La ciència i la seva setmana

cartell_SC12_br.jpg Un d’aquests estudis que s’han presentat fa poc sobre com va el sistema d’educació ha constatat una reducció en el nombre d’alumnes interessats en fer estudis de temes relacionats amb les ciències. El més interessant és el motiu que fa que es facin enrere. La meitat dels alumnes creuen que no se’n sortiran, que són carreres molt difícils i que no s’hi veuen amb cor.

La qüestió s’hauria d’analitzar amb calma i profunditat, no tant pel que fa als alumnes sinó pel que fa a la imatge que es dóna de la ciència. Pensar que són carreres tan difícils és una mica exagerat. La majoria dels que hem fet ciències som gent ben normaleta. Hi ha genis, és clar, com en tots els camps, però el grau de capacitat intel·lectual dels científics sospito que cau exactament sobre la mitjana de la població.

Per cert, també em sembla una valoració injusta i preocupant la idea que les altres carreres són fàcils. Si les vols fer ben fetes, també has de pencar molt.

La realitat és que el que fa que un tipus d’estudis el trobis fàcil o difícil és sobretot l’interès que et desperti, les ganes que li tinguis, l’entusiasme amb que l’abordis. I el problema és que la ciència és d’aquelles coses que semblen llunyanes, gairebé inabastables pels mortals comuns. Una percepció errònia, però que per ara és la que hi ha.

Els científics hem de posar-hi molt de la nostra part per modificar aquesta percepció. I no tinc gaire clar que anem pel bon camí. Sempre es diu que cal “fer la ciència divertida” per tal que arribi millor. La veritat és que no hi estic gaire d’acord amb aquesta frase. Si una cosa l’has de fer divertida, el missatge subliminal és que realment no és divertit i que l’has de maquillar. Però és que la ciència és divertida, és apassionant! Coi! És una passada!!! Simplement cal facilitar que es vegi com realment és. No només un grapat de noms estranys i d’equacions misterioses.

I per això hi ha esdeveniments com la Setmana de la ciència que acaba de començar. És una bona ocasió per animar als joves a apropar-se a la ciència i sobretot als científics. És divertit veure com els alumnes més joves queden una mica sorpresos en descobrir que els científics som persones normals i que fem coses perfectament a l’abast de tothom que tingui ganes d’entusiasmar-se en algun d’aquests camps del coneixement.

Durant una setmana es poden triar tota mena d’activitats per esbrinar una mica en directe que hi ha del cert i que de mite en tot el que envolta la ciència. És d’aquelles oportunitats que ens permeten que quan els joves hagin de triar o no triar dedicar-se a la ciència, ho facin amb coneixement de causa i no basant-se només en estereotips.

De manera que, si em permeteu fer una mica de propaganda, aprofiteu aquesta setmana per facilitar als més joves a descobrir una mica el món de la ciència. Amb el grapat d’actes que hi ha programats, segur que algun els resulta interessant. (No és limitant, eh! Vosaltres també podeu descobrir coses noves).

7 comentaris

  • Daniel Closa

    20/11/2012 8:40

    Mare meva! Quines bestieses es poden dir per tal de vendre més.

  • Nama

    20/11/2012 6:50

    Fora de contex, però què n’opines de la Pepsi Sspecial que venen a Japó (i d’aquí poc segurament a casa nostra): http://www.forbes.com/sites/nadiaarumugam/2012/11/13/pepsis-new-fat-blocking-soda-unleashed-on-japanese-consumers/

    On anirem a parar!

  • Daniel Closa

    19/11/2012 18:22

    Júlia. Ei! Que sempre n’hi ha uns quants que amb poc temps de feina treuen notes estratosfériques. Tant en ciències com en humanitats. Però a la llarga el que compta més (en les persones normals) és el temps i les ganes que li posis. El problema és el que indiques: que la ciència es veu com una cosa desconeguda imisteriosa. Això s’ha de canviar! :)

    Carquinyol. Home, la ciència té un problema avui en dia. No pots resumir els fets científics en un tweet. I pel que sembla, l amida d’una piulada està esdevenint l’estandard de màxima concentració que es dedica a un concepte. Així si que no hi ha manera. Després del “slow food” haurem d’impulsar el “slow think”…

    Joan. ës que la ciència és com els puzzles! El divertit é sel temps que dediques a muntar-lo, no el fet de tenir-lo muntat.

