Whisful thinking

autoengany.jpg Una de les obsessions dels científics que arriben a irritar als que no treballen en l’àmbit científic és la obsessió en els estudis a cegues o millor a doble cec. És a dir, que per considerar fiable unes anàlisis, uns estudis, el millor és que l persona que fa les mesures ignori el que mesura. És a dir, si hi ha dos grups experimentals, un amb un tractament i l’altre sense, qui mesura els efectes del tractament ha d’ignorar si el que mesura pertany a un o altre grup.

El motiu és evitar la tendència humana a esbiaixar els resultats en funció d’allò que ens agradaria. I no cal que sigui conscientment. Per molt objectiu que vulguis ser, és molt difícil evitar arrodonir en una direcció o altra. Fins i tot en persones d’allò més objectives s’ha vist que a tendència inconscient a mirar les coses d’una manera o altra segons les expectatives és inevitable. Per tant, millor fer-ho a cegues i així aquest efecte desapareix.

Si això ja passa quan vols mesurar una cosa com la febre d’un pacient o arrodonir un decimal, podem imaginar que si les coses són més abstractes, la tendència a veure les coses en funció de les expectatives és encara més gran. Els anglesos en diuen d’això “wishful thinking”, que indica la tendència a veure allò que ens agrada de tot el que ens envolta al temps que minimitzem allò que no ens fa tanta gràcia. Quan aquesta manera d’avaluar la realitat influeix la manera com prenem les decisions, l’error està gairebé garantit.

Moltes pífies científiques històriques han tingut l’origen el wishful thinking. En Prosper Blondot va creure que havia descobert una nova radiació, els raigs N. Era una època en la que es descobrien noves radiacions i quan va observar un fenomen el va interpretar com el que esperava veure, una nova radiació que va resultar ser inexistent.

Un altre error causat per trobar allò que desitges trobar va ser la falsificació del crani de Piltdown. No està clar qui va ser, però algú va construir un fòssil barrejant un crani humà amb una mandíbula d’orangutan. Quan els antropòlegs anglesos el van trobar van ser les persones més felices del món. Per fi tenien un fòssil anglès per competir amb els col·legues francesos que anaven plens de cromanyons i de neandertals. Quan anys després es va destapar que era una falsificació la pregunta va ser: com és que no ho van veure de seguida, si és molt evident? Doncs entre altres motius per culpa del wishful thinking. La tendència a quedar-te amb la possibilitat que més t’agrada i a minimitzar les dades que t’allunyen de la teoria que t’agradaria que triomfés.

Molts seguidors del moviment antivacunes mostren una exemplar aplicació del wishful thinking. Es fixen per sobre de tot en els casos de reaccions adverses de les vacunes i passen per alt olímpicament els beneficis que han aportat, les malalties que han evitat i el patiment que han previngut.

I semblaria que un exemple encara més proper l’acabem de tenir aquests dies. Probablement la manifestació de l’onze de setembre ha facilitat que moltes anàlisis prèvies de tendències de vot i per altra banda també moltes valoracions dels resultats, semblin estar molt condicionades pel wishful thinking. És curiós com les enquestes que més es van acostar van ser les fetes per mitjans de comunicació de l’estranger (i tampoc és que la clavessin gaire). Potser per la objectivitat que dóna mirar-se les coses des de lluny. I el mateix passa amb les interpretacions que se’n fa dels resultats, que les fan mirant el global i no centrant-se en el partit que em cau més simpatic o menys. De fet, la política ja ho té això de promoure en el personals decisions basades en el que desitgem i no en el que realment succeeix. És molt humà, però igual que passa en el cas de la ciència, és un error d’interpretació que és millor intentar evitar.

9 comentaris

  • andreusegura

    26/11/2012 19:00

    Una alternativa a doble cec fora doble emmascarament, més llarg però més explicatiu del que es tracta i una altra a “wishful thinking” seria “confondre desig per realitat”.

  • Esther

    26/11/2012 17:18

    Avui l’has clavat, em trec el barret, per mi també hi hagut una interpretació de la realitat esbiaixada. Que perillós és no saber on estàs i què t’envolta!

  • Sinera

    26/11/2012 11:28

    Els bons científics assumeixen els seus errors, potser amb ràbia, però els assumeixen. I, o pleguen, o segueixen un nou camí d’investigació a partir del seu fracàs. Però si el fracàs demostra una total ineptitud “científica”… deuen plegar, oi?

  • Sinera

    26/11/2012 11:17

    Gràcies pau per això del “pensament desideratiu”. Molt encertat.

  • Daniel Closa

    26/11/2012 10:55

    Coi! Quin dia. Corregit l’estranger. Gràcies!

  • Martí

    26/11/2012 10:39

    extranger -> estranger

  • Daniel Closa

    26/11/2012 10:37

    Sinera. Be, tot això que indiques és el que promou aquesta manera de pensar que, de fet, ja tenim incorporada en la nostra estructura mental. per això, quan demanes dades objectives sobre medicines naturals o indiques la manera de pensar esbiaixada dels antivacunes, acostumen a enfadar-se molt. I al mateix temps, sempre tens el dubte de si tu mateix no estas caient en el mateix error

    Pau. No ets repel·lent, que tens tiota la raó. Ja ho vaig veure a la Vikipedia. Però com que a tot arreu troves la expressió en anglés, i això de desideratiu no em deia res, he triat la manera més habitual. La veritat és que cap de les dues opcions m’acabava de fer el pes.

  • Pau Bosch

    26/11/2012 10:29

    Sense ànims de voler semblar repel·lent, en català s’anomena “pensament desideratiu”.

    No sé si és pel moviment Bright o què, però últimament sembla que estigui de moda dir-ho en anglès.

  • Sinera

    26/11/2012 10:07

    Més que el “wishful thinking” en aquest cas ha prevalgut encara més l’encegament, l’estupidesa, l’orgull, l’afany de poder, l’engany sistemàtic, l’utopisme, i la ingenuitat. I tot això no és bo ni en un científic ni en un polític.

    Fins i tot els resultats de l’experiment “acientífic” no són massa de fiar -a pesar de l’emorme “mostra” emprada per la contaminació propagandística previa i per les premures dels “científics” a trovar alternatives a l’experiment.

    Total: a menjar-nos el marró que ens ha quedat.