Arxiu del mes: novembre 2012

Consciència en xarxa

divendres, 30/11/2012

brains.jpg L’anestèsia va ser un dels grans invents de la medicina. N’hi ha prou d’imaginar com eren les intervencions quirúrgiques abans que les tècniques anestèsiques es desenvolupessin per comprendre com van canviar les coses a partir d’aquell moment. Però a més de la part estrictament pràctica, l’anestèsia també ens serveix com eina per investigar el cervell i en particular la consciència. Més que res perquè el que fa l’anestèsia és, precisament, desconnectar la consciència.

Una definició de la consciència és “un estat de la ment que permet prendre decisions de forma racional, percebre la realitat i tenir noció del propi jo”. Això serveix per distingir-ho dels somnis o les al·lucinacions, però sobretot fa referència a un estat de la “ment”. I la ment, que tots sabem el que és perquè l’experimentem subjectivament, resulta un complet i absolut misteri. Sabem que apareix com a conseqüència de l’activitat del cervell, però poca cosa més.

Ara bé, amb els anestèsics podem desconnectar la consciència, de manera que si entenem com funcionen els anestèsics podrem aprendre alguna cosa sobre la manera com s’origina la consciència i com treballa la ment. Alguns anestèsics simplement interfereixen la transmissió nerviosa, però un dels més famosos avui en dia, el propofol, actua de manera més subtil.

El propofol és va fer famós quan va resultar ser el causant de la mort d’en Michael Jackson. Una llàstima, perquè com anestèsic es mereix ser recordat per la seva utilitat en medicina i no per episodis com aquest.

En tot cas, han fet estudis on mesuraven l’activitat del cervell de voluntaris que anestesiaven amb propofol. Les neurones estan sempre enviant senyals i presentant un patró d’activitat caracteritzat per diferents ritmes de senyals. El que han vist que passa a mida que ens anestesien és que moltes zones del cervell continuen funcionant de manera més o menys normal, però els sistemes de comunicació entre aquestes àrees queden interromputs.

La similitud amb el funcionament d’internet és evident (i esperem que no ho sigui amb skynet). Semblaria que el cervell funciona organitzat en diferents xarxes de comunicació que alhora estan connectades entre si. Perquè es doni això que anomenem consciencia cal que les diferents xarxes neuronals treballin plegades. En aquests sentit, la consciència seria un bon exemple d’un fenomen en que el total és més que la suma de les parts.

De fet ja hi ha teories que expliquen la consciencia com si fos una “cosa” feta per la suma de consciències de menor nivell que presenten característiques particulars i diferents. Vist d’aquesta manera podríem entendre el que ens passa quan ens despertem. Despertar seria el procés amb el que les diferents xarxes neuronals es van connectant de nou per generar el que entenem per consciència. Per això, d’entrada anem endormiscat, espessos, funcionant com al ralentí, i anem adquirint el funcionament correcte a mida que les diferents xarxes es van afegint a la xarxa cerebral global. A l’hora de dormir seria el procés invers. No hi ha neurones individuals que van deixant de funcionar sinó xarxes que es van desacoblant de la totalitat.

Aquest plantejament ens permet deixar de mirar la consciència com una cosa que hi es o no hi és sinó com un fenomen que va emergint i que pot tenir graduacions. Probablement això també passa a mida que creixem. Un embrió no té consciència, però un nen si que la té. La consciència no aparèix com si algú connectés un interruptor sinó que ho fa progressivament, a mida que les xarxes neuronals van adquirint complexitat, van establint els lligams i van aprenent a col·laborar entre elles. I una cosa semblant deu passar en l’evolució. A mida que el cervell ha guanyat complexitat la consciència ha pogut evolucionar de formes més senzilles fins al fantàstic fenomen que experimentem cada un de nosaltres.

I de totes maneres, si us hi fixeu, anem aprenent alguna cosa del que cal perquè tingui lloc la consciència, però encara seguim a les fosques sobre el que és i com passem de cèl·lules, o xarxes de cèl·lules, a pensaments.

Neutrins brillant al gel

dijous, 29/11/2012

IceCube-schema.jpg Estem acostumats a observar el món i l’Univers que ens envolta aprofitant la llum, però la part visible de l’espectre electromagnètic és una fracció petita del total, i no tot emet radiacions en la zona del visible. Per tant, aviat es van començar a construir telescopis infrarojos, telescopis de raigs X, telescopis de raigs gamma, radiotelescopis i tota mena d’enginys per recollir informació en tot l’espectre de freqüències.

Però posats a fer, per que no buscar noves maneres més imaginatives de recollir informació? I posats a fer-ho, fem-ho pensant en gran i posant-hi imaginació. Això devia ser el que tenen en ment els que van proposar, dissenyar i construir un sistema que podria ser considerat un telescopi de neutrins. Aquelles partícules tan esquives i que al final no van més de pressa que la llum, ens poden servir per entendre millor encara l’Univers.

