Arxiu del mes: desembre 2012

Bones festes

dissabte, 22/12/2012

Amb les festes de Nadal arriba el moment d’una aturadeta. Ara toca descansar una mica i recuperar les tradicions. Sigueu feliços i que el tió us porti molts regals.

Tió.JPG

 BONES FESTES !

La paròtide

divendres, 21/12/2012

Illu_quiz_hn_02.jpg Ahir van operar Tito Vilanova del rebrot del càncer de paròtide que ja el va afectar fa un any. El fet ha tingut el rebombori previsible i més encara per la causalitat de coincidir amb la recuperació d’Abidal del seu trasplantament de fetge i la recent Marató de TV3, precisament centrada en el càncer. Ara mateix només podem esperar que tot surti be i que entre la intervenció i el tractament faci net d’una vegada.

I mentrestant, també ens podem preguntar, que coi és la paròtide? I com de greus son els càncers de paròtide?

La resposta a la primera pregunta és senzilla. La paròtide és una de les glàndules salivals majors. Per fabricar la saliva disposem d’un seguit de glàndules repartides al voltant de la boca i la gola. N’hi ha de molt petites que generen la saliva per la gola, per les galtes o fins i tot pels llavis i s’encarreguen de mantenir un cert nivell de saliva per la boca en estat de repòs. Però a més, disposem de tres parells de glàndules salivals molt més grans i importants que són les que fan molta saliva per començar a pair el menjar. Poca broma, que una persona fabrica de mitjana més d’un litre de saliva cada dia.

La saliva fa moltes més feines de les que imaginem. A més de mantenir la humitat de la boca conté enzims que ajuden a començar la digestió dels aliments. Això és nota amb coses com el pa, que a mida que el masteguem l’anem trobant més dolç perquè l’amilasa va degradant els polisacàrids i alliberant sucres.

Però la saliva també és antibiòtica, regula l’acidesa de la boca, ajuda a cicatritzar les ferides que ens fem a la cavitat bucal i ajuda a mantenir-la lubricada i a lubricar el menjar perquè sigui més fàcil d’empassar. Hi ha vins que tenen molts tanins i que semblen deixar la boca seca. Això és perquè degraden les mucines de la saliva de manera que la capacitat lubricant es perd i la boca queda aspre.

Les glàndules sublinguals fabriquen saliva i l’alliberen per uns conductes que desemboquen sota la llengua. També hi ha les glàndules submandibulars, que són les que fabriquen més saliva de totes. Aquestes també estan a la part de sota de la boca, però cap al final de tot. I finalment hi ha les dues glàndules paròtides que són les més grans i estan situades des de les orelles fins al coll. De fet, la paraula paròtide vol dir “al costat de la orella”

Curiosament no totes les glàndules fabriquen el mateix tipus de saliva. Si es miren al microscopi es pot veure que les glàndules tenen dos tipus de cèl·lules secretores que fan secreció “serosa” o secreció “mucosa”. Unes fabriquen proteïnes solubles en aigua i les altres fan mucoproteïnes. La glàndula sublingual fa secreció mucosa, la paròtide la fa serosa i la submandibular fa dels dos tipus.

La producció està ben regulada a nivell nerviós. Curiosament tant el sistema simpàtic com el parasimpàtic indueixen la secreció, però un fa que es fabriqui una saliva més mucosa i l’altre la indueix més líquida. També hi ha un ritme circadiari; fem més saliva per la tarda, mentre que durant la nit quasi no en fem. I per descomptat tots sabem que ni tan sols cal menjar per fer saliva, només veure o olorar el menjar ja indueix la secreció i “se’ns fa la boca aigua”. És el que s’anomena “fase cefàlica” de la digestió. En canvi, la por inhibeix la síntesi i quedes amb la boca seca. Tot plegat una bona organització per mantenir la boca ensalivada en el punt just i de la manera més efectiva.

I pel que fa als tumors de la paròtide, doncs poden ser de diferents tipus més benignes o més greus, segons el tipus particular de cèl·lula que hagi esdevingut cancerígena. En el cas del Tito, i sense saber exactament de quin tipus es tracta, poca cosa es pot dir. Segurament el millor és deixar que els metges facin la seva feina sense entrar en el joc de les especulacions.

