Amb una mica d’orgull

marato-tv3.jpg Ahir vaig sentir-me orgullós. Normalment malfio d’un sentiment com l’orgull que sovint, quan aconsegueixes mirar les coses amb una mica de perspectiva, descobreixes que era injustificat. Però crec que ahir no tenia motius per amoïnar-me per això. I, per acabar de reblar-ho, vaig experimentar el sentiment d’orgull per partida doble.

El primer motiu és ben personal. Fa uns quants anys vaig tenir la sort de dirigir la tesi doctoral d’una jove investigadora que competia amb mi en l’entusiasme per la ciència. Amb el títol de doctora sota el braç va començar una línia de recerca sobre malalties pulmonars, igual que molts altres joves investigadors. El cas és que durant el pont del Pilar de l’any 2004 em va trucar i em va dir: “he tingut una idea!”. No era la primera vegada ni va ser la última, però aquella idea va resultar particularment fructífera. Una estratègia per intentar curar una malaltia que de moment no en té cap de tractament.

La vàrem discutir, li vam donar voltes i finalment ho vàrem intentar en un grup de rates. I coi. Va funcionar!! Tothom té dies marcats a la memòria, doncs el dia que vàrem veure que les nostres rates s’havien gairebé curat va ser dels que tinc marcats com destacats als meus records.

Allò va ser només el principi de la història ja que calia passar dels animals d’experimentació als pacients humans. Cal dir, però que a partir d’aquell inici el meu paper ja va ser molt més residual. Després de tot, aquella no era la meva línia de recerca. Però com que compartiem laboratori he pogut anar seguint la història, els esforços per aconseguir diners, la col·laboració amb un equip de metges remarcable, el navegar per indestriables problemes burocràtics i el fet d’enfrontar-se a dificultats tan imprevistes com absurdes. Malgrat tot, la cosa va anar progressant, els estudis van continuar i el cas és que ahir vaig assistir a l’acte que es feia a la Universitat per lliurar les ajudes als projectes de recerca que es finançaran amb els diners recollits en la Marató del 2011.

Si estava allà és simplement perquè el projecte de l’Anna va ser un dels 29 escollits d’entre els més de dos-cents que es van presentar. Convocatories n’hi ha de molts tipus, molta més gent també ha aconseguit projectes, però que voleu que us digui? Quan algú a qui vas veure començar en el món de la recerca aconsegueix arribar a aquest nivell, doncs sents un cert orgull (encara que en realitat jo no hi tingui cap mèrit).

Però deia que l’orgull era per partida doble, i el motiu era el fet mateix de l’existència de la Marató de TV3. Com investigador és una cosa fantàstica ja que sempre fan falta més calers per la recerca i tenir accés a una font més de finançament doncs sempre va be. De fet, és una de les coses que desperten una certa enveja entre investigadors d’altres indrets. Estrictament la quantitat de diners és modesta si la comparem amb el finançament d’organismes oficials. Però la manera de fer-ho, la implicació de la gent i la manera com és vehicula és un fet molt més inusual del que s’acostuma a pensar.

Habitualment pensem en la Marató el dia que es fa el programa de TV3. Normal, ja que no deixa de ser un notable espectacle televisiu. Molt menys coneguda és la convocatòria dels projectes de recerca, les avaluacions que es fan i els projectes en si mateixos. Com sempre passa en ciència, n’hi haurà que tindran resultats discrets i també altres no portaran enlloc, però alguns si que aconseguiran el que es proposaven i serviran per curar persones que en un futur patiran alguna malaltia.

Que una societat es posi d’acord i dediqui un dia a recaptar diners per la recerca, sabent que no es veurà el fruit d’aquest esforç fins d’aquí a uns quants anys és un fet molt poc habitual. Menys del que podem sospitar. Però també és molt indicatiu de la manera de ser d’aquesta societat. Per descomptat que com a científic soc part interessada i gens neutral, però tot plegat em fa sentir un punt orgullós de viure en un país prou civilitzat com per tirar endavant una cosa com aquesta.

10 comentaris

  • Joan Codina

    06/11/2012 23:58

    Si hi hagués la casella ciència… Em pregunto si el govern faria com amb l’església i acabaria ficant de la “seva” butxaca el que faltés…

    Genial, Dan!! Veure com va néixer el projecte fins que li han donat la Marató.. Felicitats per la part que us toca, una mica d’alegria al laboratori sempre ajuda.

    PS: Jo crec que la Marató està bé i diu molt del país. Però no ens enganyem, juguen amb la idea de fer sentir malament a la gent i si no ja m’agradaria veure si els pobres que estudien gravetat quàntica (per dir algo raro) aconseguirien canviar la programació de TV3 i mobilitzar milers de persones i milions d’euros..