El problema és que la matèria resulta pràcticament transparent pels neutrins. La majoria travessen la Terra sense ni adonar-se de la matèria que els envolta. I evidentment també travessaran el sistema de detecció sense afectar-lo. Per resoldre aquest problema el que cal és fabricar detectors molt grans. La idea és que si durant un dia només un de cada milió de neutrins interacciona amb, per exemple un quilo de detector, doncs posem un milió de quilos i segurament trobarem un neutrí cada dia. La xifra és només un exemple, perquè els neutrins interaccionen moltíssim menys, però la idea és fàcil d’entendre. Com que en detectem pocs, fabriquem un detector gegant i en detectarem més.

I no s’han tallat. El detector està fet de gel i mesura aproximadament un quilòmetre cúbic. I, és clar, com aconsegueixes un quilòmetre cúbic de gel? Doncs fàcil: anant a l’Antàrtida i excavant. El gel ja el tens allà, només ha calgut fer uns forats per introduir els detectors. És normal que l’hagin batejat amb el nom de “IceCube”.

El funcionament es basa en que els neutrins, al passar a través del gel interaccionen amb els àtoms de les molècules d’aigua. Això ho farà molt ocasionalment algun neutrí, mentre que la resta passaran de llarg. Però si controlem un volum de gel prou gran, els neutrins detectats seran suficients. Com que el resultat de la interacció entre el neutrí i el gel serà l’emissió d’un tipus particular de llum, si etiquetem aquesta llum sabrem que ha passat un neutrí. I si mirem on s’ha generat la llum i en quina direcció ha sortit, sabrem de quina banda venia el neutrí. Fàcil, no?

El gel antàrtic anava molt bé. Si forades prou fons la foscor permet detectar aquests flaixos de llum. De manera que han fet forats i han anat situant uns cables plens de fotodetectors entre 1,5 i 2,5 quilòmetres de fondària. El resultat és una mena de xarxa de cables enfonsats en el gel que cobreixen una gran superfície i una encara més gran profunditat.

En realitat és un detector de neutrins, però com que ens donarà idea de la direcció que porten, podrem saber quin lloc de l’espai va ser el seu origen. De manera que al final es podrà fer un mapa de fonts d’emissió de neutrins. Després només caldrà anar amb els telescopis convencionals i apuntar als indrets d’origen d’aquestes partícules.

Podríem pensar: però el detector està a l’Antàrtida, de manera que només trobarà les fonts de neutrins visibles des de l’hemisferi sud. Però no! El gran inconvenient dels neutrins (que gairebé no interaccionen amb la matèria) és una sort en aquest cas. El detector també detecta els neutrins que venen de l’hemisferi nord i que han travessat tot el planeta abans de passar per el gel antàrtic. Per tant, es podrà fer una escombrat de tot el firmament sense problemes.

Realment els humans li posem imaginació a l’hora d’esbrinar i entendre el que ens envolta!

Extincions absurdes

dimecres, 28/11/2012

rino.jpg De vegades, la medicina tradicional pot ser d’allò més irritant. No passa res quan s’apliquen teràpies conegudes des de fa segles per tractar mals menors a base d’infusions o de determinades plantes. De fet, en aquests casos pot ser una alternativa preferible a molts medicaments. Resulten més greus els casos de persones que renuncien a tractaments d’eficàcia contrastada perquè prefereixen alternatives que fa segles es feien servir però que ara sabem que tenen aplicacions limitades. I finalment, és irritant quan veus que espècies animals poden arribar a extingir-se per culpa de collonades que només es basen en afirmacions gratuïtes tretes de llibres vells plens d’errors.

Ara Xina està arribant a tenir un poder econòmic remarcable. Era previsible tractant-se d’un país tan immens. I aleshores, les actituds, els costums i les creences dels xinesos, comencen a tenir impacte notable arreu del planeta. Un dels efectes secundaris d’aquest poder econòmic és que els rinoceronts tornen a veure’s en un greu perill d’extinció. El motiu? Que la medicina tradicional xinesa atribueix propietats curatives a les banyes de rinoceront. I cada vegada hi ha més xinesos amb prou calers com per pagar el que sigui per aconseguir aquest material.

Els rinoceronts són uns animals extraordinaris. Amb aparença de besties prehistòriques i un aspecte intimidador per causa de les seves dimensions, de la pell gruixuda que sembla una cuirassa i, és clar, per la banya que llueixen i que potser serà la causa de la seva fi. Normalment parlem de rinoceronts en general, però hi ha cinc espècies diferents, dues d’africanes i tres d’asiàtiques, totes més o menys amenaçades.

