Menjar sa, menjar bo

verdures.jpg Una de les grans coses de passar les vacances en un poble és que permet descobrir sensacions que teníem gairebé oblidades. I probablement una de les més evidents és el sabor dels aliments. Un bon dia te n’adones que al poble menges molta més fruita que d’habitual. Però amb aquell sabor, qui es pot resistir a agafar una pruna o un préssec cada vegada que notes una mica de gana? I les verdures que normalment apareixen només esporàdicament als menús, esdevenen convidats d’honor a taula. I de pas et permeten recordar les sensacions que tenies de petit quan anaves a menjar a casa els avis. Certament l’àvia cuinava molt bé, però ara penso que el fet de tenir un hort a la seva disposició li facilitava molt les coses!

Però tornes a la vida normal de la gran ciutat i les coses recuperen el seu ritme habitual. Les presses, els nervis, i el sabor apagat del menjar. Tomàquets de color espectacular però que no tenen ni l’ombra d’aquell gust fan que agafis amb resignació la dieta dels propers mesos. Fins que un dia descobreixes una de les cooperatives que comercialitzen aliments ecològics, de proximitat, respectuosos amb el medi ambient i tot el que s’associa al moviment “bio”, “eco” o similar. I aleshores penses: Ep! Potser podríem comprar-ne algun de tant en tant.

Si he de ser sincer, tinc una certa prevenció amb aquesta mena de filosofies. No perquè no comparteixi l’essència, sinó perquè a base d’exageracions m’han acabat fent una mica enrere. Es diuen tantes coses tan exagerades sobre els aliments ecològics que al final m’instal·lo en l’escepticisme. Ja se que no és una actitud massa racional, però es que tampoc pretenc ser exageradament racional.

L’etiqueta més habitual que tenen els aliments orgànics és que són més sans que els convencionals. La frase que s’acostuma a dir és que no porten tanta “química” i per tant han de ser millors. El raonament ja l’entenc, tot i que la manera d’expressar-ho és profundament desencertada. Tot té química. Els aliments són química. La vida no deixa de ser una forma particular de química. Per tant, un respecte a la química. Però més enllà del purisme amb les expressions, el que es vol transmetre és que aquelles pomes o bledes tindran menys plaguicides i additius de característiques sospitoses.

A més, com que els aliments han crescut en condicions més tradicionals, contindran més vitamines, més nutrients i ens faran més profit. Res a veure amb unes verdures provinents de ves a saber on que fa mesos que estan en algun magatzem i que han perdut totes les seves propietats nutritives.

La realitat és que les coses, com sempre passa, són més complicades. Per començar, des del punt de vista nutricional s’han fet estudis que no han trobat diferencies entre els aliments orgànics i els convencionals pel que fa al seu component nutritiu. No tenen més vitamines, ni més qualitat nutritiva. Diuen que han trobat un contingut més elevat en fòsfor, però avui en dia ningú va curt de fòsfor, de manera que la dada és irrellevant. Per tant, particularment més nutritius no semblen ser només pel fet de ser “bio”.

Altra cosa és la seva menor toxicitat. Si s’han conreat sense fer servir plaguicides de síntesi, això ha de ser una bona cosa! En aquest cas les dades són discutibles. Els nivells de plaguicides detectats en aquests aliments són un 30 % menors que en els convencionals, de manera que sembla que la cosa és remarcable. El que passa és que en els aliments convencionals, els valors que es detecten son prou petits com per no representar cap problema. Estan dins el marge de seguretat, per entendre’ns. De manera que hi ha qui opina que reduir una xifra que d’entrada ja és tan petita tampoc sembla que hagi de tenir impacte en la salut, però la qüestió és discutible. En tot cas, pel que fa als plaguicides, ingerir-ne menys sempre és una bona cosa.

De manera que amb les xifres estrictes, amb les dades objectives, els beneficis per la salut dels aliments orgànics potser no són tan destacables com es diu sovint. Aleshores val la pena prendre’s la molèstia de buscar-los i pagar una mica més per ells?

