Arxiu del mes: gener 2013

El show continuarà, però serà diferent.

dimecres, 30/01/2013

saturn.jpg Els humans vivim uns quants anys i després abandonem aquesta vida, mentre que l’Univers que ens envolta segueix pràcticament igual. Som espectadors temporals d’un paisatge magnífic que ja hi era abans que nosaltres i que seguirà sent-hi encara que ja no ho miri ningú. Aquest és un punt de vista assenyat, que contrasta amb el que la majoria de religions proposen, segons el qual, si les coses existeixen és amb la finalitat que nosaltres puguem fer els nostres importants assumptes.

Però ben mirat, potser si que som una mica afortunats de veure el paisatge concret desplegat al nostre voltant. Uns pocs milions d’anys abans o després i les coses serien una mica diferents.  Un article recent publicat passa llista a espectacles del sistema solar que no hi han sigut sempre i que en un temps relativament breu desapareixeran. Coses que els humans hem pogut enxampar per sort.

Per exemple, els anells de Saturn són espectacularment brillants. En canvi els d’Urà i Neptú tenen un color molt més fosc. El que és estrany és la brillantor, a no ser que siguin relativament nous. A mida que passen els milions d’anys, el material que els forma es va enfosquint. Que siguin nous pot suggerir que són relativament recents. En realitat no tenim gaire clar quan temps fa que Saturn té anells, però podria ser que els humans haguéssim enxampat un espectacle grandiós, però amb data de caducitat, per les coses de l’atzar.

Urà té un bon grapat de satèl·lits. No són gaire grans i per això resulten molt poc coneguts. Els han anat batejant amb el nom de personatges d’obres de Shakespeare i els més grans són Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó, però en total en coneixem 27 (per ara). El cas és que n’hi ha un parell que no tenen gaire futur. A Belinda i Cupido, malgrat els noms bonics que els han posat, els espera un final catastròfic ja que sembla que les seves òrbites porten rumb de col·lisió. No serà immediata. Trigaran uns quants milers d’anys encara, però això a escala planetària és un no-res.

Un dels satèl·lits de Júpiter és potser l’indret més infernal del sistema solar (amb el permís de Venus). La proximitat a Júpiter fa que Io mantingui una activitat geològica descomunal, amb volcans actius que envien núvols de sofre a centenars de quilòmetres d’altura. La superfície del satèl·lit es deforma uns deu metres per les forces de marea que exerceix el planeta gegant i la seva superfície esta esquitxada de llacs de sofre fos. Potser no tingui gaire sentit fer mapes de la seva superfície ja que es refà completament cada dos per tres a base de volcans, pluja de sofre que ho cobreix tot i deformacions per marees. Podem admirar les fotos de Io i pensar com s’assembla a Mordor, però en pocs anys haurà canviat completament la seva fesomia. No és casualitat que pràcticament no mostri cap cràter. Els que es formen desapareixen de seguida.

Les mateixes estrelles canvien. La polar deixarà de marcar el nord en uns milers d’anys. No és greu, a l’època dels romans no el marcava pas. I si mirem períodes encara més grans, a mida que el Sol es vagi desplaçant per la galàxia, el cel adoptarà altres patrons estel·lars. La Lluna es va allunyant lentament de la Terra. Els dinosaures veien una Lluna molt més gran i espectacular que la que admirem actualment.

Potser si que a grans trets l’Univers és força homogeni i el nostre pas és un breu incident sense més importància. Però el moment que ens ha tocat també té la seva gràcia i podem admirar espectacles que són únics, que no es repetiran. Altres generacions, altres fores de vida que puguin evolucionar en futurs llunyans, tindran el seu particular paisatge còsmic de fons que, de ben segur també serà extraordinari. Però el nostre és realment fascinant, i la capacitat d’admirar-lo que hem aconseguit els humans gràcies a la ciència i la tecnologia no té preu.

Grip aviària; es reprén la recerca

divendres, 25/01/2013

Avian_influenza_A_H5N1_viruses.jpg La grip aviària és una malaltia terriblement inquietant. El virus responsable, una soca del H5N1, afecta les aus, però en alguna ocasió molt rara pot infectar també alguns mamífers, incloent als éssers humans. Quan això passa, la mortalitat és molt elevada, de més del 30 %. Per fer-nos una idea, durant l’epidèmia de la “grip espanyola” la mortalitat no arribava al 3 % i va matar 40 milions de persones. La sort és que la grip aviar s’encomana amb molta dificultat entre persones, de manera que aparentment no caldria patir massa.

Això va resultar que no era del tot cert quan fa un any un parell de grups de recerca van descobrir uns mutants d’aquest virus que s’encomanaven amb moltíssima facilitat a través de l’aire en fures, que són els animals habituals en aquest tipus de recerca. Amb tenir una fura infectada, tots els animals de la mateixa habitació emmalaltien només pel fet de compartir l’aire que respiraven. I per aconseguir aquest efecte només van fer falta cinc canvis en el material genètic del virus. Només cinc mutacions son la diferència entre un virus inquietant i un malson global.