    Sinera. Aquesta és una altra. La immensa divisió que hi ha entre els dos mons fa que al triar humanitats fa que molta gent deixi de banda del tot les ciències i al revés. Un tràgic error!

  • Sinera

    19/11/2012 11:58

    Passa molt sovint que quan un jove acaba una carrera de ciències (posem Biologia, per exemple) busqui una feina per guanyar-se la vida.

    I també molt sovint la seva cerca de feina va al més fàcil de trobar: professor de ciències naturals a un col·legi o institut. És aleshores quan molta gent s’abandona a la feina i perd la passió per seguir estudiant. Manca de passió, sens dubte.

    A un nen li poden encantar la Física, la Química, la Biologia o les Mates… però són carreres que els pares no saben què es por fer amb elles si no és donar classes. I sovint els fills els fan cas.

    Tampoc ajuda l’entorn social: estem vivint uns anys on això de sacrificar les hores estudiant en lloc de mirar la tele o jugar amb les consoles es fa cada dia més difícil. L’entorn sembla proposar que la vida és una festa i que ho pots tenir tot sense cap esforç…

    I massa sovint els blogs com els teus no són coneguts ni pels professors. Si alguna vegada un professor parles d’algun dels teus articles a la classe, potser despertaria la xispa en algun nen, donat que la teva passió és contagiosa.

    Com exemple: jo hauria volgut fer medecina però com tenia un bon domini de l’anglès em deuria semblar més fàcil fer Filologia Anglesa. M’ha anat bé a la vida, però sempre em sabrà greu.

    Sortosament per a mi, un bon i gran metge m’explicava els seus coneixements mèdics mentre jo li ensenyava anglès. I això durant uns set anys! Va ser fabulós!

  • Joan Codina

    19/11/2012 10:27

    Doncs jo hi vaig caure pels esteriotips!!

    Ara de debò, el problema de la ciència és que de petits pares i professors enganyen als nens dient frases com “no passa res, les matemàtiques són difícils” o “a mi tampoc m’agradaven les mates”.

    PS: Jo també sé de gent que s’ha tret mitjanament bé una carrera que no era de ciències dedicant-hi uns quants ordres de magnitud menys d’hores que no pas jo. Però si una cosa t’apassiona, dedicar-hi infinit temps i esforç és el més gratificant que hi ha.

  • Carquinyol

    19/11/2012 9:37

    La ciència és divertida… quan l’entens ! I per entendre-la t’hi has de posar un número d’hores força elevat. Això fa que t’hagi d’agradar de debò i t’hagis de sacrificar…

    … i avui en dia ja sabem que això de la cultura del sacrifici és una cosa que no està precisament de moda !!

    A mi el que em preocupa és justament aquest esperit de ‘jo no superaria aquests estudis’, aquesta poca capacitat d’empenta i d’autoestima, la veritat. I crec que té a veure amb la poca capacitat de sacrifici que et comentava anteriorment.

  • Júlia

    19/11/2012 9:25

    Home, Dan… Avui presento oposició xD
    No fotem, jo tinc uns quants amics que dediquen menys de la meitat d’hores que jo a la carrera i han aconseguit alguna matrícula…
    La meva carrera, per exemple, és assequible a qualsevol nivell intel.lectual, l’únic que compta és el número d’hores que dediquis a l’estudi. I, és clar, si no t’apassiona, és un pal.
    Em sembla que també va per aquí el temor a la ciència. És tan desconeguda pels joves, tan màgica, que no saben ben bé què s’hi trobaran i els fa por endinsar-se en un món on no saben què hi trobaran…