Doncs en la meva opinió la resposta és un si rotund. Per uns motius molt simples. Primer per la diferència de sabor. Menjar passa de ser cobrir una necessitat biològica a gairebé un plaer existencial. És que no hi ha punt de comparació!

Però sobretot perquè encara que individualment l’aliment potser no sigui més saludable, aquest regal de sabors fa que incorporis molta més varietat d’aquests aliments a la dieta. Tot allò que sabem que cal menjar però que no ho fem per avorriment torna a aparèixer a la taula. Els nens descobreixen que la verdura pot ser bona i que la fruita és genial. I això equilibra com per art de màgia la dieta.

Hi ha més motius, socials, ambientals, ecològics… però són factors racionals. I al final, a mi el que em convenç és el factor emocional: que el gust és refutudament bo.

12 comentaris

  • Jordi

    20/11/2012 18:55

    Hi ha productes d’hort de poble que són boníssims i no se’ls podria classificar com ecològics. Crec que la diferència està més en la quantitat, cura i moment de collita que en el sistema de conreu. També està el tema de si aquests tipus de cultiu podrien sobreviure sense estar envoltats de conreus no ecològics.

    No tinc la referència però en un estudi, els mateixos ous (03) es van posar en els envasos habituals i en un cistell com si fossin de granja antiga. La gent assegurava que els segons tenien molt millor gust.

    Per a mi, el millor d’aquests productes és la proximitat amb tot el que significa.

  • Daniel Closa

    20/11/2012 18:18

    Núria. Eiii. A la Seu ho tens molt fàcil!. Si que ha fet mal l’ús abusiu de la paraula Bio. A sobre, quan vols introduir matisos sembla que hi estiguis en contra. En un món de blanc o negre, buscar el punt mig pot fer que acabis amb tothom en contra.

    Joan. Totalment d’acord. La clau per aconseguir l’óptim de sabor és triar el moment. Aixó només es pot fer en explotacions de mides raonables.
    Amb les cooperatives… doncs suposo que hi ha de tot. Només és qüestió de triar.

  • Joan Fort

    20/11/2012 17:32

    Em sembla que el sabor no té res a veure amb l’utlització de compostos de sintesi sinó més aviat del punt de collita de la verdura o fruita i el tractament i el temps fins que arriba a casa. El meu avi sulfatava el seu hort i no he tornat a provar res com el que ell feia. El colliem (el rentàvem) i el menjàvem. Espectacular. Per això jo crec que el millor és tenir un avi subministrador.

    Les cooperatives m’atruen pel seu component de responsabilitat i justícia social però m’allunyanyen per la seva tendència a un pensament de vegades dogmàtic i acientífic (antitrangrènics, homeopatia i medicines vàries, etc.)

  • Núria Tomàs

    20/11/2012 15:39

    Jo també sóc de les que primo el producte de proximitat i temporada que no pad l’etiqueta “bio” o “ecològic”. Aquí dalt a la Seu és fàcil.
    Una anècdota de classe. A la pregunta: què és el biòtop?, la resposta d’un noi va ser: és un lloc ecològic on tot és més sa i natural. Això és el que provoca aquesta mania de convertir el prefix Bio en sinònim de bona cosa.

  • Daniel Closa

    20/11/2012 13:26

    Si tu! Anem pel mateix camí. però és que ffa unamica de ràbia les exageracions fomentades pel màrqueting. ja podem anar dient tot el dia que la relació natural=sa ; quimica = dolent, no s’aguanta per enlloc, que tant se val. Amb una bona campanya de publicitat tots els raonaments es difuminen.

  • Ota

    20/11/2012 13:21

    Quina gràcia, avui heu coincidit en temàtica dos blocs que segueixo: http://starvingneuron.com/lang/es/naturalmente-absurdo/
    Per si et pot interessar.