Potser el contagi entre fures sigui més fàcil que entre persones, però de totes maneres, allò va tenir molta repercussió. Es va aturar la publicació del treball ja que es va considerar que aquella informació tenia un ús potencial per al bioterrorisme massa gran. Naturalment això és una mena de censura que va contra la base mateixa del progrés científic, basat en compartir la informació. La solució va ser fer una publicació parcial, ometent alguns detalls tècnics de la metodologia.

Però allò només era la punta de l’iceberg, perquè treballar amb aquell agent no deixava de ser un perill potencial molt gran. Si per accident o mala fe, el virus s’escapava del laboratori tindríem un bon problema. Però cal investigar per entendre el seu funcionament i les maneres de lluitar-hi. Aleshores…?

La decisió dels investigadors va ser establir una moratòria i aturar la recerca durant un temps per tal de decidir en quines condicions es podia treballar amb aquell virus. Després de tot, altres virus esgarrifosos corren pel planeta i s’estudien en algunes instal·lacions especials. La idea era definir quines eren les condicions mínimes de seguretat per estudiar el virus mutat de la grip aviar.

El cas és que la moratòria s’acaba d’aixecar i la recerca es reprendrà. Això encara no es general a tots els paisos i alguns (com els Estats Units) encara ho estan discutint. Pels que ja s’hi posin, caldrà fer-ho com a mínim en laboratoris de bioseguretat tres millorats o de seguretat quatre estàndards. Com que dels de nivell quatre tampoc n’hi ha tants, segurament adaptaran alguns de nivell tres per fer-ho. Aquests tipus d’instal·lacions són les que surten a les pel·lícules d’epidèmies. Investigadors vestits com astronautes, cambres segellades, aire reciclat que no pot sortir a l’exterior, indrets amb pressió ambient menor que l’atmosfèrica per tal que si hi ha una fuga l’aire entri a l’interior i res surti cap enfora…

En realitat és bastant assenyat que sigui així. Ens cal entendre com funciona el virus, com el podem detectar a temps i com podem enfrontar-nos-hi. Semblaria que el problema és el virus que hi ha al laboratori, però cinc mutacions és molt poca cosa per un virus, de manera que a la natura ja n’hi deuen haver i només deu ser qüestió de temps que algun ocell el passi a alguna persona. Millor que quan arribi el moment estiguem una mica preparats. Però també que la preparació és faci amb les millors condicions de seguretat.

Net sí; estèril potser no cal

dijous, 24/01/2013

soappair.jpg Una mena de resposta automàtica que tenim la majoria és la d’associar microbis amb malalties. En realitat la immensa majoria de microorganismes no tenen cap efecte sobre la nostra salut i de fet n’hi ha molts que són beneficiosos i fins i tot directament necessaris per mantenir el bon estat de l’organisme. Però tots aquests raonaments no resisteixen els consells de les mares quan ens deien que no ens poséssim res del terra a la boca perquè estava “ple de microbis”.

Això ho tenen clar els encarregats de la publicitat i no s’estan d’aprofitar-ho per vendre productes totalment innecessaris. Uns dels que s’han infiltrat a les nostres llars son els agents bactericides afegits al sabó, al detergent i a tot el que sembli que serà millor si està “lliure de microbis”.

La veritat és que sona molt bé això de “Sabó amb efecte bactericida”, “Detergent que elimina els bacteris”, “Netejador de wàter antimicrobià”. I sempre l’afegit “Vetlli per la salut dels seus”!!  Quina mala mare seria aquella que no esterilitza el terra, la roba o l’orinal del nen.

Però el cas és que tot això són bestieses. Aquesta obsessió per l’esterilització del medi on vivim no contribueixen en gaire res a la salut i de fet pot ser contraproduent en molts aspectes. El nostre organisme està adaptat a viure en un ambient amb un nombre raonable de microorganismes al voltant. Certament la brutícia és una mala cosa i el millor és viure en ambients nets, això no cal ni dir-ho. Però una cosa és net i una de diferent és estèril. La esterilitat la podem deixar pels quiròfans. A casa simplement cal vetllar perquè estigui net i no cal patir per els bacteris que puguin haver en una superfície neta.

El sabó de mans amb bactericida també mata els bacteris habituals de la nostra pell. És absurd perquè tant bon punt toquem el pany de la porta, o un bolígraf, ja tornarà ha colonitzar-se amb bacteris. El problema és que potser ja no seran els normals que han de viure a la pell. Aquests productes afegits, entre els que el triclosan potser és el més habitual, si que maten els bacteris però s’ha vist que això generalment és irrellevant pel que fa a la nostra salud. En general no aporta cap benefici i només en alguns casos, com la pasta de dents per prevenir gingivitis, s’ha demostrat un efecte beneficiós. També hi havia por per si tenia efectes contraproduents, però en realitat només s’han vist en estudis de laboratori i per ara no s’ha detectat cap perill per la salut. Tampoc s’ha observat que augmenti la resistència dels microbis, que era un altre tema que causava inquietud.