    PPS: I a sentir-se orgullós, què carai!!!

  • Daniel Closa

    06/11/2012 20:46

    Sinera. Home, cal ser realistes i el simple fet que es faci la marató ja es una cosa una mica extraordinària. Anar més enllà em sembla difícil d’imaginar (tot i que tal com van les coses ultimament ja m’atreveixo a imaginar qualsevol cosa)

    Clidice. De fet, hauriem de felicitar als investigadors que faran els projectes. Jo només hi era de públic (una mica implicat).

    Bruna. Ep! Que encara no ha acabat. Però de moment segueix endavant, que no és poc!

    Núria. Tens raó, però no coincidexo amb que no s’hauria de fer. Vull dir que tens raó en que les coses haurien d’anar d’una altra manera. però mentrestant, la Marató és una resposta notable de la societat. (Es com si diguessim que el millor seria no fer transplantaments d’órgans sinò curar les malalties que els causen. Cert, però mentre no puguem curar, el trasplantament és una solució)

  • Núria Tomàs

    06/11/2012 20:34

    Doncs jo crec que la Maratô de Tv3 no s’hauria de fer. M’explico. Hem de dedicar un dia a la investigació? Només un dia per recaptar diners? És el problema d’aquest país, que la ciència importa molt poc. Igual que a la renda ens diuen si vull dedicar una part dels meus diners a l’església o a alguna ONG sempre he cregut que hauria d’haver una altra casella on em donessin l’opció de destinar part dels meus impostos a la investigació. Però clar, no crec que a l’església li fes molta gràcia això…

  • Bruna

    06/11/2012 19:05

    Enhorabona!! Quines coses, fa poc em preguntava si finalment hauria funcionat el projecte de l’Anna en pacients humans, el vaig seguir a “L’Investigar per curar” de Recerca en Acció. M’alegro de retrobar-lo ara, aquí, i que hagi acabat bé. Felicitats als dos!

  • Clidice

    06/11/2012 18:54

    Moltes felicitats, aquest és un orgull dels bons.

  • Sinera

    06/11/2012 17:19

    Perdoneu la “negreta”… Espifiada…

  • Sinera

    06/11/2012 17:18

    M’alegro amb tu, Daniel. I per la marató de TV3. I perquè tens raó que també fem coses bones… I quan mirem enrere quasi sempre trobem, entre moltes espifiades, alguna cosa de la que enorgullir-nos…. Que potser només per casualitat, però que ha ajudat a millorar una mica la societat o, tal volta, a una sola persona.

    Si l’iniciativa de la marató de TV3 es pogués estendre… Penso en un partit del Barça; en que un euro de les roses de Sant Jordi es dediqués al mateix; en un naixement d’un Dia per a la Investigació; en un Lluís Llach (per citar algú) en un macro-concert; en un euro per recepte no per pagar deutes impresentables sinó per donar-lo a qui treballa bé… Sortirien tantes idees…! I tanta col·laboració…!

    Hi hauríem de pensar en tantes possibilitats com hi ha i que no sabem com dur a terme, com implantar-les… Però segur que hi ha qui ho podria fer! I molta gent disposada a ajudar…

    Desitjo que aquest “sentir-te orgullós” et duri sempre…

  • Daniel closa

    06/11/2012 10:48

    Nama. Ei. Als USA les coses funcionen diferent. Ja tinc clar que si tenen la posició que tenen no és només per un tema de calers (que també) sinò sobretot per la manera d’organitzar-se.

    Carquinyol. Mestre, que de motius per estar orgullós n’hi ha més dels que pensem. Només cal mirar al nostre voltant deixant aparcat el puntet autodestructiu que tenim els catalans. Que al final sembla que sigui vergonyós fer les coses ben fetes i tampoc és aixó. (Tpt i que tampoc cal passar a l’altre extrem com fan en altres indrets)

  • Carquinyol

    06/11/2012 10:01

    Nen. tal i com està el percal tenir coses de les que sentir-se orgullós és tot un luxe. Aprofita-ho i enhorabona per la part que et toca.

  • Nama

    06/11/2012 9:39

    Enhorabona!
    I això de les aportacions, ara vivint un temps a Estats Units he pogut comprovar que aquí ho fan tot mitjançant les donacions o “funding” com en diuen ells. Molts museus, teatres, sales de concert. i molts actes populars estan finançats per la gent. Fins i tot hi ha moltes donacions a les universitats també. No dic ni que sigui bo ni dolent, però és un fet.