Arxiu del divendres, 18/01/2013

La fragilitat de la informació

divendres, 18/01/2013

359px-Cuneiform_script2 copia.jpg Shahlu-teshup fill de […] ha intercanviat les cases amb Tehip-tilla fill de Puhi-shenni. Tehip-tilla ha rebut les cases grans de la carretera […], i li ha donat (les cases) del barri est a Shahlu-teshup. I un  missatger (anomenat) Ar-teshup ha anat a les cases.

En realitat he de confessar que ignoro pràcticament tot sobre Shahlu-teshup i sobre Tehip-tilla excepte que es van intercanviar les cases i que van deixar constància per escrit d’aquest fet. No se si la transacció va ser causada per interessos comercials, matrimonis, cops de fortuna, deutes o presions familiars. Em pregunto qui hi va sortir guanyant o si en marxar de la casa van sentir un cert enyor pel temps passat en aquell indret. Sobre com va ser el trasllat només puc imaginar escenes que, amb certesa, resulten errònies ja que la distància entre aquests dos homes i jo és massa gran.

I és que ells van viure a la ciutat de Nuzi, a l’Antigua Mesopotàmia, durant el segle XV abans de Crist. Parlem de fa uns tres mil cinc-cents anys!

Per algun motiu, sempre m’ha fascinat aquella civilització. Les estàtues dels toros alats gegants, els ziggurats que dominaven les ciutats, la porta d’Ixtar a Babilònia, la biblioteca dAssurbanipal de Nínive… Quan es parla de “Nabucco” habitualment es pensa en l’ópera de Verdi però a mi em ve al cap el rei Nabucodonosor II. Aquelles ciutats van ser el bressol de la nostra civilització. Ara jeuen oblidades i eclipsades per imperis posteriors de més renom, però aquelles ciutats de l’edat del bronze van marcar la diferència que ens va encaminar cap al que som actualment.

D’aquell temps han quedat ciutats abandonades, temples ensorrats, muralles en runes… i milers de tauletes d’argila escrites en cuneïforme. L’abundància de material va permetre que la llengua es desxifrés i traduís, de manera que ara podem llegir les llistes dels reis, les oracions als deus, les epopèies dels seus herois, les seves poesies i les transaccions comercials que feien. Les marques fetes en l’argila han resistit el pas del segles i fins i tot dels mil·lennis i ens han entreobert la porta per imaginar com vivien i que feien els antics mesopotamis.

Ara fa riure pensar com seria la vida si el suport per la informació fossin tauletes de fang. La capacitat d’emmagatzemar informació actual és tan aclaparadora que resulta simplement inabastable. I tot i així, no seria d’estranyar que aquelles modestes tauletes mesopotàmiques tinguin més futur que la major part del que estem generant actualment.

Després de tot, per llegir un text cuneïforme de fa tres mil anys només cal agafar-lo i llegir-lo (sempre que entenguis l’idioma, és clar). En canvi, molta de la informació actual requereix aplicar una quantitat important de tecnologia. Sense ella, és simplement com si no existís.

No sembla greu, perquè sempre podem aconseguir un ordinador, un mòbil o una manera de connectar-nos. Al menys, aquesta és la il·lusió en la que vivim instal·lats. Però sabem per experiència que en poc temps la majoria dels aparells que fem servir per connectar-nos hauran quedat obsolets. Jo ja he vist unes quantes generacions de sistemes per guardar informació i estic segur que molta s’ha perdut en cada canvi. Actualment costaria trobar un lector de disquets de 3,5 polsades i encara seria pitjor si el tinguéssim dels primers, flexibles, de 8 polsades. Els reproductors de cintes magnètiques estan als museus, per no parlar dels de cinta perforada.

No fa tant temps allò era un sistema modern per guardar informació. Ara fem servir  els pendrives però cada vegada menys ja que ho deixem tot al núvol, com si no fossin servidors físics situats en algun indret que, inexorablement, també quedaran obsolets en poc temps. Generem cabassos d’informació, però ho fem en uns sistemes extraordinàriament fràgils per molt que ens anem repetint que són segurs malgrat les evidencies en contra.

Quan Shahlu-teshup va intercanviar la seva casa amb Tehip-tilla i ho van constatar en un contracte per escrit, segur que mai van imaginar que trenta cinc segles després algú comentaria aquell fet de la seva vida quotidiana. Sospito que els historiadors d’un futur no gaire llunyà ho tindran realment molt més fumut per aprendre coses sobre nosaltres.

Serà una immensa ironia que, en relativament poc temps, poguéssim seguir llegint la informació d’una tauleta mesopotàmica però ja no tinguéssim accés a la d’una tauleta tàctil amb un sistema operatiu que hagi quedat obsolet.