I un problema afegit és que ara ja es comencen a detectar derivats d’aquests bactericides en les aigües continentals. A diferents llacs on s’ha estudiat s’ha vist que hi ha nivells de dioxines derivades del triclosan i encara que els nivells de moment son baixos, a mida que el consum es generalitza, no faran sinó augmentar. I simplement encara no tenim clar quin efecte poden tenir en l’ecosistema dels llacs.

Hi ha vegades que es plantegen dubtes sobre si la contaminació es el preu a pagar per gaudir d’uns beneficis en determinats aspectes. Però sembla ridícul emmerdar l’ambient per culpa d’una propaganda com a mínim exagerada. Rentar-se les mans amb aigua i sabó és el que garanteix una bona higiene. No cal artilleria pesant. Tampoc és difícil i per una vegada que no cal complicar-se la vida…

Biorritmes sorprenents

dimecres, 23/01/2013

bamboo.jpg Una de les característiques dels éssers vius és la presencia de diferents ritmes en la seva activitat. No sempre estem fent-ho tot al mateix temps, de manera que immediatament s’estableixen ritmes i la selecció natural de seguida fixa els més útils. Com que també hi ha ritmes relacionats sobretot amb el moviment del planeta, del Sol i de la Lluna, una estratègia evident va ser adaptar-se als ritmes del món físic que ens envoltava.

Per això tenim un claríssim cicle dia/nit que condiciona extraordinàriament la nostra activitat, però també la temperatura corporal, els nivell d’hormones o el grau de concentració. No és exclusiu nostre sinó que pràcticament tots els animals i plantes experimenten alguns canvis.

L’estratègia general és adoptar un ritme biològic regulat per sistemes interns de la cèl·lula o de l’organisme, que s’adapten constantment en funció d’estímuls externs. Com si constantment anéssim posant el rellotge en hora. En el cas del ritme circadiari, en absència d’estímuls externs tenim tendència a tenir-lo de 25 hores (i no 24), però la llum del Sol fa que l’organisme s’ajusti a la durada del dia astronòmic. Per això, en casos de jet-lag, és més fàcil allargar els dies que escurçar-los.

Aquest cicle, circadiari, és fàcil d’entendre, però n’hi ha de més subtils. Molts animals tenen ritmes que depenen de les marees. La seva vida depèn del nivell de les aigües, per tant tenir en compte aquestes variacions no és irrellevant. També hi ha ritmes relacionats amb la lluna. El cicle menstrual coincideix molt bé amb el cicle lunar, però confesso que mai he entès com pot anar la regulació ni quin avantatge pot conferir. És més fàcil d’entendre en el comportament d’animals marins, que responen a les nits de més llum i que correspon amb la lluna plena. És una llauna, perquè si intentes buscar informació sobre cicles lunars, trobes un 99% d’informació sobre màgia i esoterisme. (No ho entenc, perquè la cronobiologia pot ser molt més interesant!)

Els ritmes anuals tampoc tenen massa secret. El pas de les estacions quasi obliga als éssers vius a modificar comportament o metabolisme. Per això hi ha animals que hivernen, plantes que perden fulles i èpoques de zel on surt a compte aparellar-se per tal de tenir les cries durant el període en que sigui més fàcil sobreviure.

Però a partir d’aquí la cosa es fa més misteriosa. Hi ha espècies que tenen ritmes biològics de dos, set, nou, o més anys. I els meus preferits són els bambús. El bambú normal floreix una vegada cada trenta dos anys. I el bambú negre ho fa una vegada cada cent vint anys! I per fer-ho més interessant, presenten floracions massives. És a dir que quan s’hi posen, ho fan les plantes de bambú escampades per tot el planeta. Aparentment això serveix per evitar que els animals es mengin els plançons petits. Òbviament se’n menjaran molts, però si la floració és massiva, també ho serà la germinació i per moltes plantes que es mengin, sempre en quedaran moltes  que sobreviuran. Si en canvi, anessin fent-ho cada planta al seu ritme, la majoria no sobreviurien.

Tot això està molt bé, però la pregunta és… com s’ho fan els bambús per saber que han passat 120 anys (o 32, o 65) i que toca florir? No sembla que una primera planta comenci i enviï senyals a la resta, perquè la floració passa a la Xina però també als jardins botànics d’arreu del món. Tampoc se m’acudeixen fenòmens astronòmics d’aquestes durades, però potser els bambús es fixen en alguna cosa que ens passa desapercebuda.

La veritat és que ignoro com s’ho fan, i fins on jo sé, encara no s’ha aclarit, però em sembla fascinant. Si més no, és un bon misteri sobre el que especular.

Volem clonar un bebé neandertal?

dimarts , 22/01/2013

pregnant.jpg Una excusa que en ocasions fan servir alguns científics quan els pregunten sobre les implicacions ètiques de la seva feina és que allò no els correspon a ells. És la societat la que ha de decidir que fer amb les eines que ell desenvolupa i els descobriments que faci. Sempre m’ha semblat una veritat a mitges. Certament la darrera paraula la té la societat i mai em passaria pel cap deixar decisions sobre aspectes ètics exclusivament en mans de científics. Però això no vol dir que quan decideixes emprendre un experiment puguis ignorar el que implica. De fet, determinades tries impliquen molta responsabilitat. Per això hi ha casos recents com els debats sobre si cal investigar virus que tenen el potencial d’esdevenir armes biològiques o més antics sobre els qui van decidir investigar com fer una bomba atòmica.

