Nosaltres, els Homo

gender_symbols.jpg En un article publicat ahir, l’Ignasi Roca esmentava el tema de l’ús del genèric en els discursos. Ho feia a partir d’un discurs de la presidenta del Parlament i de si Nuria de Gispert és la presidenta o la president del Parlament. Reconec que és un dilema que amb massa freqüència em desconcerta. Fins i tot diria que m’arriba a irritar perquè moltes vegades dubto a l’hora de triar la paraula. I immediatament m’emprenya el mateix fet de dubtar.

Quan escric apunts al blog, o algun text amb la finalitat que sigui, intento fer-ho sempre des d’un estricte respecte a la igualtat de sexes. Potser no sempre m’en surto i segur que arrossego el pes dels costums i de tots els tics masclistes que té el llenguatge. L’idioma és com és, i el pes de molts segles de societat dominada pels homes apareix en mil detalls. Tampoc facilita les coses l’extenuant abús que en fan els polítics d’especificar sempre el masculí i el femení, sobretot perquè sovint et quedes amb la sensació que només fan una mica de maquillatge i Santes Pasqües.

I aquí repasso i veig que fa un moment he escrit “els polítics”. Potser hauria d’haver posat “la classe política”? “els polítics i les polítiques”? Però “una política” pot ser una idea i no necessàriament una dona dedicada a la política… Empipador perquè segurament tothom ha entès que feia servir la paraula com a genèric i no específic del sexe masculí. Que les llengües llatines tenen això des dels seus orígens. Però tot seguit penso que això no ha de ser una excusa per deixar les coses tal com estan i que els idiomes s’han d’adaptar als nous temps. Però tampoc és fàcil i com més hi penses més t’atabales. Tarradellas no va estar correcte al dir “ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”? La frase és contundent, va fer història i dubto que cap dona se sentís exclosa per no parlar també de ciutadanes. Quina fórmula hauria triat algú meticulós a l’extrem en aquests aspectes?

Total, que per una paraula al segon paràgraf porto una bona estona dubtant. Certament hi ha fórmules per evitar-ho, però en un text llarg i per llegir-ho de manera col·loquial queda forçat. Altra cosa seria un text administratiu o altres models que poden anar plens de guionets per incloure senyor/senyora i similars. En tot cas, millor ho deixo pels entesos en temes de sociologia i lingüística.

Tot aquest rotllo és perquè el que m’ha fet realment gràcia és que en algunes ocasions m’han retret el parlar de home i dona com a diferents “sexes”. Pel que sembla, hauria de fer servir gèneres i no sexes. Probablement és cert en segons quin context, però això em crea un nou problema ja que normalment parlo de temes de biologia, de fisiologia o similars i “sexe masculí o femení” defineix amb precisió del que parlo.

Encara és més subtil el problema perquè en aquest context, si faig referència al gènere habitualment estaré referint-me a una cosa molt diferent del sexe. El gènere és un dels nivells de classificació dels éssers vius, igual que la classe, la família, l’espècie o el regne. De manera que un escarabat pot ser del gènere Carabus i de sexe masculí o femení. I si parlem de plantes encara es complica més. Una alzina (Quercus ilex) és del gènere Quercus i en aquest cas no té sentit preguntar pel seu sexe sinó que cal especificar per el sexe de les flors ja que l’arbre te flors masculines i femenines.

I, és clar, quan parlo d’humans no puc passar per alt el context, que al final diria que es la clau per no trencar-se massa les banyes. Perquè si no tenim en compte el context, té la seva conya i permetria acudits fàcils el fet que des del punt de vista biològic estricte, els humans (Homo sapiens) tenim dos sexes (masculí i femení) i un únic gènere, ja que tots som… “Homo”.

