L’aniversari de Lucy

lucy-australopithecus.jpg Va ser el dia 24 de novembre de l’any 1974. Dissabte farà justament 38 anys. Una expedició científica estava buscant restes de fòssils per la vall del riu Awash, a Etiòpia quan en Donald Carl Johanson va veure de reüll alguna cosa que li va cridar l’atenció i que va resultar ser unes restes d’òssos fòssils del que semblava ser un homínid notablement complert. L’esquelet resultant té el nom tècnic d’AL 288-1, però aquell mateix vespre els membres de l’expedició el van batejar amb un sobrenom. Una de les cançons que sonava insistentment al campament era “Lucy in the Sky with Diamons” dels Beatles i això va fer que triessin el nom de Lucy per referir-se a aquell espècimen.

Un dels primers dubtes era si tots aquells òssos que havien trobat corresponien a un únic individuo o a uns quants de diferents. Diferents estudis i la reconstrucció van permetre deduir que el que tenien entre mans era l’esquelet d’una femella que va viure a Àfrica fa uns tres milions d’anys. Després l’estimació de la data es va millorar i ara pensem que Lucy va viure fa tres milions dos-cents mil anys.

L’esquelet era extraordinari pel fet que s’havia recuperat un 40 % del total. Si pensem que en paleontologia és molt freqüent trobar només restes d’un o dos òssos o un parell de dents, disposar d’una mostra com aquella facilitava extraordinàriament l’estudi. I de seguida es va veure que Lucy era excepcional ja que presentava una característica que fins aleshores no s’havia trobat en altres fòssils. Per la forma de la pelvis i dels genolls es va fer evident que Lucy caminava dreta com nosaltres.

Allò era una nova espècie de primat homínid que van batejar amb el nom d’Australophitecus afarensis per les paraules Australis (del sud) pithekos (mico) afarensis (perquè es va trobar en territori de la tribu dels Afar). Posteriorment en van anar trobant més exemplars i es va poder anar entenent millor la vida d’aquelles criatures. Eren més aviat petits. Lucy fa una mica més d’un metre d’alçada i pesava uns trenta quilos. Ara sabem que els mascles eren més grans i podien arribar a pesar gairebé cinquanta quilos.

Però una de les coses més interessants era justament el fet que caminés dempeus. Durant molt temps no es tenia clar l’ordre en que havien aparegut les dues principals característiques dels humans moderns: El caminar bípede i el crani tan gran. Ara, gràcies a Lucy ja sabem que primer vam començar a caminar sobre dues potes, i el gran creixement del crani va ser posterior.

A més dels afarensis, ara ja coneixem altres espècies d’Australopithecus i també hem anat descobrint altres gèneres d’homínids diferents. Reconec que quan fan esquemes de l’evolució dels humans els miro amb interès, però agafant només les línies generals, perquè els detalls de parentesc entre unes espècies i altres es van modificant a mida que van trobant-se nous fòssils. Per exemple, no està clar si som descendents directes de Lucy i els seus congèneres, o provenim d’alguns cosins seus.

És una mica divertit (o patètic) els esforços dels creacionistes per deslegitimar Lucy, dient que no és més que un ximpanzé petit. Una mirada comparant la cama d’un humà, d’un ximpanzé i de Lucy indica que cal estar molt obcecat per les creences religioses per tal de no veure qui està més emparentat amb qui.

I un pensament final per mantenir la perspectiva de les coses. Els Australophitecus afarensis van habitar Àfrica durant un milió i mig d’anys. Nosaltres, els Homo sapiens només portem al planeta 200.000 anys. Si l’èxit d’una espècie el mesurem per el temps que sobreviuen com a tal, encara ens falta molt per ser millors que aquells petits primats. I apostaríeu gaire a favor de la nostra supervivència com espècie durant un milió d’anys més?

7 comentaris

  • Roger Verdaguer

    22/11/2012 15:42

    Home, si sobrevivim tant de temps, és molt probable que experimentem canvis de la mateixa magnitud en la nostra anatomia i… propietats emergents. Potser se’ns farà el cap més gros encara i ens tornarem petits, ai, ai, ai, què estic dient XDDDD No, no, el camí intermedi entre 200.000 anys i 3 milions i pico no me’l puc imaginar.

  • Francesca

    22/11/2012 15:29

    Australopithecus, ha, és una d’aqueixes paraules que se’m van gravar a foc, com esternocleidomastoideus :)
    Un dia vaig tenir l’atreviment de parlar a uns testimonis de Jehová sobre Lucy, he, he. No et cont el resultat :)

  • oca

    22/11/2012 12:37

    Hahahaha, que la nostra espècie visqui un milió d’anys més és com esperar que l’Alicia Sánchez Camacho faci bé una suma per la TV.
    Bromes a part, crec que al ritme que anem ho tenim bastant fotut arribar a un milió d’anys més. En tot cas em poso a la pell de l’equip del Donald i devia ser un instant indescriptible, sobretot quan ho devien recordar un cop anaven deduint la importància de la descoberta.

  • Daniel Closa

    22/11/2012 11:58

    Carquinyol. pel que fa a la calva, a mi no em pinta malament. Ja m’hi he acostumat tant que ara em faria mandra haer de pentinar-me :-D

    Sinera. Cert. Si comparem amb els dinos, som encara més nouvinguts al planeta. Jo tampoc soc garie aoptimista. Amg gent com els del Tea party i els equivalents a altres indrets del món, no hi ha gaire cosa a fer.

    Esther. És clar que som xafarders. I els científics més. De fet, la nostra feina és ser xafarders! Mirar l’arbre de la vida al compret si que ajuda motl a situar-nos on ens correspon!

  • Esther

    22/11/2012 9:53

    Bon dia, és molt divertit saber com s’han fet els descobriments i d’on venen els noms, les anècdotes, el camí que s’ha de fet per arribar-hi, dons són histories que no surten publicades en el treball científic. Em sembla que a tots ens agrada….o és que som uns xafarders?

    Just ahir, en portes obertes del meu centre, un dels tallers de divulgació era d’evolució i quan veus el arbre de la vida, ja te n’adones on és la posició en que estem els humans i com totes les especies està relacionades en el temps. Una lliçó d’humilitat!

    La nostra supervivència com espècie durant un milió d’anys més? Uf! Qui ho sap!

  • Sinera

    22/11/2012 9:23

    En els temps de la Lucy la vida no anava tan depressa. I van aconseguir sobreviure durant més d’un milió d’anys… Contra els 160 milions dels dinos… Els humans ho tenim pelut per sobreviure tans anys.

    No puc entendre com hi ha gent -els creacionistes i d’altres- capaços d’aferrar-se a dogmes irracionals i no ser capaços d’admetre l’evidència. I molts d’ells han de ser intel·ligents, dirigents de grans empreses dels EUA, republicans del Tea Party, economistes… però tossuts amb unes idees diferents de la resta que arrosseguen a una gran quantitat de seguidors… Potser és això el que volen: diferenciar-se estúpidament de la resta.

    Sóc molt pessimista quan al futur de la humanitat. No crec que arribem a sobreviure un milió d’anys… D’alguna manera, penso que ens autodestruirem… però potser sobreviurem d’alguna manera com les rates aquelles tan lletges, i amb els gens canviats potser també ens podrem seguir enfrontant els uns contra els altres. Qui sap!

    Per molts anys, Lucy. Espero que et sentis com de la família!

  • Carquinyol

    22/11/2012 9:13

    Ves a saber company, d’aquí un milió d’anys tots calbs (alguns una mica abans…) Tot i que al ritme actual la cosa no pinta molt bé…

    I dels creacionistes… en fi…