Ara ha sortit un nou conflicte on la ciència topa de ple amb qüestions ètiques. En una entrevista que li han fet a la revista alemanya “Der Spiegel”, un investigador de Harvard ha proposat clonar de nou neandertals.  En alguns indrets el que ha sobtat més sembla que és un comentari en el que diu que per dur a terme l’embaràs caldria una mare de lloguer que “hauria de ser una dona molt intrèpida”. De fet, fa uns anys ja havia proposat de fer-ho emprant una femella de ximpanzé per estalviar-se problemes ètics.

També s’ha destacat que això encara queda molt lluny. No clonem mamífers tan fàcilment. I menys mamífers que es van extingir fa milers d’anys. De fet, això encara no s’ha aconseguit mai, de manera que potser sobrevalora les capacitats actuals en cel camp de la clonació.

Però el que m’ha activat les alarmes mentals no són aquests problemes tècnics. Realment ens semblaria moralment correcte clonar un nen neandertal? L’investigador diu que hauria de ser una comunitat i no pas un únic individuo. Així podrien establir la seva pròpia identitat i potser fins i tot una cultura neo-neandertal 30.000 anys després de la desaparició dels darrers avantpassats seus.

El principal problema que tinc és que no puc deixar de pensar que els neandertals són (o van ser) éssers humans.  Diferents de nosaltres, però humans després de tot. I certament no tinc clar que sigui una postura que pugui defensar amb arguments irrebatibles. Tot depèn de com definim el concepte de “humà”. Si el limitem als Homo sapiens, els neandertals en quedarien exclosos i per tant serien animals, particularment propers a nosaltres, però animals. Un concepte que, personalment, no m’encaixa gens en uns éssers que van desenvolupar una cultura, que coneixien eines, que tenien expressions artístiques, que van dominar el foc, que van aprendre a fer roba i que fins i tot sospitem que es van poder hibridar amb els sapiens.

Entenc que una de les coses en les que hem de treballar és en mirar d’oferir unes condicions perquè els humans que neixen puguin desenvolupar-se plenament i viure la seva vida de la millor manera possible. Clonant un nen neandertal estaríem fent això? La meva resposta és que evidentment no.

La veritat és que els motius que addueix per justificar aquesta mena de clonació em semblen molt pobres (quasi una broma, de fet). Com que els neandertals tenen una estructura cerebral diferent a la nostra, d’ells aprendríem diferents maneres de resoldre problemes. També, diu,  augmentaríem la diversitat cultural (¿?). Home! La veritat és que clonar un nen neandertal per mirar com resol determinats problemes em sembla una broma quasi de mal gust.

En un moment donat fins i tot especula en modificar diferents gens per veure com afecten les vies neuronals, la mida del crani, i coses així. Aquesta mena d’experiments em creen un sentiment incòmode. S’ha de reconèixer que no és un entreteniment sinó que són extremadament útils per entendre alguns aspectes de la fisiologia. No tinc cap problema si es fan en un bacteri i tampoc m’amoïna gaire en una mosca o un cuc. En un peix ja comença a inquietar-me una mica, però tampoc massa. En ratolins la veritat és que si que m’incomoden, però ni molt menys com ho faria si es fessin en simis. De fet, en aquest cas ja em sembla generalment inacceptable per molts coneixements que puguem treure. I com que considero que un neandertal és un ésser humà, ja no cal ni dir-ho.

Soc conscient que és una postura plena de contradiccions, però si no acceptes les respostes de blanc o negre, totalment correcte o absolutament incorrecte, sempre hi ha casos en que la resposta és ambigua. Amb el temps un aprèn a viure amb una quantitat acceptable de contradiccions i a deixar en mans de persones més enteses algunes decisions finals. Per això hi ha els comitès de bioètica.

En realitat tinc alguns dubtes quan s’especula sobre la clonació de mamuts o dinosaures, encara que no hi posaria gaires impediments. Però en aquest cas ho tinc clar. Els neandertals es van extingir. És un fet que m’entristeix, però retornar-ne alguns a la vida i plantar-los enmig de la nostra cultura (i aquesta seria la millor de les opcions) cau de ple en el que, simplement, no em sembla moralment acceptable.

Digues-li coses boniques a l’aigua

dilluns, 21/01/2013

stamps2a.jpg La pseudociència, o millor dit, la xarlataneria sense més, té una certa obsessió amb l’aigua. Per justificar la homeopatia no es fa servir l’efecte placebo, que seria una explicació raonable tot i que poc “mística”, sinó que s’inventen una presumpta memòria de l’aigua. Una memòria selectiva perquè sembla que l’aigua té la ferma voluntat de curar-nos i per això guarda en la memòria coses útils per tractar malalties i no records de quan estava a la bufeta d’una vaca en forma d’orina o formava part d’un riu contaminat.

