Arxiu del dimecres, 7/11/2012

Interessants, però lletges.

dimecres, 7/11/2012

rata talp nua.jpg Si haguéssim de triar un animal lleig, però lleig amb ganes, la meva tria seria la rata talp nua o farumfer (Heterocephalus glaber). Qualsevol animal, qualsevol ésser viu té coses interessants que el fan únic i mereixedor del nostre interès, i el cas de la rata talp nua no és una excepció. De fet, és una de les criatures més interessants que coneixem. Però malgrat tot, són unes bestioles ben desagradables a la vista. Realment aptes per pel·lícules de ciència ficció sobre monstres mutants.

A sobre, quan coneixem la seva manera de viure, encara es fan més desagradables. Són uns dels pocs mamífers eusocials que coneixem. Aquesta paraula, eusocials, fa referencia als animals que presenten una forma de vida social similar a la de les abelles, les formigues o els tèrmits. Les rates talp nues viuen en colònies de fins a 200 individus al voltant d’una reina, tres mascles que la fecunden i la resta que s’especialitzen en castes de soldats, servents i obrers. Excepte la reina, les altres femelles són estèrils, al menys mentre la reina és viva. Quan aquesta mor, les femelles lluiten entre elles fins que una es fa amb el poder i esdevé la nova reina de la colònia.

El fet d’anomenar-les rates-talp ja ens indica que són animals que viuen subterràniament. De nou, com si fossin tèrmits. Als caus hi tenen indrets especialitzats en diferents funcions i un d’aquests indrets serveix per posar-hi excrements i orina amb el que s’hi rebolquen per poder tenir l’olor de la colònia i per compartir feromones que mantenen les femelles estèrils. Tot plegat, més factors per fer d’aquests animals unes criatures ben desagradables.

I si ets un pagès de la zona d’Àfrica on viuen, encara els tens més mania ja que devoren les arrels i els tubercles de les planetes que conrees.

Encara hi ha més sorpreses. S’ha vist que aquetes animals presenten una certa insensibilitat al dolor. Al menys al dolor a la pell. Igual que la resta de mamífers, les neurones de la pell que envien senyals de dolor s’activen per una molècula anomenada substància P. Doncs aquestes rates-talp no en fabriquen, de manera que els nervis que han de generar el dolor provinent de la pell mai no envien senyals al cervell. Una altre particularitat és que viuen molt. Moltíssim. Malgrat tenir la mida d’un ratolí (entre 8 i 10 cm), les rates talp poden viure més de 25 anys.

Però la característica més excepcional d’aquests animals és que no pateixen càncer. Cap tipus. Totalment resistents. No només els espontanis sinó que no hi ha manera d’induir-lis tumors experimentals. Això ha fet que siguin uns organismes tremendament interessants per estudiar com s’ho fan les seves cèl·lules. I mica a mica anem traient-ne l’entrellat, sobretot des que hem seqüenciat el seu genoma.

De moment el que sabem és que quan les seves cèl·lules comencen a créixer massa de pressa, es posen en marxa mecanismes que fan que aquestes mateixes cèl·lules es morin. A més hi ha un mecanisme anomenat “inhibició per contacte” que fa que quan les cèl·lules es troben en contacte amb altres al voltant, el seu creixement s’atura. Això passa en tots els animals i un dels motius de l’inici de determinats tumors és un error en el control d’aquesta inhibició, però sembla que les rates talp tenen alguns sistemes addicionals de control de la inhibició per contacte.

De manera que encara aprendrem un grapat de coses interessants i útils gràcies a aquests animals.  Malgrat que siguin lletges i desagradables a la vista.