Homosexualitat i epigenètica

homosexuality.jpg Un reflex que no puc evitar és que quan sento parlar de coses com “el gen de la homosexualitat” se m’encenen les alarmes de l’escepticisme. Segurament és perquè sovint han anunciat coses semblants però fins ara no s’ha trobat res de similar. I, amb massa freqüència tinc la sensació que el que pretenen és poder dir que determinades tendències sexuals són causa de mutacions i per tant es poden considerar malalties. Absurd, perquè una variant genètica o una altra no tenen perquè ser considerades alteracions, però per moltes persones la realitat s’ha d’adaptar a les seves conviccions.

És un reflex que he de controlar perquè en realitat no deixa de ser interessant entendre els components biològics que pugui haver-hi a l’arrel del comportament humà.

Ara ha sortit un treball que presenta un enfocament diferent i certament interessant. En realitat és un estudi matemàtic que aprofita el que anem esbrinant sobre la epigenètica per suggerir que el comportament homosexual pot estar induït per efectes epigenètics.

L’epigenètica és l’estudi dels factors que modifiquen l’activitat dels gens que portem a les cèl·lules. Tots tenim determinats gens, però la manera com funcionen té diferents nivells de regulació i ara sabem que determinats senyals químics es poden unir al DNA per activar un gen o per evitar que s’activi. D’aquesta manera, dues persones que tinguin exactament el mateix gen poden fer-lo servir de manera diferent. Jo ho imagino com els accents de les paraules. Les lletres són les mateixes, però és diferent escriure os que ós, deu que déu o dona i dóna. Les lletres serien el gen i l’accent seria l’equivalent a una marca epigenètica, que a la pràctica és una metilació o una modificació química afegida al DNA original.

Doncs per establir el sexe d’un embrió, el determinant en els humans semblen ser els nivells de testosterona que hi ha quan es desenvolupa. Si no hi ha testosterona serà una femella, i en presència de testosterona es desenvolupa com a mascle. El cromosoma Y el que fa és que un determinat grup de cèl·lules es converteixin en testicles. Aquests testicles faran testosterona i l’embrió agafarà el camí de mascle. Això vol dir totes les característiques sexuals masculines, des del percentatge de greix corporal fins als circuits neuronals que determinen alguns comportaments.

La història sembla clara, però resulta que hi ha matisos. Després de tot, les dones també tenen testosterona. Menys que els homes, però no està absent. De manera que els embrions femelles també estan exposats a testosterona. Els matisos estan en les marques epigenètiques que faran que alguns gens funcionin més o menys. Son gens relacionats amb el funcionament de la testosterona. Per exemple, la fabricació d’una proteïna que s’uneix a la testosterona. Si n’hi ha molta, la testosterona no pot entrar dins les cèl·lules i actuar perquè s’ha quedat retinguda a fora. Les femelles fan molta proteïna d’aquesta mentre que els mascles en fan poca. Altres gens regulen quanta testosterona es fabrica. Els homes els tenen molt actius, i les dones poc. Tot això depèn de les marques epigenètiques que tingui el DNA i fan que l’embrió sigui més o menys sensible a la testosterona i per tant, el procés de masculinització sigui més o menys marcat.

En principi, les marques es posen de nou poc després de la fecundació. L’òvul i l’espermatozoide han esborrat les marques epigenètiques i la presència d’un cromosoma Y farà que es posin unes o altres marques. Però de vegades hi ha errors i les marques provinents dels progenitors no es borren. Aleshores poden quedar marques “masculintizants” en embrions que seran femelles i a l’inrevés. Això també permetria entendre que el comportament sexual de homes i dones no sigui necessàriament de “tot o res” sinó que sigui una graduació en funció del nivell de testosterona però també del nivell de sensibilitat a aquesta hormona. I també permet entendre perquè tot i que estadísticament sembli que hi ha un factor hereditari en la homosexualitat, en realitat no acabin de trobar cap gen que ho justifiqui. De fet, si aquesta hipòtesi es confirma, mai no es trobarà cap “gen de la homosexualitat” perquè no existirà tal cosa.

La proposta sembla coherent i mereix ser estudiada, però cal recordar que de moment només és una hipòtesi. Perquè ja he vist titulars fets per algú que aparentment no ha entés gran cosa del treball. També podria ser que al final tot això només determini l’extensió de la barba però no afecti en absolut al comportament. Segurament en un futur proper veurem que es proposen explicacions epigenètiques per tot el que us passi pel cap. Moltes seran encertats i altres no, però no haurem de confondre hipòtesis inicials amb explicacions definitives.

I sobretot, no oblidar mai que la part ambiental, l’educació, la socialització i l’experiència vital de cada un de nosaltres també tenen un pes extraordinari. Els gens ens fan com som, però no tot el que som és per causa dels gens.

