Arxiu del dimecres, 24/10/2012

Si per una vegada…

dimecres, 24/10/2012

Pancreas_adenocarcinoma.jpg Hi ha moments a la vida que marquen un abans i un després. Això pot ser tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. De vegades n’ets conscient i altres vegades no és fins anys després que mires enrere i t’adones que tal dia va passar tal cosa i a partir d’aleshores tot va canviar. I encara és més freqüent el cas invers. Moments que creus que marcaran el futur però que al final queden en no-res i tot segueix igual.

Doncs aquest estiu passat vaig viure un d’aquests moments en el que vaig pensar: això pot ser històric. Després de tants anys, sembla que hem trobat el camí. No vaig ser l’únic, de fet aquell vespre ho comentàvem al sopar amb una barreja d’incredulitat i esperança. La prevenció era perquè ja altres vegades hem viscut fets molt prometedors que al final, per ets o per uts han acabat en una decepció.

Va ser a finals de Juny, a un congrés sobre pancreatologia. En una de les ponències estrella van presentar el desenvolupament d’un medicament que semblava útil per tractar el càncer de pàncrees.

Per entendre el nostre escepticisme inicial i alhora les ganes que finalment fos cert, cal tenir present que l’adenocarcinoma de pàncrees és un dels tipus de càncers amb més mal pronòstic. Té una diabòlica combinació de factors que compliquen extraordinàriament el seu tractament. Per començar progressa molt ràpidament i de seguida començà a fer metàstasi, de manera que el període en que seria tractable es molt curt. A més, gairebé no dóna símptomes. Quan comences a notar que alguna cosa va malament és per les afectacions a altres òrgans, quan ja és massa tard per fer res. I a sobre, és molt resistent als tractaments. Estratègies i medicaments que han resultat ser útils per altres tipus de càncer són molt menys efectius en el cas del pàncrees.

Per fer-nos una idea. La gran millora en el tractament va ser l’aparició fa uns anys d’un fàrmac anomenat Gemcitabina. Aconseguia allargar la vida dels pacients… unes poques setmanes. En realitat, val la pena prendre’l perquè si bé no allarga la supervivència, si que sembla millorar la qualitat de vida. I això també és molt important.

Doncs aquest Juny van explicar el que havien fet. Els investigadors havien notat que les cèl·lules del càncer de pàncrees presentaven uns nivells molt elevats d’una proteïna molt interessant. Es diu HSP70 (per Heat Shock Protein 70) i forma part de les “proteïnes de xoc tèrmic”. El nom és perquè es va veure que quan li clavaven un cop de calor a les cèl·lules, aquestes començaven a fabricar un tipus molt particular de proteïnes que contribuïen a fer-les més resistents al cop de calor. En realitat no només la calor. Són unes proteïnes per situacions d’emergència que fan que la cèl·lula esdevingui més resistent a condicions adverses.

I el cas és que les cèl·lules tumorals viuen en unes condicions molt dolentes. El seu metabolisme és un desastre, generen molts productes secundaris més o menys tòxics, tenen alteracions de tota mena. Són com un cotxe vell que crema malament la gasolina, que fa molt fum, que funciona a batzegades… però que es extremadament resistent a tot això i, per tant, imparable. Podria ser que una de les claus de la resistència de les cèl·lules tumorals fos que tenen tanta HSP70.

Si s’elimina el gen de la HSP70, les cèl·lules esdevenen molt sensibles a tot i es moren amb facilitat. Al laboratori és fàcil, però als tumors de veritat no els pots treure un gen sense més. I el problema era que no hi ha inhibidors de la HSP70. O no n’hi havia.

El que van fer va ser buscar productes que actuessin sobre aquesta proteïna i finalment van identificar que un extracte d’una planta xinesa si que tenia una certa activitat contra la HSP70 (qui ho diu que la ciència menysprea la medicina tradicional?). La molècula en qüestió no era soluble en aigua i no arribava fins les cèl·lules, però amb unes poques modificacions químiques van fer que si que hi arribés i la van provar en ratolins als que havien induït càncer al pàncrees. Els resultats van ser espectaculars. Pràcticament tots els animals van sobreviure. I en els que encara tenien algun tumor, aquest estava reduït a la mínima expressió.

Naturalment els investigadors ho van patentar, van muntar una companyia i van batejar la molècula amb el nom de “Minnelide” (ja que treballen a la Universitat de Minnesota). Aquesta setmana acaben de publicar el treball amb tots els detalls.

Per descomptat que curar el càncer en ratolins s’ha fet moltíssimes vegades. I quasi sempre, els resultats fantàstics en els experiments, deixen de funcionar quan ho intentes en pacients humans. Com deia algú, si ens donessin un euro cada vegada que hem curat el càncer només als ratolins, ja seriem milionaris.

Però si per una vegada, només per una vegada, tinguéssim raó i realment aquella ponència marqués un abans i un després en el tractament del càncer de pàncrees…