Com que per una banya de rinoceront es poden pagar molts diners, més de 50.000 euros el quilo, els furtius juguen fort i fan servir tot un arsenal, des de rifles de precisió, fins helicòpters. I juguen fort també en el sentit que en alguns països hi ha ordres de disparar a matar contra els furtius. Suposo que no es tant per protegir els rinos sinó el negoci de l’ecoturisme i els safaris fotogràfics, que sense els animals estrella se’n ressentiria molt.

Però la broma amargant és que la banya del rinoceront no té res d’especial. Està feta de queratina, una proteïna molt abundant a la natura. Les peüngles dels cavalls, els cabells o les ungles dels nostres dits són fetes de queratina. Al centre hi té un petit nucli fet d’òs, però el que creix sobretot és la queratina, que amb el desgast del temps i la manera com el frega a terra o als arbres va adquirint la forma definitiva.

I és que només és queratina! No hi ha altres components que puguin justificar que tingui utilitats terapèutiques. Encara menys que serveixi per coses tan disperses com febres, artritis, mal de coll, al·lucinacions, càncer i, com sempre, afrodisíac. Quan una cosa diuen que serveix per guarir tantes malalties, segurament no serveix per cap. Un animal amb aquella banya podia semblar màgic fa uns quants segles i per tant no és sorprenent que li atribuïssin propietats màgiques a la banya. Però l’època medieval hauria d’haver quedat enrere fa temps!

En realitat és tràgicament estúpid. Si la queratina de la banya de rinoceront fos un afrodisíac, menjar-nos les ungles seria el substitut perfecte per la viagra. Però tant se val. Hi ha el risc seriós que la ignorància unida a un creixent poder econòmic acabi amb uns dels animals més curiosos que hi ha.

Frases que no es van dir, pomes que no van caure.

dimarts , 27/11/2012

NEWTON.jpg Ha mort en JR, o si més no, en Larry Hagman, l’actor que li va donar vida durant molts anys. Durant molt temps, JR va ser el dolent per excel·lència, el malparit sense escrúpols que entabanava a tothom i que era la clau de l’èxit de la sèrie. I com que Dallas va ser la primera sèrie que van emetre a TV3, i que ja abans era un èxit d’audiència, la seva mort ha tingut un cert ressò. La frase “ets un pendó, Sue Ellen” va esdevenir famosa malgrat que estrictament ell no la va dir mai a la sèrie.

En realitat, de frases famoses que mai no s’han dit n’hi ha unes quantes. En Sherlock Holmes mai va dir “elemental estimat Watson”; a Casablanca en Rick mai diu “Torna-la a tocar Sam” i Maquiavel mai va dir que “la fi justifica els mitjans”. El mateix passa amb situacions que ens han explicat moltes vegades i que en realitat tampoc van succeir. I una de les més famoses és la conegudíssima història de Newton i la poma.

La força d’atracció que experimenten dos cossos dotats de massa és directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Aquest és l’enunciat de la llei de la gravitació universal que va formular el gran matemàtic Isaac Newton i que va publicar a la seva obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Newton va establir avenços fonamentals en camps com la matemàtica, la física, l’astronomia o la òptica, va gaudir de fama i honors, va tenir càrrecs polítics, va ser jutge de pau i també encarregat d’encunyar moneda, també va mantenir enfrontaments descomunals amb altres col·legues de la seva època i va passar a ser reconegut com un dels grans científics de la història.

Una vida llarga i intensa que destaca sobretot per donar a conèixer la força de la gravetat. Fins i tot la paraula que fem servir per referir-nos a la gravitació s’origina en l’ús que feia Newton de la paraula llatina “gravitas” per parlar del pes. A l’escola ens van ensenyar que a Newton se li va acudir quan li va caure una poma al cap i es va preguntar per quin motiu la poma queia cap avall enlloc d’anar en altres direccions. Si les coses queien en direcció al centre de la Terra havia de ser per l’existència d’alguna força que estirava en aquella direcció!

La història de la poma queda molt bé, resulta molt novel·lesca i implica una metàfora de la manera de fer dels científics, que a partir d’observacions del que els envolta, treuen conclusions que van molt més enllà del cas concret. De totes maneres, com acostuma a passar sempre, no està gaire clar que les coses anessin exactament així. Més que res perquè Newton mai no ho va dir això de la poma.

De fet, una de les primeres referències a la història de la poma es troba en la segona edició de dels “Eléments de la Philosophie de Newton“, de Voltaire, publicat l’any 1741. En canvi, a la primera edició no hi apareix i no està gens clar d’on ho va treure en Voltaire. Potser va ser en  John Conduitt, l’ajudant de Newton a la fàbrica de la moneda que ho va explicar a uns amics l’any que Newton va morir. Això vol dir que parlem del record d’un home explicat cinquanta anys després dels fets originals.