11 comentaris

  • Daniel Closa

    17/12/2012 17:22

    Sinera. Al final, no es tant important d’on vingui la testosterona. El que determina es la que hi ha i la manera com hi respon. I, per descomptat segur que hi ha mes factors!

    Esther. Et recorda el gen egoista? Renoi! Això si que és una floreta. Ja tinc l’ego pujat per tot el dia. Gràcies!
    Pel que fa a la pregunta. En realitat no es pot simplificar un tema que depend de motles coses. Sembla que hi ha un component hereditari, ´s a dir que hi ha famílies que en mostren més casos. però també hi ha casos de bessons identics que en aquest tema han resultat ser diferents, un homo i l’altre hetero. La hipòtesi de l’epigenètic permet entendre tot això ja que no seria hereditària en el sentit habitual del terme, però alguns factors que modulen el desenvolupament si que es poden heretar.
    I tot això és el punt de partida biológic. perquè després vindrà tot el tema ambiental, cultural, d’història personal… que ho moldularà de nou tot.

    Francisco. Al final cal anar amb compte. Cada un de nosaltres és com és i tot i que la biologia ens pot ajudar a entendre algunes coses, no hauria de servir per criticar, ni justificar ni culpar ni res de tot això. per això em fposo sempre a la defensiva amb aquests treballs. No pel treball en si, sinò per l’ús (pervers) que alguns sectors en poden fer.

  • Francisco

    17/12/2012 14:14

    A pesar dels meus nimsos coneixements en biología, trobo molt esclaridor el seu article.
    La Ciencia avança rápida i desmunta teoríes, sense cap ni peus, imposades per gent generalment molt estúpida e hipócrita, que casi sempre es creuen en possesió de la veritat absoluta.
    Sent el de l’homosexualitat un problema social important, que afecta a molta gent, espero que el seu article els doni ánims i coratge per poguer sentirse mes segurs i afrontar.ho amb tota la naturalitat que es desprén d’aquet estudi epigenétic.
    Estic d’accord amb Corquinyol sobre la cerca del gen de l’estupidesa, i afeiguiría també la cerca del gen de l’hipocresía, si es que ni ha.

  • Esther Farnós Amorós

    17/12/2012 12:47

    Gràcies per un article tan esclaridor i per fer divulgació entre els no científics. Em recorda “El gen egoïsta”.
    Arofito per preguntar a l’autor: si aquestes hipòtesis es confirmessin es podria rebutjar definitivament la idea segons la qual l’homosexualitat és hereditària? Conec articles que, no sé amb quin rigor científic, afirmen que és més probable que parelles homosexuals tinguin fills homosexuals. El que desconec és si això és així per factors genètics, per altres d’ambientals, educatius, socials o culturals, o bé per un combinat de tots aquests factors. L’article del Daniel Closa sembla inclinar-se pel darrer, tot i que em pregunto si també seria possible que l’homosexualitat fos quelcom del tot espontani, que no tingués res a veure amb l’anterior.

  • Sinera

    17/12/2012 10:55

    Gràcies, Dani. Ara em queda molt més clar! Si la proteïna i la testosterona són fabricades pel propi embrió i això determina els nivells de testosterona recaptada pels receptors cel·lulars, ja no és la dona sola -com expresa la Júlia- sinó cosa dels dos.

    Deixant de banda tants matisos que desconec, la típica afirmació “Tot això depèn dels nivells de testosterona de la dona en algunes setmanes molt determinants del desenvolupament de l’embrió” hauria de ser (molt a grosso modo) “… tot això depèn dels nivells de testosterona de l’embrió en algunes setmanes molt determinants del desenvolupament del mateix”.

    Seria quelcom així, però afegint-hi molts altres matisos…

    I tu, Daniel, no ens cobres per una “lliçó” com aquesta?

  • Sinera

    17/12/2012 10:34

    Perdoneu la negreta. A més, el comentari meu ja queda explicat pel Daniel a sota. Tens tota la raó, Daniel, que tenim, o tinc, la tendència al negre i blanc i deixo de banda molt altres factors que desconec. Què complexos som!

  • Daniel Closa

    17/12/2012 10:33

    No no. Tot el que dic faig referencia al que fabrica l’emrbrió o el fetus. El cos de la mare també en fa, per descomptat. però el que determina seran els nivells que tingui l’embrió. Les cèl·lules embrionaries en faran més o menys segons l’estat dels “interruptors” epigenètics i així podran controlar quanta testosterona de la total qiue passi per allà pot actuar efectivament sobre les seves cèl·lules.