Va de noms

dijous, 20/12/2012

beetle.JPG Si ets una mica friki i sents la paraula “bazinga”, immediatament penses en Sheldon Cooper, el personatge de la sèrie “The Big Bang Theory”. Bazinga és l’expressió que fa servir encara que no està massa clar d’on la van treure els guionistes. En el doblatge al castellà fan servir “zas, en toda la boca”, que perd completament la gràcia.

Però podria ser que si et parlen de bazinga en realitat facin referència a un insecte. Concretament a una nova espècie d’abella que han descrit fa poc i que han batejat amb el nom de Euglossa bazinga precisament en honor del personatge televisiu i la seva cèlebre expressió.

Això de posar noms amb una mica d’imaginació és una característica força habitual en els investigadors. En principi, el nom el proposa l’investigador que identifica o descriu per primera vegada l’espècie. I segons tinguin el dia poden posar-hi més o menys gràcia.

Per exemple, hi ha un fòssil de trilobit que es va situar dins el gènere Han i que van batejar amb el nom de Han solo. No costa gaire deduir de quina saga de pel·lícules era seguidor qui va triar el nom. I el mateix sentiment tindria qui va decidir batejar una vespa amb el nom de  Polemistus chewbacca. Per cert, també hi ha una formiga que porta el nom de Pheidole harrisonfordi. Podem especular si l’escarabat Agra schwarzeneggeri és gaire musculós o com de seductora és l’aranya Aptostichus angelinajolieae. I si has fet una pel·lícula com “Parc Juràssic” no t’ha de sorprendre que bategin un pterodàctil amb el nom de Coloborhynchus spielbergi.

Els noms de persones famoses són molt habituals i pots trobar des d’una mosca amb el nom de Campsicnemius charliechaplini fins altres de més mal record, com Anophthalmus hitleri, un nom que li va posar a un escarabat un seguidor del que aleshores era canceller d’Alemanya. Un altre polític que ha cedit el nom a un escarabat és en George Bush, amb l’Agathidium bushi .

Els músics aconsegueixen l’honor de cedir el nom a moltes espècies. És el que té la fama. Per això trobem des de la vespa Mozartella beethoveni fins al crustaci caribeny Gnathia marleyi. També trobem coses com Avalanchurus lennoni, Myrmekiaphila neilyoungi o Heteropoda davidbowie. I hi ha dos espècies de trilobits que s’anomenen Avalanchurus simoni i Avalanchurus garfunkeli.

De vegades la imaginació es dispara i es trien noms com Aha ha, unes vespes australianes. O l’escarabat Orizabus subaziro, un nom palindròmic que faria les delícies d’en Marius Serra. També hi havia un tipus de lloro amb el nom de Vini vidivici.

Pels amants de l’univers Tolkien podem trobar coses com un rat penat anomenat  Syconycteris hobbit, un mamífer extingit anomenat Oxyprimus galadrielae, un escarabat que porta el nom de Pericompsus bilbo, un artrópode adaptat a la vida en cavernes que es diu Gollumjapyx smeagol o un coleòpter amb el màgic nom de Macrostyphlus gandalf. De fet, de noms basats en obres de Tolkien n’hi ha per triar i remenar. Hi ha gèneres com Legolasia, Nazgulia, Gimlia o Balrogia. Més sofisticat és un altre mamífer fòssil anomenat Aletodon mellon, que no se si era gaire amistós o si obria moltes portes.

El que deu fer por és un insecte conegut com Macropsis sauroni, tot i que posats a fer por, hauria de competir amb membres d’altres universos, com l’aranya Pimoa cthulhu.

I, és clar, molt més amable és la Barrufeta bravensis, batejada aquí , i que ja en vaig parlar un dia.

Cal defensar la ciència

dimecres, 19/12/2012

19D Cartel Barcelona.jpg Vivim temps intensos en els que notícies impensables fa poc esdevenen habituals. Al costat de l’agitació social econòmica i política que ens està tocant viure, les ximpleries sobre la fi del món de divendres fan riure. I entre tot, avui passarà una cosa que podem qualificar de poc habitual. Hi haurà manifestacions de científics.

Una de les característiques més habituals en la classe política d’aquest país ha consistit en una immensa ignorància científica que, més enllà de les paraules, sempre ha relegat la ciència a un estatus poc més que de “activitat consentida” en temps d’abundància. Ara, les retallades estan destruint el teixit científic i malbaratant tota una generació de joves investigadors a un ritme que costarà molt refer. Investigadors que ha costat una fortuna formar i preparar han de marxar mentre escolten com alguns responsables opinen que això fins i tot és una bona cosa.