Si més no, si que hi havia una pomera al jardí de la cas de Newton. Ho sabem per dibuixos de la època, de manera que al menys aquest detall de la història és correcte. Però tot plegat té molt la pinta de ser una metàfora que es feia servir per expressar de manera senzilla les idees que es volien transmetre. Parlar de forces, distàncies i constants de gravitació no és fàcil d’entendre, en canvi parlar d’una poma que cau ho entén tothom. I no seria la primera vegada que una explicació metafòrica amb el temps acaba per considerar-se real.

Whisful thinking

dilluns, 26/11/2012

autoengany.jpg Una de les obsessions dels científics que arriben a irritar als que no treballen en l’àmbit científic és la obsessió en els estudis a cegues o millor a doble cec. És a dir, que per considerar fiable unes anàlisis, uns estudis, el millor és que l persona que fa les mesures ignori el que mesura. És a dir, si hi ha dos grups experimentals, un amb un tractament i l’altre sense, qui mesura els efectes del tractament ha d’ignorar si el que mesura pertany a un o altre grup.

El motiu és evitar la tendència humana a esbiaixar els resultats en funció d’allò que ens agradaria. I no cal que sigui conscientment. Per molt objectiu que vulguis ser, és molt difícil evitar arrodonir en una direcció o altra. Fins i tot en persones d’allò més objectives s’ha vist que a tendència inconscient a mirar les coses d’una manera o altra segons les expectatives és inevitable. Per tant, millor fer-ho a cegues i així aquest efecte desapareix.

Si això ja passa quan vols mesurar una cosa com la febre d’un pacient o arrodonir un decimal, podem imaginar que si les coses són més abstractes, la tendència a veure les coses en funció de les expectatives és encara més gran. Els anglesos en diuen d’això “wishful thinking”, que indica la tendència a veure allò que ens agrada de tot el que ens envolta al temps que minimitzem allò que no ens fa tanta gràcia. Quan aquesta manera d’avaluar la realitat influeix la manera com prenem les decisions, l’error està gairebé garantit.

Moltes pífies científiques històriques han tingut l’origen el wishful thinking. En Prosper Blondot va creure que havia descobert una nova radiació, els raigs N. Era una època en la que es descobrien noves radiacions i quan va observar un fenomen el va interpretar com el que esperava veure, una nova radiació que va resultar ser inexistent.

Un altre error causat per trobar allò que desitges trobar va ser la falsificació del crani de Piltdown. No està clar qui va ser, però algú va construir un fòssil barrejant un crani humà amb una mandíbula d’orangutan. Quan els antropòlegs anglesos el van trobar van ser les persones més felices del món. Per fi tenien un fòssil anglès per competir amb els col·legues francesos que anaven plens de cromanyons i de neandertals. Quan anys després es va destapar que era una falsificació la pregunta va ser: com és que no ho van veure de seguida, si és molt evident? Doncs entre altres motius per culpa del wishful thinking. La tendència a quedar-te amb la possibilitat que més t’agrada i a minimitzar les dades que t’allunyen de la teoria que t’agradaria que triomfés.

Molts seguidors del moviment antivacunes mostren una exemplar aplicació del wishful thinking. Es fixen per sobre de tot en els casos de reaccions adverses de les vacunes i passen per alt olímpicament els beneficis que han aportat, les malalties que han evitat i el patiment que han previngut.

I semblaria que un exemple encara més proper l’acabem de tenir aquests dies. Probablement la manifestació de l’onze de setembre ha facilitat que moltes anàlisis prèvies de tendències de vot i per altra banda també moltes valoracions dels resultats, semblin estar molt condicionades pel wishful thinking. És curiós com les enquestes que més es van acostar van ser les fetes per mitjans de comunicació de l’estranger (i tampoc és que la clavessin gaire). Potser per la objectivitat que dóna mirar-se les coses des de lluny. I el mateix passa amb les interpretacions que se’n fa dels resultats, que les fan mirant el global i no centrant-se en el partit que em cau més simpatic o menys. De fet, la política ja ho té això de promoure en el personals decisions basades en el que desitgem i no en el que realment succeeix. És molt humà, però igual que passa en el cas de la ciència, és un error d’interpretació que és millor intentar evitar.

Però, que han trobat a Mart?

divendres, 23/11/2012

curiosity2.jpg És bastant empipador. Suggerir que tens un esborrany d’unes dades importantíssimes, però no mostrar-les i deixar-ho per més endavant, i que després algú digui que no, que en realitat no volies dir el que semblava que deies…  I sobretot és empipador quan això no passa per primera vegada. Cal anar amb compte amb les notícies que filtres, perquè si després tot acaba en foc d’encenalls, et fa perdre molta credibilitat i fa que tothom es pregunti quin és el motiu que t’empeny a actuar d’aquesta manera.

