Arxiu del divendres, 11/01/2013

La síndrome de l’impostor

divendres, 11/01/2013

1304786__.jpg Cada professió té els seus riscs laborals particulars. Això no vol dir que siguin exclusius d’aquella feina en concret. Simplement son una mena que situacions de risc que resulten molt més freqüents en determinats indrets de treball. Entre els riscs laborals hi ha els físics, però també els psicològics. I fa poc en vaig descobrir un que, tot i que es dóna en tots els àmbits,  afecta particularment a les persones dels ambients acadèmics i de recerca. En realitat jo n’era una víctima, i amb el temps vaig anar descobrint que altres col·legues també havien quedat afectats. La veritat és que sospito que molts ho pateixen en silenci. És la “síndrome de l’impostor”.

Els primers atacs els pateixes al principi del doctorat. Arribes a un laboratori o a un centre de recerca i sobtadament quedes envoltat de persones que fan coses increïbles. Quan vaig començar hi havia gent que podia extreure els illots pancreàtics i intentaven trasplantar-los per mirar de curar la diabetis. Uns que dissenyaven nous líquids per poder allargar el temps de preservació dels òrgans que s’havien de trasplantar. Altres podien escoltar el soroll que feien les neurones mentre s’enviaven senyals entre elles. I fins i tot algú que havia treballat per la NASA analitzant les mostres lunars portades pels astronautes de les missions Apol·lo!

Tot era al·lucinant i de cop et preguntes… Però que hi faig jo aquí envoltat d’aquests genis? Si són els putos amos i jo no els arribo ni a la sola de la sabata! El que fan sembla ciència ficció i jo amb prou feina entenc l’experiment que tinc al davant. El nom és ben trobat perquè et sents com un impostor infiltrat en aquella comunitat. I amb un calfred penses que en qualsevol moment algú s’adonarà que és una mena de carambola còsmica el que t’ha fet petar allà, però que estàs ocupant el lloc que li pertocaria a algun geni, i no a un paio normal com tu.

Amb el temps la cosa no fa sinó empitjorar. Hi ha molts experiments que no et surten, comets errors que et semblen de principiant i aleshores dónes per fet que de seguida s’adonaran que ets l’impostor. Passa el temps i aconsegueixes publicar algun article, però saps que el que has descobert no té ni punt de comparació amb les coses que fan els que hi ha al teu voltant. Si alguna vegada et feliciten per un seminari que has donat, penses que només és una mostra d’educada amabilitat, perquè saps que has explicat coses senzilles, evidents, que en cap cas no faran avançar gaire la ciència. Res a veure amb les novetats que escoltes quan tu ets l’oient dels seus seminaris.

I quan vas de congrés encara és pitjor. Allà hi ha les vaques sagrades. Gent que després de cada conferència fan preguntes intel·ligents mentre tu encara estàs intentant acabar d’entendre tot el que has escoltat. El súmmum el vaig tenir un dia fent cua per aconseguir un cafè al costat d’un senyor una mica grassonet i algú em va dir a cau d’orella: “aquest és en John Vane, que va guanyar el premi Nobel pel descobriment de la prostaciclina”.

Coi! Com no t’has de sentir un impostor infiltrat si estàs fent cua per un cafè al costat d’un paio que ha guanyat el premi Nobel?

Però amb el temps notes que persones que consideres molt brillants et segueixen felicitant. I al final arriba un dia en que algú (normalment sota l’efecte de l’alcohol) reconeix que t’admira (t’admira!!!) per la feina que fas i que li sembla realment brillant. I durant una bona estona et demanes si t’estan prenent el pèl fins que descobreixes que no, que realment creu que el que fas és brillant. Està equivocat, per descomptat, perquè tu saps perfectament que els teus experiments són normalets, que al principi no sortia res i que els has hagut de repetir deu vegades per trobar que era el que estava malament i que va resultar ser una obvietat que et fa sentir encara més ximple.

Però el cas és que ell pensa exactament el mateix dels seus experiments i de les seves limitacions. I no és cap cas aïllat. Per increïble que pugui semblar, a la llarga vaig descobrir que persones que considero brillantíssimes, tenen el mateix sentiment de ser uns impostors sobrevalorats. També pateixen per si els seus treballs estan ben fets o se’ls escapa alguna cosa evident. També creuen que la seva aportació és normaleta i que no té cap mèrit especial.

Suposo que amb els anys, aquesta síndrome es va controlant (tot i que no desapareix mai del tot). Cada un de nosaltres coneix les limitacions del que fem i la importància real que representa en aquell camp concret i això ens permet relativitzar la nostra feina. L’únic que cal es trobar el punt d’equilibri una mica realista. Com en quasi totes les profesions, la majoria fem la feina correctament, intentarem contribuir una mica al coneixement, però no cambiarem el curs de la història. Per cert que no som super-genis, però tampoc som impostors.

Ara reconec que em fa una certa gràcia observar els símptomes de la síndrome de l’impostor en els estudiants que comencen. Jo ja miro d’explicar-los el que passa, però en realitat no serveix de gaire. Suposo que és una d’aquelles coses que has d’anar descobrint per tu mateix amb el temps.

En realitat això passa en moltes altres feines. També deien que és més freqüent en dones, però potser és simplement que els homes ens ho callem més. En tot cas entre científics és una mena de petita epidèmia. Cal dir, però que també hi ha la síndrome oposada. Persones que són la mediocritat personificada i en canvi es creuen els reis del mambo. Que mai els passa pel cap que potser han tingut sort i que no haurien de tractar amb menyspreu altres persones més educades però molt més brillants que ells. És una llauna, perquè d’aquests també n’hi ha a tots els àmbits de la vida.

En tot cas, quan topeu amb un científic amb pinta de tímid pel que fa a la seva feina, sigueu comprensius. Potser estigui patint un brot cas agut de síndrome de l’impostor.