Construir un quilòmetre estàndard del tren d’alta velocitat costa el mateix que formar uns 50 investigadors. Amb el que costa el següent quilòmetre els hi podrien pagar el sou durant sis anys. I amb el següent quilòmetre n’hi ha prou per les despeses directes de la recerca. Fins i tot sabent que no tots seran excel·lents ni totes les investigacions reeixiran, el retorn a la societat serà superior en forma de coneixement, de patents i de tecnologies que no pas molts quilòmetres de AVE que es construeixen només perquè si els veïns en tenen nosaltres també el volem i tots hem de ser iguals. Igual que sempre es demana excel·lència als investigadors, potser també haurien de pensar en construïr només les línies d’alta velocitat amb rendiment i utilitat d’excel·lència.

Això ho tenen clar a Anglaterra, Alemanya, Estats Units o França, per dir alguns dels països que estan encantats amb els investigadors formats i amb ganes que els arriben sense que ells hagin necessitat invertir ni un duro, mentre que al món de la ciència s’ho miren sense entendre res. Però, és clar, cada país té les seves prioritats. Imagineu que es pugui gastar una fortuna construint línies d’AVE per després no fer-les servir? (És clar que ho imagineu!). Doncs és el que està passant amb la ciència.

Els instituts de recerca, el personal format, la xarxa científica, tot això són estructures d’una importància estratègica extraordinària per un estat. No cal construïr-les perquè ja les tenim i només queda saber aprofitar-les. Tant de bo arribin aviat dirigents amb visió de futur per treure’n partit. Tot depèn, és clar, del tipus de país que tinguin en ment.

Els kèlvins no són graus!

dimarts , 18/12/2012

thermometer.jpg Ahir va fer anys de la mort de William Thompson (1824-1907). El seu nom no ens diu gran cosa, però el seu títol ja ens sona una mica més. Va adoptar el títol de Baró de Kelvin i es parla d’ell com Lord Kelvin ja que va ser el primer científic que va arribar a tenir un escó a la cambra dels Lords anglesa. El nom de Kelvin el va triar per el riu Kelvin, que passava prop de la Universitat de Glasgow on treballava. Quan estudiem les maneres de mesurar la temperatura es parla dels graus Celsius, els graus Fahrenheit i els kelvin.

Amb això de mesurar temperatures hi ha hagut i encara hi ha una mica d’embolic. Sobretot per la manera de ser dels humans, que ens costa molt canviar els costums. L’escala més coneguda era la que va proposar l’astrònom suec Anders Celsius. Ell va proposar agafar com a referències els punts de congelació i el d’ebullició de l’aigua. Aquestes temperatures depenen de la pressió atmosfèrica, de manera que havia de ser a ran de mar. Entre aquests dos punts va dividir la temperatura en cent unitats que durant molt temps es van conèixer com “graus centígrads”.

Una curiositat es que l’amic Celsius va posar les xifres al revés de com les coneixem. El 100 era la congelació de l’aigua, i el zero era el punt d’ebullició. Però poc després de la seva mort ho van capgirar per deixar-ho tal com està ara. El nom de centígrads es va deixar estar l’any 1948 i encara que moltes escoles van seguir dient-li així, el nom correcte és grau Celsius.

També hi ha la escala Fahrenheit, que fan servir els americans. La veritat és que sembla bastant absurda, però la tradició mana i ells segueixen fent-la servir. Hi ha diferents versions de com la va pensar en Daniel Gabriel Fahrenheit. Aparentment no volia tenir xifres negatives de manera que va agafar una barreja d’aigua, gel i sals d’amoni i va definir el zero al punt en que allò es congelava. Per triar la part de dalt va agafar la temperatura del seu cos i la va definir com 96 graus. Va triar 96 i no 100 perquè així podia dividir-ho en dotze parts i cada una d’aquestes en vuit parts més. De manera que la escala Fahrenheit és una mica més sensible que la Celsius ja que l’aigua bull a 100 graus Celsius que equival a 212 graus Fahrenheit i per tant, cada cinc graus Celsius són 9 graus Fahrenheit.

Els raonaments d’en Fahrenheit podrien ser lògics al seu temps, però ara són, com quasi tot el sistema de mesures americà, absurds i mantinguts només per la tradició, per la dificultat de fer el canvi (encara que la resta del món l’ha fet sense problemes) i simplement perquè no els dona la gana i com que són els que manen, doncs fan el que volen.