I no, no parlo de política ni de medis de comunicació, sinó de la NASA.

Twitter, els diaris, les xarxes socials, tot anava ple amb la pregunta del milió: ¿Que ha trobat el robot Curiosity a Mart?

Tot va començar amb un comentari fet per en John Grotzinger, el cap de la missió. Va dir que havien fet un descobriment “dels que sortiran als llibres d’història”. Però no va entrar en més detalls i va deixar les dades exactes per una conferència de premsa que faran el dia 3 de desembre aprofitant la reunió anual de la Unió Americana de Geofísica.

De seguida van començar les especulacions. Han trobat vida a Mart? Algun diari ja havia publicat aquest titular tot i que després el seny s’ha imposat i han rebaixat les expectatives. Després de tot, el Curiosity no està dissenyat per buscar vida sinó condicions que permetin la vida. El matis és important.

Però alguna cosa han trobat. Potser molècules orgàniques complexes?, hidrocarburs? Algun producte químic que només el pugui haver sintetitzat un organisme viu? Metà?

El metà és una de les estrelles de les especulacions perquè ja ha semblat alguna vegada que el detectava. Ara, però, sembla que el que va passar és que la nau es va endur una mica d’aire de la Terra a l’interior i el que va trobar era metà provinent d’aquesta contaminació. És el que passa quan portes aparells tan ultrasensibles. I no està de més recordar que el Curiosity porta el que s’anomena SAM (Sample Analysis at Mars) i que és un dels millors laboratoris d’anàlisi química que hem parit els humans.

Haurem d’esperar pacientment fins al 3 de desembre. I esperem que realment valgui la pena. Potser els de la NASA obliden que allò que als científics ens sembla una troballa fabulosa, deixa freds a la majoria de les persones. Si estàs explorant Mart i parles d’una troballa històrica, no valen mitges tintes. Històrica serà la evidència que hi ha, o hi va haver, vida a Mart. Les troballes purament científiques són genials, a mi em posen com una moto, però no passen als llibres d’història de la manera que la majoria de la població ho entén. Si ens tornen a dir que hi ha evidències d’aigua a Mart, estarà molt bé, però no serà la primera ni la segona vegada, de manera que tampoc es considerarà històric.

Ara bé. Potser si que han trobat algun tipus de molècules indicatives de vida. En aquest cas probablement seria vida microbiana, potser al subsòl de Mart. Però tot això són especulacions, castells a l’aire que ens podríem estalviar. Parlem de dades científiques, de manera que si és així ara mateix deuen estar repetint i verificant els experiments. I després els tornaran a repetir i recalibrar per estar segurs del tot. I potser al final serà un error en algun cable. No passa res. La ciència funciona a base de mesurar i provar, anar cometent errors però intentant sempre trobar-los i corregir-los. Quan ho tinguin clar, que facin l’anunci, però mentrestant ens podriem estalviar els espectacles que recorden una mica alguns programes de la tele.

De totes maneres, reconec que m’encanta pensar que potser tindrem la sort de viure el moment en que es va trobar vida fora de la Terra. Pels que estem fascinants per aquest fenomen que anomenem “vida” no podria haver un regal millor.

L’aniversari de Lucy

dijous, 22/11/2012

lucy-australopithecus.jpg Va ser el dia 24 de novembre de l’any 1974. Dissabte farà justament 38 anys. Una expedició científica estava buscant restes de fòssils per la vall del riu Awash, a Etiòpia quan en Donald Carl Johanson va veure de reüll alguna cosa que li va cridar l’atenció i que va resultar ser unes restes d’òssos fòssils del que semblava ser un homínid notablement complert. L’esquelet resultant té el nom tècnic d’AL 288-1, però aquell mateix vespre els membres de l’expedició el van batejar amb un sobrenom. Una de les cançons que sonava insistentment al campament era “Lucy in the Sky with Diamons” dels Beatles i això va fer que triessin el nom de Lucy per referir-se a aquell espècimen.

Un dels primers dubtes era si tots aquells òssos que havien trobat corresponien a un únic individuo o a uns quants de diferents. Diferents estudis i la reconstrucció van permetre deduir que el que tenien entre mans era l’esquelet d’una femella que va viure a Àfrica fa uns tres milions d’anys. Després l’estimació de la data es va millorar i ara pensem que Lucy va viure fa tres milions dos-cents mil anys.