Però és molt millor si a tot plegat li posem un toc exòtic, unes referencies a la saviesa oriental i un esment a les flors dels cirerers. Amb això hem topat aquest cap de setmana en una entrevista feta a Masaru Emoto, un japonès que ha portat el tema de del misticisme pseudocientífic a una nova dimensió. Segons explica, l’aigua té una memòria que es pot visualitzar quan la congela i fa cristalls de gel. Si l’aigua és pura, sortiran cristalls bonics, però en cas contrari els cristalls seran deformes.

D’entrada podries pensar que si l’aigua té impureses no es estrany que cristal·litzi diferent, però la cosa no va per aquí. Això seria una explicació científica, i quina gràcia tindria? El que ell explica és molt millor. Va agafar aigua contaminada, que feia uns cristalls horrorosos, i va deixar que un monjo budista medités una estona, projectant pensaments beatífics sobre l’aigua… i a partir d’aleshores els cristalls de congelació van tornar a ser bonics!

Que sí! Que això indica que l’aigua és una consciència líquida que registra les nostres intencions i ens les retorna. Perquè volem avorrir-nos amb la química, la física, la microbiologia i totes aquestes coses tan soses? Una mica de meditació i ja tenim l’aigua purificada. Molt millor que un tractament d’osmosi inversa que amb aquest nom segur que és dolent i potser fins i tot té coses químiques.

De fet, no cal ni que estiguis al davant. L’home ha fet un experiment en que a un grup de persones de Tokio els ensenyaven les fotos d’unes ampolles d’aigua que estaven a Califòrnia i amb les vibracions del pensament la van purificar. La prova és que els cristalls que es van generar en congelar-la eren molt més bonics.

Ah, sí! Hi ha el detall, sense importància, que només es van fer 24 fotos de l’aigua tractada i 16 de la no tractada i que era el fotògraf el que anava triant quins cristalls fotografiava i quins no eren representatius de l’estat de l’aigua. No és exactament un sistema objectiu d’anàlisi. I, llàstima, l’article no ensenya ni una foto dels cristalls, ni dels macos ni dels lletjos. De fet, l’experiment es va repetir un parell d’anys després preparant una càmera perquè sempre fotografiés el mateix indret de la preparació i captés tots els cristalls que hi havia en aquella zona i, oh! sorpresa!, aleshores ja no hi havia diferencia.

Ep! I si a una ampolla d’aigua li enganxes una etiqueta amb paraulotes, insults i renecs, l’aigua cristal·litza amb cristalls aberrants. En canvi, si poses etiquetes amb paraules positives l’aigua reacciona i fa cristalls bonics. I l’aigua és d’allò més espavilada perquè funciona en tots els idiomes!

Tot plegat és tan absurd que sembla mentida que n’haguem de parlar, tingui ressò mediàtic i que les empreses el contractin per analitzar les propietats de les seves aigües. De fet, si ha vingut és perquè un grup empresarial d’embotellament d’aigua l’ha portat amb aquesta idea. Al menys espero que no deixin de fer anàlisis microbiològiques i químiques per controlar les seves aigües. Potser consideraran que enganxar als tancs d’aigua unes etiquetes gegants amb paraules positives serveix com a sistema de purificació addicional? Si ho fan així, si us plau, avisin!

En realitat és un bon exemple de l’onada d’estupidesa pseudocientífica que ens envolta. Qualsevol ximpleria es considera interessant sense que sigui necessària cap demostració seriosa per verificar que el que diu es cert. I si es fa un experiment que demostra que tot plegat no té cap ni peus, l’ignorem olímpicament, perquè el que realment es busca no és la veritat o la millora en el coneixement sinó que soni agradable i diferent al que estem acostumats. Però el que m’ha fet més gràcia de l’entrevista és la frase: “La ciencia no dispone todavía de una tecnología lo bastante afinada para detectar estos procesos. Por eso los científicos callan.” Sap senyor Emoto? En realitat no callen sinò que fan notar que tot plegat és una ximpleria. De fet, fa anys que ho diuen. Altra cosa és que aconsegueixin el mateix ressó mediàtic. I després de tot, tampoc en farà cas, oi?

Ah! I naturalment a l’entrevista tampoc podia faltar…. taxín taxín… la inevitable referència a la física quàntica!: “Aunque ellos ya saben que todo es vibración, es información… De hecho, la física cuántica ya está hablando ese lenguaje…”.

Si és que són tan previsibles…

La fragilitat de la informació

divendres, 18/01/2013

359px-Cuneiform_script2 copia.jpg Shahlu-teshup fill de […] ha intercanviat les cases amb Tehip-tilla fill de Puhi-shenni. Tehip-tilla ha rebut les cases grans de la carretera […], i li ha donat (les cases) del barri est a Shahlu-teshup. I un  missatger (anomenat) Ar-teshup ha anat a les cases.

En realitat he de confessar que ignoro pràcticament tot sobre Shahlu-teshup i sobre Tehip-tilla excepte que es van intercanviar les cases i que van deixar constància per escrit d’aquest fet. No se si la transacció va ser causada per interessos comercials, matrimonis, cops de fortuna, deutes o presions familiars. Em pregunto qui hi va sortir guanyant o si en marxar de la casa van sentir un cert enyor pel temps passat en aquell indret. Sobre com va ser el trasllat només puc imaginar escenes que, amb certesa, resulten errònies ja que la distància entre aquests dos homes i jo és massa gran.