Però totes dues escales tenien alguna cosa d’arbitrària. I això de fer servir unitats negatives no acaba de funcionar bé. Per això, l’any 1954 es va establir una nova escala. Una que no tindria valors negatius perquè el punt de partida seria la temperatura més baixa possible. No la més baixa mesurada sinó la que la termodinàmica establia com impossible de franquejar. Intuïtivament la podem visualitzar si recordem que la temperatura es la mesura del grau de vibració de les molècules. I a -273,15 graus Celsius, el moviment de les molècules s’atura, per tant, ja no poden estar més quietes i allò es defineix com a zero absolut.

Aquesta temperatura va ser calculada amb precisió precisament per en Lord Kelvin, i en el seu honor li van posar el nom d’escala Kelvin a la que comença en el zero absolut. A  partir d’aquí els increments es fan en la mateixa magnitud que els graus Celsius, però aquests s’anomenaven graus kelvin. I un últim canvi el van fer l’any 1967 que van decidir que no eren graus, no eren gradacions entre res sinò unitats absolutes de mesura. Per tant el nom de les unitats son simplement kèlvins.

Per tant, no hem de dir “graus kelvin” ni escriure ºK, sinó parlar de “kèlvins” i fer servir el símbol K.

William Thomson, Baró de Kelvin, va fer moltes més coses potser menys conegudes. Per exemple, va descriure l’efecte Thompson, que fan servir els físics i que normalment no associem amb el nom de Kelvin. També va ser un dels promotors dels cables submarins, va participar en els inicis de l’empresa Kodak i, de fet, va ser un dels grans científics del seu temps.

Homosexualitat i epigenètica

dilluns, 17/12/2012

homosexuality.jpg Un reflex que no puc evitar és que quan sento parlar de coses com “el gen de la homosexualitat” se m’encenen les alarmes de l’escepticisme. Segurament és perquè sovint han anunciat coses semblants però fins ara no s’ha trobat res de similar. I, amb massa freqüència tinc la sensació que el que pretenen és poder dir que determinades tendències sexuals són causa de mutacions i per tant es poden considerar malalties. Absurd, perquè una variant genètica o una altra no tenen perquè ser considerades alteracions, però per moltes persones la realitat s’ha d’adaptar a les seves conviccions.

És un reflex que he de controlar perquè en realitat no deixa de ser interessant entendre els components biològics que pugui haver-hi a l’arrel del comportament humà.

Ara ha sortit un treball que presenta un enfocament diferent i certament interessant. En realitat és un estudi matemàtic que aprofita el que anem esbrinant sobre la epigenètica per suggerir que el comportament homosexual pot estar induït per efectes epigenètics.

L’epigenètica és l’estudi dels factors que modifiquen l’activitat dels gens que portem a les cèl·lules. Tots tenim determinats gens, però la manera com funcionen té diferents nivells de regulació i ara sabem que determinats senyals químics es poden unir al DNA per activar un gen o per evitar que s’activi. D’aquesta manera, dues persones que tinguin exactament el mateix gen poden fer-lo servir de manera diferent. Jo ho imagino com els accents de les paraules. Les lletres són les mateixes, però és diferent escriure os que ós, deu que déu o dona i dóna. Les lletres serien el gen i l’accent seria l’equivalent a una marca epigenètica, que a la pràctica és una metilació o una modificació química afegida al DNA original.

Doncs per establir el sexe d’un embrió, el determinant en els humans semblen ser els nivells de testosterona que hi ha quan es desenvolupa. Si no hi ha testosterona serà una femella, i en presència de testosterona es desenvolupa com a mascle. El cromosoma Y el que fa és que un determinat grup de cèl·lules es converteixin en testicles. Aquests testicles faran testosterona i l’embrió agafarà el camí de mascle. Això vol dir totes les característiques sexuals masculines, des del percentatge de greix corporal fins als circuits neuronals que determinen alguns comportaments.

