Arxiu del dilluns, 17/12/2012

Homosexualitat i epigenètica

dilluns, 17/12/2012

homosexuality.jpg Un reflex que no puc evitar és que quan sento parlar de coses com “el gen de la homosexualitat” se m’encenen les alarmes de l’escepticisme. Segurament és perquè sovint han anunciat coses semblants però fins ara no s’ha trobat res de similar. I, amb massa freqüència tinc la sensació que el que pretenen és poder dir que determinades tendències sexuals són causa de mutacions i per tant es poden considerar malalties. Absurd, perquè una variant genètica o una altra no tenen perquè ser considerades alteracions, però per moltes persones la realitat s’ha d’adaptar a les seves conviccions.

És un reflex que he de controlar perquè en realitat no deixa de ser interessant entendre els components biològics que pugui haver-hi a l’arrel del comportament humà.

Ara ha sortit un treball que presenta un enfocament diferent i certament interessant. En realitat és un estudi matemàtic que aprofita el que anem esbrinant sobre la epigenètica per suggerir que el comportament homosexual pot estar induït per efectes epigenètics.

L’epigenètica és l’estudi dels factors que modifiquen l’activitat dels gens que portem a les cèl·lules. Tots tenim determinats gens, però la manera com funcionen té diferents nivells de regulació i ara sabem que determinats senyals químics es poden unir al DNA per activar un gen o per evitar que s’activi. D’aquesta manera, dues persones que tinguin exactament el mateix gen poden fer-lo servir de manera diferent. Jo ho imagino com els accents de les paraules. Les lletres són les mateixes, però és diferent escriure os que ós, deu que déu o dona i dóna. Les lletres serien el gen i l’accent seria l’equivalent a una marca epigenètica, que a la pràctica és una metilació o una modificació química afegida al DNA original.

Doncs per establir el sexe d’un embrió, el determinant en els humans semblen ser els nivells de testosterona que hi ha quan es desenvolupa. Si no hi ha testosterona serà una femella, i en presència de testosterona es desenvolupa com a mascle. El cromosoma Y el que fa és que un determinat grup de cèl·lules es converteixin en testicles. Aquests testicles faran testosterona i l’embrió agafarà el camí de mascle. Això vol dir totes les característiques sexuals masculines, des del percentatge de greix corporal fins als circuits neuronals que determinen alguns comportaments.

La història sembla clara, però resulta que hi ha matisos. Després de tot, les dones també tenen testosterona. Menys que els homes, però no està absent. De manera que els embrions femelles també estan exposats a testosterona. Els matisos estan en les marques epigenètiques que faran que alguns gens funcionin més o menys. Son gens relacionats amb el funcionament de la testosterona. Per exemple, la fabricació d’una proteïna que s’uneix a la testosterona. Si n’hi ha molta, la testosterona no pot entrar dins les cèl·lules i actuar perquè s’ha quedat retinguda a fora. Les femelles fan molta proteïna d’aquesta mentre que els mascles en fan poca. Altres gens regulen quanta testosterona es fabrica. Els homes els tenen molt actius, i les dones poc. Tot això depèn de les marques epigenètiques que tingui el DNA i fan que l’embrió sigui més o menys sensible a la testosterona i per tant, el procés de masculinització sigui més o menys marcat.

En principi, les marques es posen de nou poc després de la fecundació. L’òvul i l’espermatozoide han esborrat les marques epigenètiques i la presència d’un cromosoma Y farà que es posin unes o altres marques. Però de vegades hi ha errors i les marques provinents dels progenitors no es borren. Aleshores poden quedar marques “masculintizants” en embrions que seran femelles i a l’inrevés. Això també permetria entendre que el comportament sexual de homes i dones no sigui necessàriament de “tot o res” sinó que sigui una graduació en funció del nivell de testosterona però també del nivell de sensibilitat a aquesta hormona. I també permet entendre perquè tot i que estadísticament sembli que hi ha un factor hereditari en la homosexualitat, en realitat no acabin de trobar cap gen que ho justifiqui. De fet, si aquesta hipòtesi es confirma, mai no es trobarà cap “gen de la homosexualitat” perquè no existirà tal cosa.

La proposta sembla coherent i mereix ser estudiada, però cal recordar que de moment només és una hipòtesi. Perquè ja he vist titulars fets per algú que aparentment no ha entés gran cosa del treball. També podria ser que al final tot això només determini l’extensió de la barba però no afecti en absolut al comportament. Segurament en un futur proper veurem que es proposen explicacions epigenètiques per tot el que us passi pel cap. Moltes seran encertats i altres no, però no haurem de confondre hipòtesis inicials amb explicacions definitives.

I sobretot, no oblidar mai que la part ambiental, l’educació, la socialització i l’experiència vital de cada un de nosaltres també tenen un pes extraordinari. Els gens ens fan com som, però no tot el que som és per causa dels gens.