Arxiu del dilluns, 10/12/2012

Bacteris astronautes

dilluns, 10/12/2012

iss.jpg La vida dels astronautes ha de ser apassionant, però plena de problemes. Això d’estar vivint sense gravetat té un grapat d’efectes indesitjables en uns cossos que han evolucionat durant milions d’anys acostumats a sentir l’estirada constant exercida per la gravetat de la Terra. Els líquids del cos es redistribueixen, la massa muscular i la densitat dels ossos van minvant, les radiacions inevitables fora de la protecció conferida per l’atmosfera es van acumulant i tots els sistemes sensorials requereixen una certa readaptació.

A sobre, s’ha vist que el sistema immunitari queda compromès. Encara no tenim massa clars els motius (després de tot, la medicina espacial és una especialitat molt recent), però en condicions d’ingravidesa les cèl·lules del sistema immunitari funcionen a mig gas. Els leucòcits responen amb menys intensitat a la presència de microorganismes i les infeccions ho tenen una mica més fàcil per triomfar. No és greu perquè habitualment els astronautes pugen a la nau en bon estat de salut, però la NASA ja porta uns quants casos d’infeccions per virus, bacteris i fongs al llarg del seu historial de missions. Per sort, fins ara totes han sigut lleus i s’han resolt sense problemes.

Ara bé, caldrà vigilar força, perquè a la guerra amb les infeccions hi ha dos contrincants, i la microgravetat afecta a tots dos. Fa uns anys van fer un experiment molt il·lustratiu en una de les missions del transbordador espacial. En concret va ser la missió STS-115, i l’experiment consistia en veure com es modificava la virulència d’uns bacteris enviats amb la nau. Per fer-ho van agafar un cultiu de Salmonella i el van dividir en dos meitats. Una va embarcar al transbordador Atlantis, i l’altre es va quedar a la Terra. Quan estaven a l’espai van posar els bacteris a créixer i els van tenir en cultiu durant vint-i-cinc hores, posant-se d’acord per radio per fer exactament el mateix en el cultiu de Terra. Tot seguit els van posar en un líquid de preservació per conservar-los i analitzar-los al tornar a terra.

I els bacteris havien canviat. Si els injectaven a ratolins, els que havien sortit a l’espai eren més virulents que l’altre meitat del cultiu. Quan injectaven els bacteris que havien anat a l’espai trobaven que morien més ratolins, ho feien més de pressa i feien falta menys bacteris. D’alguna manera, el viatge espacial els havia alterat per fer-los més perillosos. Naturalment tocava mirar d’esbrinar els motius.

A les imatges amb microscopi es veia que fabricaven unes proteïnes diferents que els permetien fer una matriu extracel·lular per formar una biopel·lícula on s’adherien millor entre ells i a les superfícies. I quan es va fer una anàlisi dels gens que expressaven es va veure que més d’un centenar ho feien de manera diferent a la dels seus companys de Terra.

L’experiment és interessant perquè permet identificar alguns dels gens que regulen l’activació de la virulència bacteriana causada per viatges a l’espai. Ara sabem que caldrà buscar maneres de controlar un gen anomenat Hfq, que és un gen que s’activa en bacteris en situacions d’estrès. El que fa és posar en marxa una mena de programa de supervivència per quan les situacions ambientals es posen difícils. Presumiblement, el bacteri nota que això d’anar a l’espai no està fet per ells i millor preparar-se pel que pugui passar.

Però això pot ser una mala notícia pels astronautes, amb un sistema immunològic afeblit per el viatge a l’espai. Defenses reduïdes enfrontant-se a bacteris reforçats no és una combinació que doni molt bon rotllo. Imagino que a la Estació Espacial Internacional disposaran d’una bona farmaciola amb antibiòtics de tota mena. I que vigilaran amb els bacteris que puguin retornar d’allà dalt!