La història sembla clara, però resulta que hi ha matisos. Després de tot, les dones també tenen testosterona. Menys que els homes, però no està absent. De manera que els embrions femelles també estan exposats a testosterona. Els matisos estan en les marques epigenètiques que faran que alguns gens funcionin més o menys. Son gens relacionats amb el funcionament de la testosterona. Per exemple, la fabricació d’una proteïna que s’uneix a la testosterona. Si n’hi ha molta, la testosterona no pot entrar dins les cèl·lules i actuar perquè s’ha quedat retinguda a fora. Les femelles fan molta proteïna d’aquesta mentre que els mascles en fan poca. Altres gens regulen quanta testosterona es fabrica. Els homes els tenen molt actius, i les dones poc. Tot això depèn de les marques epigenètiques que tingui el DNA i fan que l’embrió sigui més o menys sensible a la testosterona i per tant, el procés de masculinització sigui més o menys marcat.

En principi, les marques es posen de nou poc després de la fecundació. L’òvul i l’espermatozoide han esborrat les marques epigenètiques i la presència d’un cromosoma Y farà que es posin unes o altres marques. Però de vegades hi ha errors i les marques provinents dels progenitors no es borren. Aleshores poden quedar marques “masculintizants” en embrions que seran femelles i a l’inrevés. Això també permetria entendre que el comportament sexual de homes i dones no sigui necessàriament de “tot o res” sinó que sigui una graduació en funció del nivell de testosterona però també del nivell de sensibilitat a aquesta hormona. I també permet entendre perquè tot i que estadísticament sembli que hi ha un factor hereditari en la homosexualitat, en realitat no acabin de trobar cap gen que ho justifiqui. De fet, si aquesta hipòtesi es confirma, mai no es trobarà cap “gen de la homosexualitat” perquè no existirà tal cosa.

La proposta sembla coherent i mereix ser estudiada, però cal recordar que de moment només és una hipòtesi. Perquè ja he vist titulars fets per algú que aparentment no ha entés gran cosa del treball. També podria ser que al final tot això només determini l’extensió de la barba però no afecti en absolut al comportament. Segurament en un futur proper veurem que es proposen explicacions epigenètiques per tot el que us passi pel cap. Moltes seran encertats i altres no, però no haurem de confondre hipòtesis inicials amb explicacions definitives.

I sobretot, no oblidar mai que la part ambiental, l’educació, la socialització i l’experiència vital de cada un de nosaltres també tenen un pes extraordinari. Els gens ens fan com som, però no tot el que som és per causa dels gens.

Un nou riu per anar completant un mapa

divendres, 14/12/2012

Titan_river.jpg Des de fa temps, la geografia ha perdut la part més màgica del seu encant. Ja no hi ha mapes sense completar ni terres incògnites per descobrir. La manera com es disparava la imaginació en veure una zona sense cartografia la van viure fa un parell de segles, però ja queda en el record. Ara bé, la cosa es diferent si no ens limitem a la Terra. Això d’anar fent mapes poc a poc, d’anar completant zones en blanc i d’intentar imaginar que de haver una mica més enllà encara ho podem fer gràcies a la exploració espacial.

Molts indrets no tenen secrets perquè ja els hem fotografiat des de la Terra, però Tità, una de les llunes més interessants de Saturn (de fet, una de les més interessants del sistema solar) està coberta d’una atmosfera molt opaca que la cobreix completament. Fins fa poc, Tità només era una imatge de color marronós sense cap relleu, però mica a mica la cosa va canviant. Allà hi ha la sonda Cassini que, des de fa anys va obtenint imatges amb el radar. Ho fa molt lentament perquè en realitat està orbitant Saturn i només passa de tant en tant per al costat de Tità.

Això fa que el mapa de Tità estigui incomplert. Podem veure que hi ha llacs (o mars), rius, muntanyes i dunes, però també molta “terra incògnita”. L’últim descobriment ha tret a la llum un riu d’uns 400 quilòmetres que desemboca formant un delta d’allò més habitual a la costa d’un mar, el Mar Ligeia (Ligeia és el nom d’una de les sirenes a la mitologia grega).

Aquest no és l’únic mar de Tità. També hi ha el mar Kraken, més gran, però del que encara no coneixem els límits perquè no està del tot cartografiat. Per imatges menys definides fetes amb altres sistemes podem intuir com anirà la cosa, però poc més. La part descoberta del mar Kraken té penínsules, illes i també rius més petits que hi desemboquen. Parlem de mars, encara que a la Terra estarien en el límit entre un mar petit o un gran llac. Però com que Tità és força més petit que la Terra, proporcionalment podem considerar-los mars.