15 comentaris

  • oca

    09/01/2013 11:31

    Per evolució, doncs simplement canviar-ho totalment, dir-ho tot directament en femení. Així haurem viscut uns segles en masculí per continuar a partir d’ara en femení.
    A partir d’ara, el Barça quan celebri la Champions al Camp Nou i surti el Puyol, que digui: ‘Estem totes molt contentes pel títol i que sapigueu que sense totes vosaltres no ho hauríem pogut aconseguir’.

  • Jaume Ferré

    09/01/2013 0:05

    Em quedo amb l’última conclusió. Dones i homes al final tots som “Homo”.

    Soc de l’opinió que, si es pot, s’han d’utilitzar paraules que no indiquen un sol gènere personalment, però a vegades se’n fa un gra massa quan s’inclou el femeni i el masculí.

  • Vicent Bosch i Paús, l’Alcora (Països Catalans).

    08/01/2013 22:45

    V.g.: le cose esté cuite i le foc esté encès. O le personalitat de.
    Le terre es redone…
    Quin embolics em faig.

  • yo

    08/01/2013 16:55

    Canviar la societat cap a la igualtat no es cap tonteria i s’han d’anar corregint moltissims aspectes que la societat masclista ha anat imposant.
    Personalment crec que els experts (sociolegs, filogegs, psicolegs,…) potser podrien anar modificant o adaptant la llegua. La societat va canviant, va evolucionant i per que no poden evolcionar certes expressions o conceptes… No es una cosa de urgencia, per suport. Crec que s’ha de fer un canvi cultural molt important fins arribar a la igualtat i dintre d’aquest canvi cultural, penso que la llegua es un dels aspectes a canviar. Per que no?
    Tot i aixo, no se quina seria la millor forma. Crec que es molt dificil pero no es cap tonteria, tot i que reconexo que hi ha coses mes importants.
    Em sembla molt be que hi haja gent que realment li importen aquests petits detalls.

  • Roger

    08/01/2013 16:30

    Jo no crec que s’hagi de deixar en mans dels experts lingüistes o sociòlegs, Dani. Crec que han de fer pedagogia i aconsellar per trobar els termes més precisos i econòmics possibles, però que la decisió és política i de com volem configurar la nostra societat, la manera de comunicar-nos i amb quines paraules i de quines maneres pensar la vida.

    Els llenguatges i llengües sempre ho tindran això ja que sempre provenen de rerefons culturals que trien una manera o altra d’expressar un concepte i no sol ser precisa. El més precís és el llenguatge científic perquè no té cap altra missió que informar correctament (el llenguatge de carrer serveix per fer art, broma, relacions, etc. i està sotmès a les servituds que s’escaiguin a aquests propòsits). I encara més ho és el matemàtic.

    Utilitzem el llenguatge que utilitzem, fem-ho adequadament i amb consciència i responsabilitat. Penso que en aquest blog s’usen les paraules precises per descriure el que s’escaigui. No t’hi atabalis, Dani! ;-)

    El que proposa l’Esther és interessant! Potser els lingüistes hi poden donar un cop de mà a les idees que surtin.

  • Núria Tomàs

    08/01/2013 15:09

    No suporto els que doblen el gènere quan parlen. És més, em desperten desconfiança. Crec que hi ha aspectes molt més importants a corregir quant a la igualtat de gènere que no pas doblar els mots utilitzats en una conversa. Quina manera de gastar energia inútilment!

  • Daniel Closa

    08/01/2013 14:10

    Es que hauria de passar de tot, però mira… :-D

  • Montserrat

    08/01/2013 13:22

    deu n’hi do l’embolic que t’has fet!!!! :D

  • Daniel Closa

    08/01/2013 13:19

    Joan. Jo també penso que en ocasions s’en fa un gra massa. però certament, no és un fet irrellevant la manera com diem les coses.

    Sinera. Imagino que hi ha el perill que els esforços es limitin a modificar la manera de dir les coses i no temes més de fons com la igualtat d’oportunitats, de sous, de reconeixement, etc. Però tal com dius, una cosa no treu l’altra

    Esther. No es mala idea, tot i que a l’hora de llegir-ho , ni que sigui mentalment, em talla el fil. Però tot deu ser acostumar-s’hi.