L’esquelet era extraordinari pel fet que s’havia recuperat un 40 % del total. Si pensem que en paleontologia és molt freqüent trobar només restes d’un o dos òssos o un parell de dents, disposar d’una mostra com aquella facilitava extraordinàriament l’estudi. I de seguida es va veure que Lucy era excepcional ja que presentava una característica que fins aleshores no s’havia trobat en altres fòssils. Per la forma de la pelvis i dels genolls es va fer evident que Lucy caminava dreta com nosaltres.

Allò era una nova espècie de primat homínid que van batejar amb el nom d’Australophitecus afarensis per les paraules Australis (del sud) pithekos (mico) afarensis (perquè es va trobar en territori de la tribu dels Afar). Posteriorment en van anar trobant més exemplars i es va poder anar entenent millor la vida d’aquelles criatures. Eren més aviat petits. Lucy fa una mica més d’un metre d’alçada i pesava uns trenta quilos. Ara sabem que els mascles eren més grans i podien arribar a pesar gairebé cinquanta quilos.

Però una de les coses més interessants era justament el fet que caminés dempeus. Durant molt temps no es tenia clar l’ordre en que havien aparegut les dues principals característiques dels humans moderns: El caminar bípede i el crani tan gran. Ara, gràcies a Lucy ja sabem que primer vam començar a caminar sobre dues potes, i el gran creixement del crani va ser posterior.

A més dels afarensis, ara ja coneixem altres espècies d’Australopithecus i també hem anat descobrint altres gèneres d’homínids diferents. Reconec que quan fan esquemes de l’evolució dels humans els miro amb interès, però agafant només les línies generals, perquè els detalls de parentesc entre unes espècies i altres es van modificant a mida que van trobant-se nous fòssils. Per exemple, no està clar si som descendents directes de Lucy i els seus congèneres, o provenim d’alguns cosins seus.

És una mica divertit (o patètic) els esforços dels creacionistes per deslegitimar Lucy, dient que no és més que un ximpanzé petit. Una mirada comparant la cama d’un humà, d’un ximpanzé i de Lucy indica que cal estar molt obcecat per les creences religioses per tal de no veure qui està més emparentat amb qui.

I un pensament final per mantenir la perspectiva de les coses. Els Australophitecus afarensis van habitar Àfrica durant un milió i mig d’anys. Nosaltres, els Homo sapiens només portem al planeta 200.000 anys. Si l’èxit d’una espècie el mesurem per el temps que sobreviuen com a tal, encara ens falta molt per ser millors que aquells petits primats. I apostaríeu gaire a favor de la nostra supervivència com espècie durant un milió d’anys més?

Que hi ha a Formalhaut?

dimecres, 21/11/2012

Fomalhaut_with_Disk_Ring_and_extrasolar_planet_b.jpg El nom de l’estrella el trobo deliciós: Formalhaut. És un nom genial per una estrella. Busco d’on ve el nom i trobo que és d’origen àrab, fum al-ħūt, que significa “la boca de la balena”. Realment els noms àrabs dels estels són els que em sonen millor (Aldebaran, Altaïr, Betelgeuse…). Però en el cas de Formalhaut, sospito que està a punt de guanyar-se un sobrenom. L’estrella de Sauron, que tampoc queda malament encara que sigui una mica anguniós.

El motiu és la imatge que es va obtenir de Formalhaut. L’estrella està envoltada per un anell de pols del que podem detectar la brillantor malgrat que està molt allunyat de l’estrella. Deu ser un equivalent al nostre cinturó de Kuipper, però encara més allunyat. La gràcia és que amb l’angle que el veiem l’anell agafa una forma ovalada i en la imatge de la NASA recorda extraordinàriament l’ull de Sauron de la pel·lícula “El senyor dels anells”.

I per fer-ho encara més interessant, sabem que a Formalhaut hi ha alguna cosa…, que no tenim massa clar el que és.

La història va començar l’any 2008 quan es va anunciar que s’havia fotografiat per primera vegada un planeta extrasolar. Anteriorment s’havien detectat planetes en altres estrelles, però eren deteccions per sistemes indirectes, en canvi en aquest cas hi havia una fotografia del que semblava ser un planeta que es va batejar amb el nom de Formalhaut b (els planetes d’un sistema solar sempre comencen per la lletra “b” ja que la “a” es reserva per l’estrella).

Tot i que a la foto només són uns pocs píxels, es va calcular que el planeta era molt gran, varies vegades més gran que Júpiter, i estava molt lluny. Molt més allunyat del que estan Neptú o Plutó respecte del Sol.

Els problemes van començar quan es va repetir la foto però en el infraroig enlloc del visible. Aleshores el planeta ja no es veia. Això era un problema perquè un planeta tan gran hauria d’emetre llum infraroja. Júpiter n’emet força. De fet, emet molta més radiació que no pas li arriba del Sol. Els planetes gegants gasosos tenen moltes reaccions al seu interior que els fa enviar tota mena de radiacions. Però Formalhaut b no emetia res. Aleshores es va pensar que tot plegat era un error, que no era un planeta sinó un núvol de pols que s’havia format a la part interior de l’anell estel·lar.