Ara bé, malgrat que tot sigui identificable, també hi ha diferències. El sistema de mars, rius, núvols i pluja no està fet per aigua sinó per hidrocarburs. Els llacs i els rius semblen estar fets per metà o età o una barreja dels dos. Enlloc d’aigua, plou metà líquid ja que l’atmosfera de Tità es feta de nitrogen i un 5% de metà. En realitat es pensa que l’atmosfera s’assembla prou a la que va tenir la Terra al principi de tot, de manera que la possibilitat que els fenòmens que van generar la vida també tinguin lloc allà no és descabellada. Hi ha però el problema de la poca energia que li arriba del Sol.

Això fa que sigui un indret interessantíssim per estudiar. Amb el permís de les crisis, les retallades i els altres interessos que tinguem els humans, s’especula amb futures missions que podrien deixar caure una nau a un d’aquests mars per analitzar in situ la seva composició. De moment hem pogut obtenir imatges de la seva atmosfera quan es va deixar caure una sonda, la Huygens, que va anar analitzant-la durant tota la estona que va estar caient i va enviar imatges desde la superficie durant una horeta.

Però de moment ens haurem d’acontentar mirant els mapes incomplerts que tenim de Tità i anar imaginant com es deu veure el paisatge des de la vora d’aquells mars.

pol titan mapa.jpg

La flor d’aquests dies

dijous, 13/12/2012

ponsetia.jpg Fa uns quants any les plantes típiques de Nadal eren el boix grèvol o el vesc, però d’un temps ençà, la flor indiscutible que trobem per tot arreu aquests dies és la Ponsètia. Les floristeries en van plenes i a qualsevol indret pots topar amb aquelles grans fulles vermelles que duraran només uns dies, però que serà suficient com per passar unes festes ben guarnides.

La Ponsètia (Euphorbia pulcherrima) és una planta ben curiosa. Originaria de Mèxic va ser caracteritzada i popularitzada pel primer ambaixador dels Estats Units que, a més de diplomàtic era aficionat a la botànica. L’home es deia Joel Roberts Poinsett, i va portar unes quantes plantes quan va tornar als Estats Units. La flor va caure en gràcia i mica a mica es va anar comercialitzant fins arribar a la posició dominant que té durant aquestes dates.

Per Amèrica té molts noms, “Flor de Nochebuena”, “Corona del sur”, “Flor de Pascua”, però els americans li van posar el nom comercial de “Poinsettia” en honor al Joel Poinsett, que era el qui els l’havia donat a conèixer.

Malgrat el que pugui semblar, la planta no enganya gaire. Les coses vermelles no són les flors. És molt evident que són fulles que adopten color vermell. La flor és la cosa groga i petita del centre. Aquestes fulles que es van modificant i que poden agafar el color i forma de pètals es diuen bràctees i de vegades poden confondre, però en aquest cas la similitud amb les fulles és molt evident si te la mires un moment.

 Si voleu que la planta llueixi força temps mireu que no tingui pol·len a la flor. Quan allibera el pol·len, les bràctees ja no són útils a la planta i cauen molt aviat. Després de tot, la seva funció és la mateixa que la de les estructures de color de les flors: atreure els insectes per pol·linitzar.

Hi ha qui creu que és una planta tòxica. Segurament perquè pertany a la família de les eufòrbies, i d’aquestes n’hi ha moltes que efectivament són tòxiques. Fa uns anys es va donar un cas d’intoxicació en un nen que s’havia menjat fulles de Ponsètia. Després es va veure que l’enverinament era per un altre motiu, però el rumor ja havia començat. La realitat és que malgrat que si que conté algunes substàncies tòxiques, un nen hauria de menjar centenars de fulles per intoxicar-se, de manera que no sembla gaire perillosa.

De fet, quan s’ha repassat l’historial d’intoxicacions s’ha vist que no cap patir. De gairebé 23.000 casos de nens que han anat al metge perquè havien “estat exposats” a Ponsèties, no s’ha descrit cap mort, i el 92% no van presentar cap símptoma. Sembla que té molt mal gust, de manera que com a molt, la vomitaràs, però no et matarà. De totes maneres, millor que els nens la deixin tranquil·la. La ponsètia i totes les plantes.

I una última curiositat. Perquè les bràctees agafin força color, primer cal tenir-les a les fosques 12 hores al dia durant cinc dies. Després ja poden rebre força llum perquè el color encara llueixi més.