  • Sinera

    17/12/2012 10:27

    Això que dius, Dani, de que “Per exemple, la fabricació d’una proteïna que s’uneix a la testosterona…”, per inhibir la seva arribada als receptors, es fabricaria només al cos de la dona per afectar a l’embrió, oi? O aquest fabricació de proteina també estaria produit d’alguna manera per l’herència introduïda amb l’espermatozoo?

    Si depengués només de l’epigètica en el cos femení, en els casos de les mares de lloguer, aquestes tindrien molt a veure amb la criatura… Estic desbarrant, oi?

  • Daniel Closa

    17/12/2012 10:13

    Júlia. Seria responsabilitt de la mare el cs dels gais, però seria del pare per les lesbianes. En cada cas passarien accidentalment un cromosoma X amb les metilacions corresponents al gènere del progenitor. Si coincideix amb el del fill no es nota, però si no, la testosterona comença a tenir problemes per actuar. El mecanisme està bé, i no només per la homosexualitat sinò per un grapat de característiques menys espectaculars periodísticament. Però de seguida sortiran els qui voldran reduir el comportament sexual humà només a metilacions de més o de menys. Brrr.

    Carquinyol. En el cas del gen (o de l’epigenoma) de l’estupidesa, tindrien mostra per donar i vendre! Si que fot les interpretacions que en faran. Però es que no importa quin tema es descobreixi referent a les tendencies sexuals, sempre ho interpretaran segons els seus interessos.

    Sinera. he he. segur que hi ha motls mes factors implicats. El que passa es que cada vegada que s’intueix un mecanisme tenim tendencia a ignorar o minimitzar tot ala resta. I en el cas del comportament humà (no només pel que fa al sexe) els matisos ho són quasi tot.

  • Sinera

    17/12/2012 10:04

    Mai havia pensat en la més o menys sensibilitat o receptibilitat de les cèl·lules de l’embrió per captar més o menys testosterona. Sempre havia llegit sobre els efectes dels nivells de testosterona sobre l’embrió però mai sobre la menor o major sensibilitat o capacitat de les cèl·lules per recaptar-la. Però és força lògic que sigui així. Una bona variable a tenir molt en compte!

    D’altra banda sempre he cregut que els comportaments posteriors tant del mascle com de la femella al llarg de la vida (una vegada definits sent embrions) poden ser molt diversos segons els nivells de testosterona a que han estat exposats o/i, pel que dius, Daniel, segons també la menor o major receptivitat cel·lular a la mateixa.

    En una escala de l’1 al 10 -comportament/caràcter molt femení per a l’1 i molt masculí per el 10-, hi haurà homes i dones amb caràcters o comportaments més o menys masculins o femenins, amb totes les possibles variables de l’1 al 10. Això comportarà segurament fenotips mascles o femelles amb trets del caràcter i del comportament més o menys feminitzats o masculinitzats. Un mascle 10 tindria un comportament molt masculí i un mascle 1 tindria un comportament molt feminitzat. I tots ens trobaríem pel mig, influenciats també per l’entorn en que vivim.

    I potser -suposant que tot això que dic no sigui equivocat- un mascle 10 tindria preferències per les femelles 1 i a l’inrevés per elles… És divertit… I també implicaria que un mascle 1 o una femella 10 tinguessin comportaments totalment homosexuals.

    Tot plegat, segurament un garbuix d’idees gens científiques les meves. Però és divertit de veritat. Potser, si això anés així, dintre d’un temps se’ns podrà definir com “home 7″, “home 2″ “home 10″, “dona 2″, “dona 7″… d’acord amb fins a quin punt els receptors cel·lulars hauran captat més o menys testosterona i, per descomptat, segons l’entorn en que ens ha tocat viure.

    Perdoneu… Crec que he anat repetint conceptes!

  • Carquinyol

    17/12/2012 9:56

    Jo confesso que el mecanisme l’he entès però molt bàsicament, tu ho expliques molt bé però les meves nocions de bioquímica són minses. Ara bé, pel poc que he llegit em fa por com l’interpretaran segons quins sectors, diria que l’enllaç que poses és bastant suau i tot pel que pot arribar a ser.

    Ara bé, posats a cercar coses estranyes més hi valdria que es dediquessin a cercar el gen de l’estupidesa…

  • Júlia

    17/12/2012 9:26

    Vaja, ara deixaran la genètica de banda i diran que la homosexualitat és responsabilitat de la mare… xD
    Tinc un amic que diu que en les famílies més liberals, els nois tenen més llibertat i expressen la seva feminitat sense complexos, mentre que en famílies més carques i a l’antiga, l’han de reprimir tota la vida, fins que un dia surten de l’armari.
    De la gent homosexual que he conegut, en comptats casos s’endevinava la tendència des de petits. A mi em sembla que l’entorn és més determinant que l’epigenètica en la majoria de casos.