Podria ser, i per això no va passar a la llista oficial de planetes. Però la cosa es va tornar a animar fa poc, quan van tornar a fer una mirada a l’ull de Sauron còsmic. El resultat va ser similar al de l’any 2008. El planeta o el que fos apareixia a les imatges obtingudes amb llum visible, però no en les de l’infraroig. Una cosa, però, havia canviat. La cosa aquella s’havia mogut. I el que és més, s’havia desplaçat precisament com s’esperaria que ho fes un planeta.

Més dades interessants. L’anell de pols que envolta l’estrella acaba de manera força abrupta per la banda interior. Més o menys per la zona on està el presumpte planeta, que seria el que “netejaria” de pols aquella zona. Tot plegat fa que Formalhaut b sembli que vol tornar a la vida en el seu estatus de planeta. Fins i tot a la NASA fan broma parlant del planeta zombie.

Ah! I per explicar perquè no emet calor només cal pensar que potser sigui no sigui tan gran com imaginàvem inicialment i que la seva massa sigui només d’un parell de vegades la de Júpiter. L’error en l’apreciació es podria explicar si Formalhaut b tingués un sistema d’anells, com Saturn. En aquest cas seria un espectacle grandiós.

Tot i que pensant-ho bé, no ens hauria de sorprendre trobar un planeta que sigui tot un “senyor dels anells” dins “l’ull de Sauron”.

Menjar sa, menjar bo

dimarts , 20/11/2012

verdures.jpg Una de les grans coses de passar les vacances en un poble és que permet descobrir sensacions que teníem gairebé oblidades. I probablement una de les més evidents és el sabor dels aliments. Un bon dia te n’adones que al poble menges molta més fruita que d’habitual. Però amb aquell sabor, qui es pot resistir a agafar una pruna o un préssec cada vegada que notes una mica de gana? I les verdures que normalment apareixen només esporàdicament als menús, esdevenen convidats d’honor a taula. I de pas et permeten recordar les sensacions que tenies de petit quan anaves a menjar a casa els avis. Certament l’àvia cuinava molt bé, però ara penso que el fet de tenir un hort a la seva disposició li facilitava molt les coses!

Però tornes a la vida normal de la gran ciutat i les coses recuperen el seu ritme habitual. Les presses, els nervis, i el sabor apagat del menjar. Tomàquets de color espectacular però que no tenen ni l’ombra d’aquell gust fan que agafis amb resignació la dieta dels propers mesos. Fins que un dia descobreixes una de les cooperatives que comercialitzen aliments ecològics, de proximitat, respectuosos amb el medi ambient i tot el que s’associa al moviment “bio”, “eco” o similar. I aleshores penses: Ep! Potser podríem comprar-ne algun de tant en tant.

Si he de ser sincer, tinc una certa prevenció amb aquesta mena de filosofies. No perquè no comparteixi l’essència, sinó perquè a base d’exageracions m’han acabat fent una mica enrere. Es diuen tantes coses tan exagerades sobre els aliments ecològics que al final m’instal·lo en l’escepticisme. Ja se que no és una actitud massa racional, però es que tampoc pretenc ser exageradament racional.

L’etiqueta més habitual que tenen els aliments orgànics és que són més sans que els convencionals. La frase que s’acostuma a dir és que no porten tanta “química” i per tant han de ser millors. El raonament ja l’entenc, tot i que la manera d’expressar-ho és profundament desencertada. Tot té química. Els aliments són química. La vida no deixa de ser una forma particular de química. Per tant, un respecte a la química. Però més enllà del purisme amb les expressions, el que es vol transmetre és que aquelles pomes o bledes tindran menys plaguicides i additius de característiques sospitoses.

A més, com que els aliments han crescut en condicions més tradicionals, contindran més vitamines, més nutrients i ens faran més profit. Res a veure amb unes verdures provinents de ves a saber on que fa mesos que estan en algun magatzem i que han perdut totes les seves propietats nutritives.

La realitat és que les coses, com sempre passa, són més complicades. Per començar, des del punt de vista nutricional s’han fet estudis que no han trobat diferencies entre els aliments orgànics i els convencionals pel que fa al seu component nutritiu. No tenen més vitamines, ni més qualitat nutritiva. Diuen que han trobat un contingut més elevat en fòsfor, però avui en dia ningú va curt de fòsfor, de manera que la dada és irrellevant. Per tant, particularment més nutritius no semblen ser només pel fet de ser “bio”.

