Arxiu del dimarts , 8/01/2013

Nosaltres, els Homo

dimarts , 8/01/2013

gender_symbols.jpg En un article publicat ahir, l’Ignasi Roca esmentava el tema de l’ús del genèric en els discursos. Ho feia a partir d’un discurs de la presidenta del Parlament i de si Nuria de Gispert és la presidenta o la president del Parlament. Reconec que és un dilema que amb massa freqüència em desconcerta. Fins i tot diria que m’arriba a irritar perquè moltes vegades dubto a l’hora de triar la paraula. I immediatament m’emprenya el mateix fet de dubtar.

Quan escric apunts al blog, o algun text amb la finalitat que sigui, intento fer-ho sempre des d’un estricte respecte a la igualtat de sexes. Potser no sempre m’en surto i segur que arrossego el pes dels costums i de tots els tics masclistes que té el llenguatge. L’idioma és com és, i el pes de molts segles de societat dominada pels homes apareix en mil detalls. Tampoc facilita les coses l’extenuant abús que en fan els polítics d’especificar sempre el masculí i el femení, sobretot perquè sovint et quedes amb la sensació que només fan una mica de maquillatge i Santes Pasqües.

I aquí repasso i veig que fa un moment he escrit “els polítics”. Potser hauria d’haver posat “la classe política”? “els polítics i les polítiques”? Però “una política” pot ser una idea i no necessàriament una dona dedicada a la política… Empipador perquè segurament tothom ha entès que feia servir la paraula com a genèric i no específic del sexe masculí. Que les llengües llatines tenen això des dels seus orígens. Però tot seguit penso que això no ha de ser una excusa per deixar les coses tal com estan i que els idiomes s’han d’adaptar als nous temps. Però tampoc és fàcil i com més hi penses més t’atabales. Tarradellas no va estar correcte al dir “ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”? La frase és contundent, va fer història i dubto que cap dona se sentís exclosa per no parlar també de ciutadanes. Quina fórmula hauria triat algú meticulós a l’extrem en aquests aspectes?

Total, que per una paraula al segon paràgraf porto una bona estona dubtant. Certament hi ha fórmules per evitar-ho, però en un text llarg i per llegir-ho de manera col·loquial queda forçat. Altra cosa seria un text administratiu o altres models que poden anar plens de guionets per incloure senyor/senyora i similars. En tot cas, millor ho deixo pels entesos en temes de sociologia i lingüística.

Tot aquest rotllo és perquè el que m’ha fet realment gràcia és que en algunes ocasions m’han retret el parlar de home i dona com a diferents “sexes”. Pel que sembla, hauria de fer servir gèneres i no sexes. Probablement és cert en segons quin context, però això em crea un nou problema ja que normalment parlo de temes de biologia, de fisiologia o similars i “sexe masculí o femení” defineix amb precisió del que parlo.

Encara és més subtil el problema perquè en aquest context, si faig referència al gènere habitualment estaré referint-me a una cosa molt diferent del sexe. El gènere és un dels nivells de classificació dels éssers vius, igual que la classe, la família, l’espècie o el regne. De manera que un escarabat pot ser del gènere Carabus i de sexe masculí o femení. I si parlem de plantes encara es complica més. Una alzina (Quercus ilex) és del gènere Quercus i en aquest cas no té sentit preguntar pel seu sexe sinó que cal especificar per el sexe de les flors ja que l’arbre te flors masculines i femenines.

I, és clar, quan parlo d’humans no puc passar per alt el context, que al final diria que es la clau per no trencar-se massa les banyes. Perquè si no tenim en compte el context, té la seva conya i permetria acudits fàcils el fet que des del punt de vista biològic estricte, els humans (Homo sapiens) tenim dos sexes (masculí i femení) i un únic gènere, ja que tots som… “Homo”.