    F. Xavier. Exacte. Per això insistia en la importància de tenir present el context. En escrits com els que acostumo a fer, “genere” habitualment fa referència a una cosa diferent de masculi o femení.

  • F. Xavier Gil Aysa

    08/01/2013 12:46

    Això que dius s’aplica a ‘genere’ com a concepte biològic.
    En lingúística, el gènere d’un mot (o d’una paraula) ens indica si és masculí o femení.
    Per cert que, segons la definició, és el femení el que porta ‘la marca del gènere’, i el mascu´´i és ‘el que no està marcat en gènere’.

  • Esther

    08/01/2013 10:21

    Lector*s d’aquesta secció! va, tinguem imaginació, inventem una nova vocal!.
    Hi ha qui proposa una estrella o un asterisc (*) com una altra lletra més doncs la solució de la @ no és bona, la a, a l’arrova és a, però la o no és o. (veieu la proposta: http://www.lavanguardia.com/magazine/20130103/54358744948/andres-trapiello-magazine-opinion.html)
    Pensem-hi, una vocal nova, la doble vocal, que englobi masculí i femení, la a i la o juntes. Tindrem sis vocals, en comptes de cinc. Que només serveix per al text escrit? Sí, però això ja és molt, i els detalls són importants!
    Va, que en som molt*s a pensar!

  • Sinera

    08/01/2013 10:13

    El problema del masclisme no està en el llenguatge precisament. Penso que quan no existeixi el problema de fons, el llenguatge s’anirà adaptant sense massa dificultats, sovint inconscientment. El meu “Hola nois. Hola noies” en començar una classe no ha estat pas fruit de cap reflexió prèvia. I si un dia he dit només “hola nois” mai he vist cap noia que se sentís exclosa.

    Quan no existeixi el problema de fons penso que el llenguatge tendirà a fer referència als dos sexes sense necessitat d’utilitzar maquillatges que tan sovint sonen només com a tals i es perceben massa intencionats. Especialment en el cas del discursos dels polítics, sovint tan buits de continguts i ridículament correctes.

    Això no exclou fer un esforç llingüístic que reflecteixi l’igualtat de les dones i els homes en tots els àmbits.

  • Joan Codina

    08/01/2013 9:29

    M’encanta el fina!! Jo crec que és una tonteria infinita això d’incloure masculí i femení quan es parla.

    No queda bé dir “ELS directius” o “ELS polítics” però en canvi és políticament correcte dir “LA directiva” o “LA classe política”. Des del meu punt de vista és equivalent..

  • Daniel Closa

    08/01/2013 9:10

    He he. Suposo que es una discusió sense fi, excepte en el fet que els extrems no són desitjables. Cambiar les normes tampoc és fàcil, que un idioma té molta inercia i història i, per descomptat, hi hauria el perill de quedar-nos en el maquillatge i deixar els temes de profunditat.
    I vigila! Si fas referència al gènere ho has d ‘escriure començant en majúscula. No és el mateix “Homo” que “homo”. (Valeeee. Broma fàcil)

  • Carquinyol

    08/01/2013 8:58

    Mira, jo potser sóc políticament incorrecte però tot això del llenguatge no masclista em sembla pur maquillatge com comentes anteriorment, és molt més fàcil canviar quatre textes que no pas anar a l’arrel del problema.

    Al departament a On treballo l’únic homo amb sexe masculí sóc jo, així que sovint a les comunicacions generals s’utilitzen les formes femenines i jo no tinc cap problema en això ni em sento ofés ni res de similar.

    I si això de les formes masculines utilitzades com a cas general és de debò tan problemàtic, que canviïn les normes del llenguatge i introdueixin un gènere neutre ( i que no sigui l’horrible @ si us plau)