De totes maneres, a mi sempre em farà més gràcia el boix grèvol (que ves per on, sí que és tóxic!). Suposo que Nadal l’associes amb les coses que veies de petit i jo el que recordo eren les corones de grèvol penjades a les portes. Coses de les modes…

Vivim en una simulació per ordinador?

dimecres, 12/12/2012

matrix.jpg Suposo que la idea li ha passat pel cap a tothom alguna vegada. Bàsicament és el punt de partida de “Matrix”. Tot el que veiem, tot el que ens envolta, l’Univers complert i nosaltres mateixos, no existim en realitat sinó que som una simulació feta per un ordinador. És una idea que té gràcia i que en algunes obres de ciència ficció s’ha enfocat de diferents maneres, però que de seguida la deixem enrere com un simple entreteniment que no porta enlloc. De fet és el mateix que preguntar-se si ara estem somiant o desperts, ja que quan somiem no som conscients de somiar i tot sembla real, per absurd que sigui.

La qüestió la trobo interessant perquè ajuda a exprimir les neurones intentant imaginar algun experiment, alguna mesura, alguna estratègia que pogués respondre a la pregunta. I sempre és un exercici intel·lectual estimulant. D’altra banda, com em passa en els temes que entren més en el camp de la filosofia que en el de la ciència en sentit més restrictiu, no paro de veure trampes formals i ambigüitats lèxiques en la majoria de raonaments. Això segurament deu ser per la meva poca preparació en el camp de la filosofia, però de seguida fa que hi perdi l’interès.

La hipòtesi de la simulació, que es com es coneix el problema, el va plantejar en Nick Bostrom en un treball publicat l’any 2003 a Philosophical Quarterly. Amb uns quants raonaments conclou que els humans: o bé ens extingirem en un futur proper, o bé sobreviurem però no farem simulacions, o bé si que en farem simulacions i aleshores quasi segur que vivim en una d’elles. El motiu és que si només hi ha una humanitat real i milers, o milions, de virtuals, estadísticament és més probable que visquem en una de les virtuals. (Al menys és el que jo he entès).

Tot plegat és molt abstracte. Però hi ha qui ha agafat la idea i ha volgut jugar una mica més amb ella. El plantejament seria: Imaginem que efectivament vivim en una simulació per ordinador. Hi hauria alguna manera d’esbrinar-ho? I això ja és més interessant ja que no deixa de ser una hipòtesi que ens preguntem si pot ser posada a prova.

Si ho he entès bé, la idea del treball es basa en el fet que actualment ja podem fer simulacions per descriure el que passa en les interaccions entre els quarks. És el que s’anomena cromodinàmica quàntica reticular, però només podem reproduir en una matriu d’uns pocs femtometres, és a dir de la mida d’un protó. És molt poquet, però imaginem que la capacitat dels ordinadors augmenta de manera increïble i que podem simular tot un univers. Quins condicionants tindria que permetrien als seus habitants adonar-se de la simulació?

Un dels efectes que proposen és el fet d’estar bastit en una xarxa. Les partícules circularien en unes direccions amb més facilitat que en altres. Si alguna vegada vàreu jugar a jocs d’ordinador antics, sabreu que anaves més ràpid anant en línia recta que no pas en diagonal. Doncs si l’univers fos una simulació en una matriu similar, notaríem que els raigs còsmics que arriben a la Terra no ho farien de la mateixa manera en totes les direccions. També hi hauria algun efecte en la mesura de constants universals o en aspectes que només un físic acaba per entendre. Però la gràcia és que teòricament, i si disposéssim (o quan arribem a disposar) d’eines de mesura prou sofisticades, podrem posar a prova la hipòtesi de ”Matrix”.

De nou, és interessant l’exercici intel·lectual, encara que sospito que una intel·ligència amb capacitat de simular tot un univers, segurament no farà servir els paràmetres que imaginem. Les seves retícules no han de ser com les que fem servir nosaltres o potser trobin maneres de fer-ho sobre contínuums i no sobre retícules. El problema habitual és forçar la imaginació per postular uns éssers amb capacitat de fer coses inabastables i tot seguit restringir la imaginació per obligar-los a fer les coses a la nostra manera en lloc de donar per fet que trobaran solucions que ara ni tant sols imaginem. De fet això és el que intenta fer, amb més o menys èxit, cada generació.

Tot plegat és una mica forçat. Igual que imaginem una simulació per ordinador podriem imaginar que som la joguina d’un extraterrestre, la fantasia d’un Déu o el somni d’un ornitorrinc. Però tot i així, no deixa de ser una pregunta intelectualment estimulant. Si visquessim en una simulació, podem imaginar alguna manera d’esbrinar-ho?