I és que ells van viure a la ciutat de Nuzi, a l’Antigua Mesopotàmia, durant el segle XV abans de Crist. Parlem de fa uns tres mil cinc-cents anys!

Per algun motiu, sempre m’ha fascinat aquella civilització. Les estàtues dels toros alats gegants, els ziggurats que dominaven les ciutats, la porta d’Ixtar a Babilònia, la biblioteca dAssurbanipal de Nínive… Quan es parla de “Nabucco” habitualment es pensa en l’ópera de Verdi però a mi em ve al cap el rei Nabucodonosor II. Aquelles ciutats van ser el bressol de la nostra civilització. Ara jeuen oblidades i eclipsades per imperis posteriors de més renom, però aquelles ciutats de l’edat del bronze van marcar la diferència que ens va encaminar cap al que som actualment.

D’aquell temps han quedat ciutats abandonades, temples ensorrats, muralles en runes… i milers de tauletes d’argila escrites en cuneïforme. L’abundància de material va permetre que la llengua es desxifrés i traduís, de manera que ara podem llegir les llistes dels reis, les oracions als deus, les epopèies dels seus herois, les seves poesies i les transaccions comercials que feien. Les marques fetes en l’argila han resistit el pas del segles i fins i tot dels mil·lennis i ens han entreobert la porta per imaginar com vivien i que feien els antics mesopotamis.

Ara fa riure pensar com seria la vida si el suport per la informació fossin tauletes de fang. La capacitat d’emmagatzemar informació actual és tan aclaparadora que resulta simplement inabastable. I tot i així, no seria d’estranyar que aquelles modestes tauletes mesopotàmiques tinguin més futur que la major part del que estem generant actualment.

Després de tot, per llegir un text cuneïforme de fa tres mil anys només cal agafar-lo i llegir-lo (sempre que entenguis l’idioma, és clar). En canvi, molta de la informació actual requereix aplicar una quantitat important de tecnologia. Sense ella, és simplement com si no existís.

No sembla greu, perquè sempre podem aconseguir un ordinador, un mòbil o una manera de connectar-nos. Al menys, aquesta és la il·lusió en la que vivim instal·lats. Però sabem per experiència que en poc temps la majoria dels aparells que fem servir per connectar-nos hauran quedat obsolets. Jo ja he vist unes quantes generacions de sistemes per guardar informació i estic segur que molta s’ha perdut en cada canvi. Actualment costaria trobar un lector de disquets de 3,5 polsades i encara seria pitjor si el tinguéssim dels primers, flexibles, de 8 polsades. Els reproductors de cintes magnètiques estan als museus, per no parlar dels de cinta perforada.

No fa tant temps allò era un sistema modern per guardar informació. Ara fem servir  els pendrives però cada vegada menys ja que ho deixem tot al núvol, com si no fossin servidors físics situats en algun indret que, inexorablement, també quedaran obsolets en poc temps. Generem cabassos d’informació, però ho fem en uns sistemes extraordinàriament fràgils per molt que ens anem repetint que són segurs malgrat les evidencies en contra.

Quan Shahlu-teshup va intercanviar la seva casa amb Tehip-tilla i ho van constatar en un contracte per escrit, segur que mai van imaginar que trenta cinc segles després algú comentaria aquell fet de la seva vida quotidiana. Sospito que els historiadors d’un futur no gaire llunyà ho tindran realment molt més fumut per aprendre coses sobre nosaltres.

Serà una immensa ironia que, en relativament poc temps, poguéssim seguir llegint la informació d’una tauleta mesopotàmica però ja no tinguéssim accés a la d’una tauleta tàctil amb un sistema operatiu que hagi quedat obsolet.

Llops, sarna i infrarojos

dijous, 17/01/2013

Mange_Thermal1_Logos.jpg El problema podria semblar poc greu. Al parc nacional de Yosemite han detectat que les colònies de llops estan afectats per sarna. Una malaltia causada per un irritant paràsit, l’àcar Sarcoptes scabiei. Aquestes bestioles s’agafen a la pell i es fiquen per sota, on les femelles ponen els ous i les larves van alimentant-se i movent-se. Tot plegat causa inflamació, reaccions al·lèrgiques i molta, molta picor i necessitat de gratar-se.

Tot plegat empipador, però no especialment greu. Però el cas és que als llops, les zones afectades per la sarna acaben per perdre el pèl. Una pell massa inflamada i un gratar-se massa continuat deixa marques en forma de clapes de pell nua. I en els llops, que necessiten l’aïllament ofert pel pèl no és irrellevant. Per les clapes nues perden una quantitat de calor que pot ser important. Això vol dir que necessiten menjar més per reposar l’energia que s’escapa en forma de calor per aquelles zones. A l’estiu potser no hi ha massa problema, però quan arriba l’hivern i hi ha menys menjar, fins i tot hi ha el perill de morir per aquesta causa.