  • Daniel Closa

    20/11/2012 12:33

    Sinera. Home! Tu ets dels afortunats que juguen amb avantatge! :-D

    Carquinyol. Em sembla que tot plegat es una característica fenotípica molt representtiva dels habitants de l’àrea metropolitana. Els que són de poble s’en riuen, però si haguessin de menjar cada dia els aliments que tenim nosaltres, farien exactament el mateix!

    tramuntaire. Cert. Hi ha molts motius vàlids i tambémoltes exageracions. Però el que està mal trobat és el tema dels noms i el discurs que hi ha al voltant. Biològic o orgànic son definicions que es podrien aplicar a tot, excepte als aliments purament sintétics. I el tema dels pesticides químics, orgànics o similars també es embolicat. Als aliments bio, eco o orgànics no els pots posar organoclorats és clar, però els pots posar sulfat o coure, ja que són elements naturals, però en prou quantiat també poden ser tòxics (i per descomptat són químics), de manera que malgrat que en general ja tenim clar de que parlem, en els detalls hi ha moltes trampes. (per no parlar dels aliments comercials etiquetats amb la paraula bio sense cap més motiu que la publicitat!)

  • tramuntaire

    20/11/2012 12:18

    És curiós la varietat de consumidors que hi ha de productes ecològics tenint en compte quin aspecte troben primordial: sabor, salut, aspectes ambientals o socials. Tot i que no sempre ecològic vol dir agricultura de proximitat, de temporada, de tracte just amb el pagès… que sí entra dins la filosofia de les cooperatives.

    D’altra banda el nom d’aquesta mena de productes no acaba de ser ben trobat. És discutible si un camp de cultiu en si mateix pot ser ecològic. El que no es pot negar és que aquests productes són biològics, com en diuen el francesos, però deu ser difícil trobar un tomàquet que no hi sigui. I encara pitjor els anglesos, que els anomenen orgànics, si fins i tot els pesticides són compostos orgànics!

  • Carquinyol

    20/11/2012 11:27

    Ai el sabor… ! Mira, jo l’únic que et puc dir és que la vegada al mes que vaig a veure als sogres a València les maletes surten de Barcelona buides i tornen a plenes !!

    Plenes de tomàquets, préssecs, raïm, bledes, espinacs, patates, ous, oli, enciams, cols, raves i demés tresors de l’hora. I l’estrella de la família: les taronges !!!! Aquestes meravelloses taronges dolces acabades de collir !!

    Per cert que per l’aparell de raigs de l’estació les taronges es veuen com grans boles taronges !

  • Sinera

    20/11/2012 10:08

    És veritat que el sabor es nota i molt. És el que deiem dels préssecs o també hi podem afegir els “caquis” de l’Ordal. O de les mandarines i taronges que envolten Vinaròs. Jo, com sóc de poble, tinc un accés més fàcil a tots aquests plaers horto-frutícoles.

  • Daniel Closa

    20/11/2012 9:45

    No t’ho discuteixo. Al contrari. Per això deia que tmabé hi ha altres motius, especialment ambientals i relacionats amb els costos ecológics del transport des de l’altra punta del planeta. (Que de vegades també s’exageren eh!). I també té la seva gràcia recuperar el ritme de les estacions en el menjar. Jo ja no tenia ni idea de quan es temporada de que si no ho miro a la wikipedia. Ara estic redescobrint-ho. És d’aquelles coses que no son imprescindibles per anar per la vida, però que la fan més agradable.

  • Esther

    20/11/2012 9:39

    D’acord amb el 90% del post i el tema del gust, però per mi el que pesa més és que l’aliment sigui de proximitat, menjar kiwis ecològics de Nova Zelanda, per molt bons que siguin, per mi no té sentit. I per fer-ho del tot bé, l’aliment hauria de ser de temporada, tot i que passar tot l’hivern amb patates i col és molt avorrit!