La música del cervell

musica.jpg Hi ha vegades que topes amb una recerca que segurament és molt interessant, amb moltes aplicacions, amb un gran futur… o potser no, però és igual perquè el que realment et crida l’atenció és la part estètica del treball. Ja he comentat alguna vegada que no deixa de sorprendre’m la idea, generalitzada, que diu que els científics som cap-quadrats que no valoren la bellesa de les coses, l’art, les emocions i tot això. Com si fóssim una mena d’androides sense sentiments.

De fet, encara em sorprèn més la dificultat que tenen moltes persones per gaudir de la bellesa que ofereix la ciència. Una bellesa estètica, però també intel·lectual i emocional. Hi ha bellesa en la natura per tot arreu. El món microscòpic és absolutament fascinant, observar l’espai desperta uns sentiments difícils d’explicar, però entendre el que estàs observant és encara més extraordinari. Les matemàtiques, que molta gent veu com l’avorriment condensat en equacions, poden arribar a ser una font inimaginable de satisfaccions… si et prens la molèstia de dedicar-hi un cert esforç per entendre-les.

Però més enllà de tot això, també hi ha una part en la que els científics poden mostrar les seves descobertes d’una manera que podem catalogar d’artística. En general només es tracta de mostrar algun aspecte de la natura d’una manera particular. No creem l’art, només mostrem de manera artística el que ja existia però que ningú veia. Les imatges amb microscopis acostumen a ser una bona font d’inspiració, potser perquè els humans som éssers principalment visuals, però hi ha altres maneres de descobrir fets científics de manera captivadora.

Això m’ha passat avui quan he topat amb un treball en el que estudiaven l’activitat cerebral humana i miraven la manera de visualitzar-la. Podem veure gràfics incomprensibles d’electroencefalogrames, però són un rotllo. També hi ha les ressonàncies magnètiques que mostren zones del cervell il·luminant-se més o menys en funció de l’activitat i el flux sanguini. Són molt interessants i poden ser boniques, però es podia fer millor. De fet, els neurobiòlegs fa temps que ho intenten, i en aquest treball se n’han sortit molt bé.

I és que perquè limitar-nos a les imatges? El que han fet ha sigut transformar els senyals combinats d’electroencefalogrames i de senyals de ressonància magnètica nuclear a… música!

La gràcia era trobar la manera de convertir coses com la intensitat de senyal, la durada o el flux, en paràmetres musicals com el to, la durada o el volum. No de qualsevol manera sinó seguint determinades lleis i patrons, de manera que la partitura resultant podés ser comparada amb altres. L’activitat neuronal transformada en música potser servirà per facilitar la interpretació dels estudis del cervell, per mirar l’activitat cerebral de maneres diferents o per catalogar alteracions i patologies. No ho se i, francament, aquesta vegada no hi he parat massa atenció. Simplement he quedat embadalit escoltant la música del cervell.

Aquí teniu un parell de fragments. El primer d’una nena de quatorze anys

journal.pone.0049773.s003

i l’altre d’una dona de trenta-un, les dos en estat de repòs.

journal.pone.0049773.s004

Recordeu que no és un paio tocant el piano sinò la traducció dels senyals generats per les neurones en el seu funcionament normal. És el jazz lliure del cervell.

3 comentaris

  • Nama

    16/11/2012 19:07

    M’has fet pensar en l’allosphere, un projecte molt interessant que he pogut visitar a UCSB;
    http://blog.ted.com/2009/04/15/tour_the_allosp/
    Mira a partir del minut 1:50, parlen del cervell!

  • Sinera

    16/11/2012 12:33

    Uf! Em sobrepassa… Poder veure el cervell en funcionament deu ser genial sempre i quan poguem interpretar prou bé les senyals. Però convertir-les en música més aviat deu ser com un “divertimento”… I la música resultant en aquest cas no és que ens digui molt de la “bellesa” cervellenca o de les emocions d’aquestes dues noies. Però tot arrivarà!

    La bellesa ha creat molta música a través de l’inspiració dels compositors, com els poemes han inspirat també molta pintura a través de la visió dels pintors. Qué maco seria poder extraure directament del cervell aquesta “inspiració” que tothom sentim. I cadascú produiria una música diferent…

    Li agradaria al Sheldon Cooper!

    Se m’acut que si es poguessin convertir a música les emocions que sentim a l’admirar la bellesa -i si el programa conversor estigués a l’altura- sovint sentiríem música celestial o un Wagner emprenyat.

  • Carquinyol

    16/11/2012 9:39

    Ara no ho puc escoltar però ho faré quan pugui. Realment la inventiva no acaba mai !!

    Ara bé, fa cosa pensar segons què pot sorgir de segons uis cervells…