita científics per ser productiu, ell respon que hi està totalment d’acord, però que no ha de ser pas el seu fill un d’aquests científics. Si li diuen que estudiar química li servirà per desenvolupar habilitats de raonament o anàlisi que es poden aplicar a altres camps, la resposta és que això també es pot aconseguir estudiant altres coses que segurament li interessaran més al seu fill. Si li diuen que els nens han d’estudiar un ampli ventall de coses per poder triar, respon que el seu fill ja té 15 anys i ja te clar el que vol i el que no vol fer.

Malgrat que jo tinc clar que un alumne ha d’adquirir coneixements de química, aquest pare fa servir arguments que no es poden ventilar tan fàcilment. Perquè química precisament? Perquè no oratòria? O política? O, com diu ell, codificació HTML per la web?

Naturalment, el cas de la química és un exemple concret però es pot aplicar a qualsevol àmbit del coneixement. És necessari estudiar física? Després de tot, amb molta probabilitat ho oblidarem quasi tot. Jo mateix, que treballo en un àmbit científic he oblidat molts dels conceptes que vaig memoritzar al seu moment estudiant física. Per no parlar de les matemàtiques i aquelles baralles agòniques amb unes integrals que ara seria incapaç de resoldre. Però això mateix passa amb tot. No només amb els temes científics. Si ara mateix hagués de fer una anàlisi sintàctica d’una frase mínimament complicada, crec que no la faria correctament ni que m’hi anés la vida. A l’escola vaig aprendre poemes que ara mateix no reconeixeria de cap manera.

Però si ens centrem en el camp de les ciències, si algú té claríssim que vol dedicar la seva vida a temes que no tenen res a veure amb les ciències, per quin motiu ha de dedicar anys a estudiar coses com la química, la física o la biologia?

La primera resposta que em vindria al cap és que pensar que podràs viure sense entrar en contacte amb la física la química o la biologia és totalment irreal. Res del que ens envolta està aïllat de la química o la física. Quan fas un ou ferrat, quan et fregues una ferida amb aigua oxigenada o quan poses vinagre a l’amanida estàs aplicant processos químics i físics. Pots fer-ho tot sense saber res de ciències, però si entens, ni que sigui remotament, el que és un àcid podràs cuinar molt millor. Si algú t’explica que pot fer funcionar un cotxe amb l’energia continguda a l’aigua, et serà útil una mica de química per saber que segurament t’estan ensarronant. Igual que si et volen encolomar una polsera energètica o un aliment màgicament revigoritzant. Saber química, saber ciències, no evitarà que ensarronin al seu fill, però al menys ho farà una mica més difícil.

Però potser l’argument més important és que estudiant química aprens a pensar de manera científica. Coses com acostumar-te a posar en dubte els arguments, interpretar unes dades o demanar demostracions d’allò que s’afirma. Plantejar hipòtesis però no donar-les per bones fins que trobes la manera de demostrar-les. Uns hàbits que resulten molt útils quan llegeixes els diaris o quan escoltes un polític. En altres camps del coneixement també es podrien aconseguir, però és amb les assignatures de ciències en les que aquestes habilitats són el nucli de l’assumpte. Noteu que l’important no és tant recordar els nivells de valència d’un determinat àtom sinó aprendre la manera com s’arriba a saber que existeixen aquests nivells.

Igual que no entendria una educació que no incorporés assignatures relacionades amb les arts o els coneixement social, incloure assignatures de ciències “dures” em sembla inexcusable a l’hora de definir una bona educació.

7 comentaris

  • Sinera

    22/10/2012 19:32

    Roger,

    Doncs tampoc jo sabria dir-te quan un nen hauria de passar del generalisme a l’especialització. Penso que depèn del nen, dels pares, de l’entorn i de moltes altres variables.

    És com fixar els 18 anys com la majoria d’edat. Hi ha joves que als 15 són més majors d’edat que un adult de 40.