Altra cosa és la seva menor toxicitat. Si s’han conreat sense fer servir plaguicides de síntesi, això ha de ser una bona cosa! En aquest cas les dades són discutibles. Els nivells de plaguicides detectats en aquests aliments són un 30 % menors que en els convencionals, de manera que sembla que la cosa és remarcable. El que passa és que en els aliments convencionals, els valors que es detecten son prou petits com per no representar cap problema. Estan dins el marge de seguretat, per entendre’ns. De manera que hi ha qui opina que reduir una xifra que d’entrada ja és tan petita tampoc sembla que hagi de tenir impacte en la salut, però la qüestió és discutible. En tot cas, pel que fa als plaguicides, ingerir-ne menys sempre és una bona cosa.

De manera que amb les xifres estrictes, amb les dades objectives, els beneficis per la salut dels aliments orgànics potser no són tan destacables com es diu sovint. Aleshores val la pena prendre’s la molèstia de buscar-los i pagar una mica més per ells?

Doncs en la meva opinió la resposta és un si rotund. Per uns motius molt simples. Primer per la diferència de sabor. Menjar passa de ser cobrir una necessitat biològica a gairebé un plaer existencial. És que no hi ha punt de comparació!

Però sobretot perquè encara que individualment l’aliment potser no sigui més saludable, aquest regal de sabors fa que incorporis molta més varietat d’aquests aliments a la dieta. Tot allò que sabem que cal menjar però que no ho fem per avorriment torna a aparèixer a la taula. Els nens descobreixen que la verdura pot ser bona i que la fruita és genial. I això equilibra com per art de màgia la dieta.

Hi ha més motius, socials, ambientals, ecològics… però són factors racionals. I al final, a mi el que em convenç és el factor emocional: que el gust és refutudament bo.

La ciència i la seva setmana

dilluns, 19/11/2012

cartell_SC12_br.jpg Un d’aquests estudis que s’han presentat fa poc sobre com va el sistema d’educació ha constatat una reducció en el nombre d’alumnes interessats en fer estudis de temes relacionats amb les ciències. El més interessant és el motiu que fa que es facin enrere. La meitat dels alumnes creuen que no se’n sortiran, que són carreres molt difícils i que no s’hi veuen amb cor.

La qüestió s’hauria d’analitzar amb calma i profunditat, no tant pel que fa als alumnes sinó pel que fa a la imatge que es dóna de la ciència. Pensar que són carreres tan difícils és una mica exagerat. La majoria dels que hem fet ciències som gent ben normaleta. Hi ha genis, és clar, com en tots els camps, però el grau de capacitat intel·lectual dels científics sospito que cau exactament sobre la mitjana de la població.

Per cert, també em sembla una valoració injusta i preocupant la idea que les altres carreres són fàcils. Si les vols fer ben fetes, també has de pencar molt.

La realitat és que el que fa que un tipus d’estudis el trobis fàcil o difícil és sobretot l’interès que et desperti, les ganes que li tinguis, l’entusiasme amb que l’abordis. I el problema és que la ciència és d’aquelles coses que semblen llunyanes, gairebé inabastables pels mortals comuns. Una percepció errònia, però que per ara és la que hi ha.

Els científics hem de posar-hi molt de la nostra part per modificar aquesta percepció. I no tinc gaire clar que anem pel bon camí. Sempre es diu que cal “fer la ciència divertida” per tal que arribi millor. La veritat és que no hi estic gaire d’acord amb aquesta frase. Si una cosa l’has de fer divertida, el missatge subliminal és que realment no és divertit i que l’has de maquillar. Però és que la ciència és divertida, és apassionant! Coi! És una passada!!! Simplement cal facilitar que es vegi com realment és. No només un grapat de noms estranys i d’equacions misterioses.

I per això hi ha esdeveniments com la Setmana de la ciència que acaba de començar. És una bona ocasió per animar als joves a apropar-se a la ciència i sobretot als científics. És divertit veure com els alumnes més joves queden una mica sorpresos en descobrir que els científics som persones normals i que fem coses perfectament a l’abast de tothom que tingui ganes d’entusiasmar-se en algun d’aquests camps del coneixement.

Durant una setmana es poden triar tota mena d’activitats per esbrinar una mica en directe que hi ha del cert i que de mite en tot el que envolta la ciència. És d’aquelles oportunitats que ens permeten que quan els joves hagin de triar o no triar dedicar-se a la ciència, ho facin amb coneixement de causa i no basant-se només en estereotips.

De manera que, si em permeteu fer una mica de propaganda, aprofiteu aquesta setmana per facilitar als més joves a descobrir una mica el món de la ciència. Amb el grapat d’actes que hi ha programats, segur que algun els resulta interessant. (No és limitant, eh! Vosaltres també podeu descobrir coses noves).