Arxiu del dimarts , 20/11/2012

Menjar sa, menjar bo

dimarts , 20/11/2012

verdures.jpg Una de les grans coses de passar les vacances en un poble és que permet descobrir sensacions que teníem gairebé oblidades. I probablement una de les més evidents és el sabor dels aliments. Un bon dia te n’adones que al poble menges molta més fruita que d’habitual. Però amb aquell sabor, qui es pot resistir a agafar una pruna o un préssec cada vegada que notes una mica de gana? I les verdures que normalment apareixen només esporàdicament als menús, esdevenen convidats d’honor a taula. I de pas et permeten recordar les sensacions que tenies de petit quan anaves a menjar a casa els avis. Certament l’àvia cuinava molt bé, però ara penso que el fet de tenir un hort a la seva disposició li facilitava molt les coses!

Però tornes a la vida normal de la gran ciutat i les coses recuperen el seu ritme habitual. Les presses, els nervis, i el sabor apagat del menjar. Tomàquets de color espectacular però que no tenen ni l’ombra d’aquell gust fan que agafis amb resignació la dieta dels propers mesos. Fins que un dia descobreixes una de les cooperatives que comercialitzen aliments ecològics, de proximitat, respectuosos amb el medi ambient i tot el que s’associa al moviment “bio”, “eco” o similar. I aleshores penses: Ep! Potser podríem comprar-ne algun de tant en tant.

Si he de ser sincer, tinc una certa prevenció amb aquesta mena de filosofies. No perquè no comparteixi l’essència, sinó perquè a base d’exageracions m’han acabat fent una mica enrere. Es diuen tantes coses tan exagerades sobre els aliments ecològics que al final m’instal·lo en l’escepticisme. Ja se que no és una actitud massa racional, però es que tampoc pretenc ser exageradament racional.

L’etiqueta més habitual que tenen els aliments orgànics és que són més sans que els convencionals. La frase que s’acostuma a dir és que no porten tanta “química” i per tant han de ser millors. El raonament ja l’entenc, tot i que la manera d’expressar-ho és profundament desencertada. Tot té química. Els aliments són química. La vida no deixa de ser una forma particular de química. Per tant, un respecte a la química. Però més enllà del purisme amb les expressions, el que es vol transmetre és que aquelles pomes o bledes tindran menys plaguicides i additius de característiques sospitoses.

A més, com que els aliments han crescut en condicions més tradicionals, contindran més vitamines, més nutrients i ens faran més profit. Res a veure amb unes verdures provinents de ves a saber on que fa mesos que estan en algun magatzem i que han perdut totes les seves propietats nutritives.

La realitat és que les coses, com sempre passa, són més complicades. Per començar, des del punt de vista nutricional s’han fet estudis que no han trobat diferencies entre els aliments orgànics i els convencionals pel que fa al seu component nutritiu. No tenen més vitamines, ni més qualitat nutritiva. Diuen que han trobat un contingut més elevat en fòsfor, però avui en dia ningú va curt de fòsfor, de manera que la dada és irrellevant. Per tant, particularment més nutritius no semblen ser només pel fet de ser “bio”.

Altra cosa és la seva menor toxicitat. Si s’han conreat sense fer servir plaguicides de síntesi, això ha de ser una bona cosa! En aquest cas les dades són discutibles. Els nivells de plaguicides detectats en aquests aliments són un 30 % menors que en els convencionals, de manera que sembla que la cosa és remarcable. El que passa és que en els aliments convencionals, els valors que es detecten son prou petits com per no representar cap problema. Estan dins el marge de seguretat, per entendre’ns. De manera que hi ha qui opina que reduir una xifra que d’entrada ja és tan petita tampoc sembla que hagi de tenir impacte en la salut, però la qüestió és discutible. En tot cas, pel que fa als plaguicides, ingerir-ne menys sempre és una bona cosa.

De manera que amb les xifres estrictes, amb les dades objectives, els beneficis per la salut dels aliments orgànics potser no són tan destacables com es diu sovint. Aleshores val la pena prendre’s la molèstia de buscar-los i pagar una mica més per ells?

Doncs en la meva opinió la resposta és un si rotund. Per uns motius molt simples. Primer per la diferència de sabor. Menjar passa de ser cobrir una necessitat biològica a gairebé un plaer existencial. És que no hi ha punt de comparació!

Però sobretot perquè encara que individualment l’aliment potser no sigui més saludable, aquest regal de sabors fa que incorporis molta més varietat d’aquests aliments a la dieta. Tot allò que sabem que cal menjar però que no ho fem per avorriment torna a aparèixer a la taula. Els nens descobreixen que la verdura pot ser bona i que la fruita és genial. I això equilibra com per art de màgia la dieta.

Hi ha més motius, socials, ambientals, ecològics… però són factors racionals. I al final, a mi el que em convenç és el factor emocional: que el gust és refutudament bo.