    Allò de l’atenció a la diversitat és i serà un gran invent però impossible de dur a bon port en una classe de 25 o 30 alumnes i amb 20 hores de classe a la setmana. Jo al menys sempre he tingut la sensació de no fer-ho pas bé, amb l’angoixa personal que això comporta.

    Potser només caldria ensenyar a aprendre i a no perdre mai la curiositat. Però com s’aconsegueix això? Mirant la televisió? Llegint els diaris?… Pobres de nosaltres!

  • Roger Verdaguer

    22/10/2012 13:23

    Quan cal deixar el generalisme i començar amb l’especialització? Quins avantatges i inconvenients tenen l’una i l’altra? Per no dir que cada persona és diferent i requeriria aprendre de maneres diferents a la resta, el mateix temari. Tot plegat és molt complicat, però la meva opinió és que cal saber tant com es pugui d’allò que et pot afectar directament i, a més de tant com es pugui d’allò que no t’afecta directament però que és útil per no cometre errors, ampliar la capacitat d’anàlisi, comprendre, etc. És a dir, cal saber química.

  • Sinera

    22/10/2012 13:12

    L’assignatura més important de totes hauria de dir-se “Una vida per aprendre“. Quan els pares i/o els mestres aconsegueixen que els seus fills/alumnes sentin curiositat per tot el que els envolta, la seva vida ja sempre serà un continu furgar per saber més i més.

    El llibre d’instruccions per a pares i fills hauria de ser tan simple com:

    Et queden uns 80 anys per aprendre què és la vida i tot el que t’envolta i això farà que, quan siguis gran, et sentis feliç d’haver viscut.

    Química, física, llengua, biologia, història, matemàtiques… es pot prescindir d’alguna cosa? Quins pares poden ser tan idiotes per “marcar” el què sí i el que no ha d’aprendre un fill?

    Aquests pares idiotes també es podríen limitar a dir:

    Tot és a la Bíblia, fill meu. La resta només et crearà confussió“.

  • tramuntaire

    22/10/2012 10:20

    Les prioritats del sistema educatiu és un tema molt controvertit. Quan jo feia BUP hi havia els que escollien la branca de lletres pures perquè no podien veure les matemàtiques. Si algú no aguantava la filosofia o la llengua no se’n podia escapolir, però. No és que no estigui d’acord que les llengües siguin bàsiques, però per exemple les mates també són un tipus de llenguatge que a mi em sembla molt útil per fer segons quins raonaments i alguns haguessin fet vaga de fam si les haguessin fet obligatòries.

    Crec que el més important és ser conscient de la importància d’aprendre (durant tota la vida) i adquirir les capacitats per poder-ho fer per un mateix. Si el pare no vol que el nen estudiï química, que almenys siguin capaços d’aprendre’n quan els faci falta.

  • hypokalemic one

    22/10/2012 10:09

    si senyor, cal saber química, si no et passa que per calcular la Normalitat has de trucar al teu cunyat i que t’ho expliqui.

  • Sinera

    22/10/2012 9:01

    Tot i ser de lletres vaig tenir la sort d’haver estudiat els dos batxillerats, el de lletres i el de ciències. Potser l’assignatura amb la que més vaig disfrutar va ser la química orgànica.

    Està clar que tot el que obri possibilitats per entendre la complexitat de la vida ha de ser molt respectat.

    Alguns pares potser fins i tot els treurien les lectures obligatòries perquè el seu fill, com ells, mai llegiran un llibre en la seva vida. Pobres pares i pobres nens!

  • Carquinyol

    22/10/2012 8:43

    Aquí ens passa quelcom de similar però en l’àmbit de les llengües i amb un discurs molt més polititzat. Jo penso que el que s’ha d’estudiar, i com s’ha de fer, l’han de decidir els professionals en encarregats del tema, ni pares ni polítics.

    I sinó que els pares ho decideixin tot, perquè només el que s’ensenya a l’escola? Els horaris de l’autobus, la programació de la tv, els ingredients de les pizzeries, la tensió del corrent elèctric, el que publica Dan al seu bloc,…