No està massa clar encara quina estratègia seguir per aturar l’epidèmia de sarna, però el primer és aconseguir dades sobre el grau d’afectació, la intensitat del procés i el nombre d’animals afectats. Si fossin gossos no costaria gaire, però en llops salvatges la cosa es complica.

Per sort, disposem de tecnologia i imaginació. El que han fet ha sigut instal·lar càmeres d’infrarojos en diferents indret del parc. Els infrarojos detecten les zones sense pèl dels animals gràcies a la elevada calor que es desprèn per allà. La clapa es veu com una zona de color intens corresponent a la gran temperatura que hi ha a la superfície de la pell i que no queda tapada per la capa de pèls.

D’aquesta manera han pogut determinar que la plaga afecta, segons la zona entre un 20 % i un 80 % dels animals. Altres indrets estan lliures dels àcars, però caldrà fer alguna cosa abans no s’escampi massa.

Aquestes càmeres també han permès seguir el comportament dels llops a tota hora, de manera que es pot estudiar el comportament social, les relacions i jerarquies que estableixen entre ells, com juguen, com s’alimenten i, és clar, com progressa la malaltia. El principal problema de les càmeres aquestes és el preu i el perill que un ós dels que hi ha per allà, un grizzly, les faci malbé.

No sempre es pot fer diagnòstic de malalties a distància, però en el cas de la sarna dels llops, l’aplicació enginyosa de la tecnologia ha permès obtenir uns resultats d’allò més fiables. Imagino que els primers que van fabricar càmeres térmiques no imaginaven aquesta mena d’aplicacions.

Esperant la tempesta solar

dimecres, 16/01/2013

ssn_predict_l.jpg Va haver un moment de saturació a l’hora de parlar del “partit del segle”. Hi havia un partit del segle cada dos per tres. Entenc que el titular queda llampant, però l’abús fa que es perdi l’impacte. Però tant se val i seguim topant amb el-que-sigui del segle, sense tenir en compte que el segle acaba de començar i que va per llarg.

Aquests dies s’ha parlat del risc de patir “la tempesta solar del segle” degut a l’activitat d’una taca solar, coneguda amb les sigles AR1654, deu vegades més gran que el nostre planeta i que està encarada cap a nosaltres. Llegit així fa por i tot.

De totes maneres val la pena recordar les dimensions de les taques solars ja són més grans que les de la Terra normalment. De fet, tot el que tingui a veure amb el Sol és de magnitud molt gran, de manera que parlem d’escales “normals”.

A més, tampoc és tan probable que sigui la tempesta del segle. Més que res perquè al llarg de segle en veurem encara moltes més de tempestes solars. El Sol té un cicle d’activitat d’aproximadament onze anys. Ara estem arribant al màxim d’aquest cicle, de manera que hi haurà erupcions solars, ejeccions de massa coronal i tot el ventall de mostres d’activitat que la nostra estrella fa al moment culminant de cada cicle. Però al llarg del segle aquesta situació es repetirà unes vuit vegades més. De manera que no tinguem pressa per batejar les coses com la “del segle”.

Perquè la tempesta solar sigui inquietant cal que la flamarada surti en direcció a la Terra, cosa que ja no és tant freqüent, però que de vegades passa i amb certesa seguirà passant. Abans era un fet anecdòtic. Les aurores boreals o australs augmentaven molt però poca cosa més. Ara és diferent. Amb la dependència que tenim dels aparells electrònics i dels satèl·lits artificials, una tempesta que en pugi deixar uns quants de fregits si que tindria conseqüències, de manera que ja no és un tema irrellevant.

Però tampoc estem sense fer res. Tenim sistemes per observar l’activitat solar de manera que algunes mesures es poden prendre per protegir els sistemes més delicats en cas de tempesta. També se suposa que hi haurà plans de contingència per si la xarxa elèctrica cau durant un temps. Al menys, hem de suposar que els qui han dissenyat aquests sistemes ho hauran tingut en compte. Perquè tempestes solars, segur que n’hi haurà! Els satèl·lits es poden desconnectar temporalment i molts es creu que podrien sobreviure fins i tot a la que efectivament sigui la tempesta solar del segle, (sigui quan sigui).

De fet, ja se que soc una mica massa optimista. Aquí encara ens sorprenem que no tinguin en compte zones d’inundació per fer-hi cases o àrees sísmicament actives per definir mesures en els edificis. Imaginar que les administracions tenen pensat  un pla per si una tempesta solar ens deixa sense electricitat o comunicacions durant un temps deu ser una mica naïf. Però és que el realisme, de vegades és massa depriment.

Són divertides algunes webs on es poden trobar consells que semblen més pensats pels amants de les catàstrofes que altra cosa. Guardar menjar i aigua per mesos, medicaments, sistemes de protecció, habitacions segures… la fam d’apocalipsi no acaba amb el bunyol del calendari maia. Però sense exagerar tant, podem recordar el que es va anomenar la “fulguració de Carrington”, la tempesta solar més potent que hem patit des que tenim registres. Va passar l’any 1859 i les aurores boreals es van veure fins a Menorca.