La catàstrofe que va arribar amb retard

dimarts , 11/12/2012

800px-Stromatolites_in_Sharkbay.jpg Aquests dies, i gràcies a la paranoia del calendari maia, es parla sovint de la fi del món. Previsiblement això anirà més fins que passi la data prevista i tot seguit continuarem amb les nostres vides com si res. Tot plegat és increïblement absurd, però cal reconèixer que la fi del món té un puntet de dramatisme que li dóna una certa gràcia. El que fa riure és la poca imaginació que li posem els humans a l’hora de parlar del tema. Imaginem uns finals molt apocalíptics per la nostra societat, però que són poca cosa si els comparem amb les vegades que el planeta ha afrontat un cataclisme global de veritat.

Probablement el més catastròfic pel que fa a la vida va tenir lloc fa uns 2400 milions d’anys, quan la composició de l’atmosfera va canviar radicalment. Ara patim per si el CO2 augmenta unes poques parts per milió, però el que va passar aleshores va ser un canvi radical en la composició dels gasos que hi havia. L’aire es va tornar irrespirable i tòxic per quasi tots els éssers vius del planeta ja que es va omplir d’un verí extraordinàriament potent: l’oxigen.

Un resum molt ràpid del que va passar és: Hi havia vida a la Terra des de feia milions d’anys quan algunes cèl·lules van començar a fer fotosíntesi. La fotosíntesi permet fabricar matèria orgànica aprofitant l’energia del Sol i agafant electrons de la molècula d’aigua, que es trenca i allibera oxigen. Ara l’oxigen el fem servir per respirar, però en aquell moment l’oxigen era un verí particularment tòxic que va modificar l’atmosfera i gairebé va acabar amb la majoria de la vida al planeta. Per sort, uns pocs tipus cel·lulars es van adaptar per aprofitar l’oxigen i basar el seu metabolisme en aquest agent tòxic. I a partir d’aquí la vida va evolucionar fins arribar als nostres dies. Nosaltres som hereus d’aquelles cèl·lules que van poder aprendre a sobreviure en una atmosfera oxidant.

En general hi ha acord en aquesta història, però un detall no acabava d’encaixar. Tenim dades que indiquen que la fotosíntesi es va originar com a mínim tres cents milions d’anys abans de l’arribada de l’oxigen a  l’atmosfera. El desfàs no semblava greu. Es requereix molt temps per modificar l’atmosfera d’un planeta, també hi hauria moltes reaccions químiques entre l’oxigen generat i els minerals presents al planeta, que s’oxidarien però que en fer-ho retindrien l’oxigen a terra sense alliberar-lo a l’atmosfera. Però també hi ha un altre motiu, depenent de a mateixa evolució, que explica el retràs en l’arribada de l’oxigen a l’aire.

Quan parlem de fotosíntesi, pensem en la moderna, però no devia originar-se tal com la coneixem. Les reaccions que aprofitaven l’energia de la llum devien ser molt més senzilles al principi i s’han trobat dades que suggereixen que els primers organismes feien les coses una mica diferents de com es fan ara en les plantes. La clau va ser la troballa de restes de manganès oxidat en uns estrats corresponents a una època en la que encara no hi havia oxigen a l’atmosfera. (I per no confondre’ns, des del punt de vista químic, oxidat no vol dir necessàriament que tingui oxigen. Només que ha perdut electrons)

El que sembla que passava és que els cianobacteris d’aquell temps feien fotosíntesi oxidant un element químic que tenien disponible, el manganés. Aquest es va anar acumulant als dipòsits sedimentaris fins arribar a un punt en que va començar a ser escàs. Va ser aleshores quan algunes cèl·lules van modificar la via metabòlica. Ja no li agafaven els electrons al manganés i el llençaven sinó que van incorporar el manganés al seu metabolisme intern. Seguien agafant-li els electrons, però tot seguit feien servir la molècula d’aigua per reomplir el manganés d’electrons i començar de nou la fotosíntesi. Aquesta nova estratègia va ser la que va començar a generar oxigen i per això hi ha aquell desfàs. La primera fotosíntesi de la Terra feia servir el manganés extern, i fins que aquest no va començar a esgotar-se no es va explorar noves vies. Unes vies que van resultar ser tòxiques a la llarga, però aquest és un detall que a la evolució li és ben igual.