Arxiu del dimecres, 12/12/2012

Vivim en una simulació per ordinador?

dimecres, 12/12/2012

matrix.jpg Suposo que la idea li ha passat pel cap a tothom alguna vegada. Bàsicament és el punt de partida de “Matrix”. Tot el que veiem, tot el que ens envolta, l’Univers complert i nosaltres mateixos, no existim en realitat sinó que som una simulació feta per un ordinador. És una idea que té gràcia i que en algunes obres de ciència ficció s’ha enfocat de diferents maneres, però que de seguida la deixem enrere com un simple entreteniment que no porta enlloc. De fet és el mateix que preguntar-se si ara estem somiant o desperts, ja que quan somiem no som conscients de somiar i tot sembla real, per absurd que sigui.

La qüestió la trobo interessant perquè ajuda a exprimir les neurones intentant imaginar algun experiment, alguna mesura, alguna estratègia que pogués respondre a la pregunta. I sempre és un exercici intel·lectual estimulant. D’altra banda, com em passa en els temes que entren més en el camp de la filosofia que en el de la ciència en sentit més restrictiu, no paro de veure trampes formals i ambigüitats lèxiques en la majoria de raonaments. Això segurament deu ser per la meva poca preparació en el camp de la filosofia, però de seguida fa que hi perdi l’interès.

La hipòtesi de la simulació, que es com es coneix el problema, el va plantejar en Nick Bostrom en un treball publicat l’any 2003 a Philosophical Quarterly. Amb uns quants raonaments conclou que els humans: o bé ens extingirem en un futur proper, o bé sobreviurem però no farem simulacions, o bé si que en farem simulacions i aleshores quasi segur que vivim en una d’elles. El motiu és que si només hi ha una humanitat real i milers, o milions, de virtuals, estadísticament és més probable que visquem en una de les virtuals. (Al menys és el que jo he entès).

Tot plegat és molt abstracte. Però hi ha qui ha agafat la idea i ha volgut jugar una mica més amb ella. El plantejament seria: Imaginem que efectivament vivim en una simulació per ordinador. Hi hauria alguna manera d’esbrinar-ho? I això ja és més interessant ja que no deixa de ser una hipòtesi que ens preguntem si pot ser posada a prova.

Si ho he entès bé, la idea del treball es basa en el fet que actualment ja podem fer simulacions per descriure el que passa en les interaccions entre els quarks. És el que s’anomena cromodinàmica quàntica reticular, però només podem reproduir en una matriu d’uns pocs femtometres, és a dir de la mida d’un protó. És molt poquet, però imaginem que la capacitat dels ordinadors augmenta de manera increïble i que podem simular tot un univers. Quins condicionants tindria que permetrien als seus habitants adonar-se de la simulació?

Un dels efectes que proposen és el fet d’estar bastit en una xarxa. Les partícules circularien en unes direccions amb més facilitat que en altres. Si alguna vegada vàreu jugar a jocs d’ordinador antics, sabreu que anaves més ràpid anant en línia recta que no pas en diagonal. Doncs si l’univers fos una simulació en una matriu similar, notaríem que els raigs còsmics que arriben a la Terra no ho farien de la mateixa manera en totes les direccions. També hi hauria algun efecte en la mesura de constants universals o en aspectes que només un físic acaba per entendre. Però la gràcia és que teòricament, i si disposéssim (o quan arribem a disposar) d’eines de mesura prou sofisticades, podrem posar a prova la hipòtesi de ”Matrix”.

De nou, és interessant l’exercici intel·lectual, encara que sospito que una intel·ligència amb capacitat de simular tot un univers, segurament no farà servir els paràmetres que imaginem. Les seves retícules no han de ser com les que fem servir nosaltres o potser trobin maneres de fer-ho sobre contínuums i no sobre retícules. El problema habitual és forçar la imaginació per postular uns éssers amb capacitat de fer coses inabastables i tot seguit restringir la imaginació per obligar-los a fer les coses a la nostra manera en lloc de donar per fet que trobaran solucions que ara ni tant sols imaginem. De fet això és el que intenta fer, amb més o menys èxit, cada generació.

Tot plegat és una mica forçat. Igual que imaginem una simulació per ordinador podriem imaginar que som la joguina d’un extraterrestre, la fantasia d’un Déu o el somni d’un ornitorrinc. Però tot i així, no deixa de ser una pregunta intelectualment estimulant. Si visquessim en una simulació, podem imaginar alguna manera d’esbrinar-ho?