Aquella tempesta va causar curtcircuits a les xarxes elèctriques que van generar incendis i el telègraf va deixar de funcionar. La sort va ser que aleshores no hi havia gaire dependència de l’electricitat, de manera que els danys van ser relativament lleus. Ara seria molt diferent.

Ahir, a l’observatori del temps solar calculaven en un 60 % la probabilitat d’una flamarada de mida mitjana, i només del 5 % d’una flamarada de les grans. Veurem com evoluciona la cosa. Però no ens fem il·lusions. Això és com els grans temporals de llevant. Són poc freqüents, però saps segur que abans o després n’arriba algun. I quan arriba, pot fer força mal.

Si t’agraden les catàstrofes et pots recreant amb les previsions més alarmistes. I si no passa res doncs paciència, cap al 2025 tindrem un altre màxim d’activitat i noves oportunitats de mega-tempestes solars.

Actualitzo: Avui l’observatori solar avisa que una flamarda de classe X (és a dir de les grans) pot estar a la vista ja que el camp magnètic de gran taca AR1654 està guanyant complexitat. Si passés avui estaria encarada directament a la Terra. Potser si que tindrem sarau!

l’Estrella de la mort, i altres opcions

dimarts , 15/01/2013

estrella mort.jpg Ha tingut un cert, i comprensible, ressò la resposta de la casa Blanca a una sol·licitud firmada per 35.000 persones, on demanaven que es construís una “Estrella de la mort” similar a la de ”la Guerra de les Galàxies”. La veritat és que mentre llegia la resposta oficial no podia deixar de somriure i de reflexionar sobre unes quantes coses relacionades.

Per començar, s’ha de ser molt friki o molt paranoic per demanar una cosa així. Els primers fan gràcia, els altres potser que s’ho facin mirar i que algú els tanqui en un lloc segur. Però l’interessant (i que fa una certa enveja) és que tinguin un sistema com aquest per enviar sol·licituds al govern, que aquestes tinguin resposta i que les respostes siguin tan intel·ligents. Perquè, sota la capa d’humor hi ha molt sentit comú.

Els motius per denegar la sol·licitud són el cost estimat de 80.000.000.000.000.000 de dòlars (afegint que el que volen és reduir el dèficit i no incrementar-lo). El fet que l’actual administració no està d’acord en fer esclatar planetes. I en tercer lloc, que és absurd gastar aquesta milionada en una estació tan defectuosa que un paio amb una sola nau la va poder destruir.

Però el millor és quan en la resposta fan notar que, de fet, ja estem construint una estació espacial internacional on astronautes de diferent països treballen plegats, fan recerca, reben visites periòdiques d’altres naus espacials i disposen d’una flota de robots automàtics per al manteniment. Que ja tenim naus robòtiques estudiant altres planetes i una d’elles disposa d’un làser (Potser no és un sabre de llum, però s’hi acosta).

També recorda que encara que no disposem de naus que pugin fer la cursa de Kessel en 12 parsecs, com el Falcó Mil·lenari de Han Solo, si que tenim naus explorant els límits del sistema solar. Aquí és una llàstima (suposo que inevitable) que segueixi amb l’error de principiant: Un parsec és una mesura de distància, no de temps!!!!!

També recorda que actualment ja estem descobrint centenars de nous planetes orbitant estrelles llunyanes i que la NASA ja lloga equip i material a empreses privades per posar coses a l’espai. Per cert, d’això se n’encarrega la “Commercial Crew and Cargo Program Office”, abreviada… C3PO.

En resum, no cal somiar en el futur, perquè ja l’estem vivint el futur. Potser que ho recordem de tant en tant. Enlloc de seure al sofà dient ximpleries com demanar estrelles de la mort, el que poden fer és contribuir al futur estudiant una carrera de ciències, enginyeria o matemàtiques. Una bona manera d’aconseguir “que la Força ens acompanyi”.

Tot és broma,… però no tant. Vivim un moment esplendorós en el camp del coneixement i de la descoberta de l’Univers que ens envolta. Ens sembla tant normal que de vegades oblidem la visió tan limitada del món que han tingut la totalitat dels éssers humans que han viscut abans que nosaltres. La meva àvia explicava que, de jove, van anar un dia al Prat per veure una cosa mai vista: un aeroplà fer una exhibició de vol. Una màquina que volava! No fa tants anys d’això! Ara enviem naus als confins del sistema solar, descobrim els components últims de la matèria, manipulem el codi genètic i fotografiem galàxies als límits de l’Univers… i ens sembla normal.

El que ens envolta és pura ciència ficció feta realitat i només ens queda intentar ser una mica més savis per fer-ne un bon ús. Que l’únic que sel’s acudeixi sigui demanar que fabriquin un arma de destrucció massiva com l’estrella de la mort és força decebedor a l’hora de valorar als humans.

Per sort, altres trien millor. Hi ha una altra sol·licitud presentada per un enginyer demanant que construeixin la nau estel·lar “Enterprise”, de Star Trek (encara que no se quin model). Una opció molt més interessant, sens cap dubte!