Arxiu del dimarts , 23/10/2012

Adéu a la clonació de dinosaures

dimarts , 23/10/2012

Jurassic-Park_Logo.jpg Els dinosaures resulten fascinants. Eren grans, ferotges i van desaparèixer. Aquesta combinació els fa irresistibles per als nens i per molts adults. Que no donaríem per veure un dinosaure viu! No és estrany que tant bon punt es van començar a identificar fòssils de dinosaure els novel·listes van buscar la manera de retrobar-ne de vius en illes perdudes, en indrets aïllats o al centre de la Terra. Per desgracia, no hi ha res a fer. L’extinció de finals del Cretaci se’ls va endur per sempre.

Almenys això era el que pensàvem fins que en Michael Crichton va publicar la novel·la “Jurassic Park”, que encara va guanyar més fama quan l’Spielberg en va fer la pel·lícula. Allà plantejava una estratègia per reviure els dinosaures. Amb les modernes tecnologies de manipulació del DNA es podria agafar DNA de dinosaure i ficar-lo dins un òvul d’algun animal proper. Un rèptil o un au. Amb una mica de sort la maquinària cel·lular de l’ou llegiria i expressaria el DNA del dinosaure que es començaria a desenvolupar. Per cert que quasi sempre acabaria sense tirar endavant per mil motius, però ocasionalment podria funcionar.

L’únic problema era aconseguir DNA de dinosaure. Recordo que anava llegint el llibre i pensava, si fóssim molt, però molt optimistes, potser tindria alguna possibilitat de fer servir el DNA de dinosaure. Però d’on dimonis el pensa treure? I la inspiració brillant era… de insectes fossilitzats en ambre. Algun insecte hauria xuclat la sang d’algun dinosaure abans de quedar atrapat i fossilitzat dins l’ambre. En aquelles condicions, algunes cèl·lules sanguínies del dino es mantindrien dins l’insecte esperant que milions d’anys després arribessin els científics de InGen per reviure l’espècie.

Brillant, però per desgracia ara sabem que és erroni.

L’error és pensar que el DNA està protegit i que es mantindrà intacte. I no és així. El DNA es va degradant inexorablement amb el temps. Quan s’ha analitzat quant de temps es manté intacte la llarga cadena de DNA s’ha vist que mica a mica es va degradant fins i tot quan es conserva en condicions òptimes. S’havien fet estudis en laboratori, però ara n’han fet un analitzant el contingut de DNA dels ossos d’uns ocells extingits datats en uns quants milers d’anys. I amb tot això s’ha pogut calcular la vida mitjana del DNA.

Cal recordar que el DNA és una llarga cadena de nucleòtids units un a continuació de l’altre. L’ordre en que estan units és la clau que ens dirà com serà la proteïna per la que codifica cada gen. Doncs l’expressió “vida mitjana” ens diu quan de temps ha de passar fins que la meitat de les unions entre nucleòtids es trenquin. Els trencaments seran aleatoris, però ara sabem que passats 521 anys, la meitat del DNA s’haurà perdut.

Bé, com que en cada cèl·lula es perdrà una part diferent si analitzem unes quantes cèl·lules encara podríem refer el text complert. Però caldrà afanyar-se, perquè 521 anys després s’haurà perdut la meitat del que ens quedava. Ja sols restarà una quarta part del DNA original. I 521 anys després s’haurà esvaït la meitat del restant. I així s’anirà degradant inexorablement. A la pràctica, i sent molt optimistes, tenim la certesa de que en un milió i mig d’anys ja no quedarà res de DNA útil.

Llàstima, perquè aquesta xifra cau mol lluny dels 65 milions d’anys que han passat des que es van extingir els dinosaures. Potser podrem clonar mamuts, però en cap cas dinosaures. Adéu al somni de  Jurassic Park per culpa d’una punyetera característica química del DNA.

Al menys fins que algú tingui alguna idea genial nova.