Arxiu del dimecres, 30/01/2013

El show continuarà, però serà diferent.

dimecres, 30/01/2013

saturn.jpg Els humans vivim uns quants anys i després abandonem aquesta vida, mentre que l’Univers que ens envolta segueix pràcticament igual. Som espectadors temporals d’un paisatge magnífic que ja hi era abans que nosaltres i que seguirà sent-hi encara que ja no ho miri ningú. Aquest és un punt de vista assenyat, que contrasta amb el que la majoria de religions proposen, segons el qual, si les coses existeixen és amb la finalitat que nosaltres puguem fer els nostres importants assumptes.

Però ben mirat, potser si que som una mica afortunats de veure el paisatge concret desplegat al nostre voltant. Uns pocs milions d’anys abans o després i les coses serien una mica diferents.  Un article recent publicat passa llista a espectacles del sistema solar que no hi han sigut sempre i que en un temps relativament breu desapareixeran. Coses que els humans hem pogut enxampar per sort.

Per exemple, els anells de Saturn són espectacularment brillants. En canvi els d’Urà i Neptú tenen un color molt més fosc. El que és estrany és la brillantor, a no ser que siguin relativament nous. A mida que passen els milions d’anys, el material que els forma es va enfosquint. Que siguin nous pot suggerir que són relativament recents. En realitat no tenim gaire clar quan temps fa que Saturn té anells, però podria ser que els humans haguéssim enxampat un espectacle grandiós, però amb data de caducitat, per les coses de l’atzar.

Urà té un bon grapat de satèl·lits. No són gaire grans i per això resulten molt poc coneguts. Els han anat batejant amb el nom de personatges d’obres de Shakespeare i els més grans són Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó, però en total en coneixem 27 (per ara). El cas és que n’hi ha un parell que no tenen gaire futur. A Belinda i Cupido, malgrat els noms bonics que els han posat, els espera un final catastròfic ja que sembla que les seves òrbites porten rumb de col·lisió. No serà immediata. Trigaran uns quants milers d’anys encara, però això a escala planetària és un no-res.

Un dels satèl·lits de Júpiter és potser l’indret més infernal del sistema solar (amb el permís de Venus). La proximitat a Júpiter fa que Io mantingui una activitat geològica descomunal, amb volcans actius que envien núvols de sofre a centenars de quilòmetres d’altura. La superfície del satèl·lit es deforma uns deu metres per les forces de marea que exerceix el planeta gegant i la seva superfície esta esquitxada de llacs de sofre fos. Potser no tingui gaire sentit fer mapes de la seva superfície ja que es refà completament cada dos per tres a base de volcans, pluja de sofre que ho cobreix tot i deformacions per marees. Podem admirar les fotos de Io i pensar com s’assembla a Mordor, però en pocs anys haurà canviat completament la seva fesomia. No és casualitat que pràcticament no mostri cap cràter. Els que es formen desapareixen de seguida.

Les mateixes estrelles canvien. La polar deixarà de marcar el nord en uns milers d’anys. No és greu, a l’època dels romans no el marcava pas. I si mirem períodes encara més grans, a mida que el Sol es vagi desplaçant per la galàxia, el cel adoptarà altres patrons estel·lars. La Lluna es va allunyant lentament de la Terra. Els dinosaures veien una Lluna molt més gran i espectacular que la que admirem actualment.

Potser si que a grans trets l’Univers és força homogeni i el nostre pas és un breu incident sense més importància. Però el moment que ens ha tocat també té la seva gràcia i podem admirar espectacles que són únics, que no es repetiran. Altres generacions, altres fores de vida que puguin evolucionar en futurs llunyans, tindran el seu particular paisatge còsmic de fons que, de ben segur també serà extraordinari. Però el nostre és realment fascinant, i la capacitat d’admirar-lo que hem aconseguit els humans gràcies a la ciència i la tecnologia no té preu.