Arxiu del mes: febrer 2013

Romanticisme particular

dijous, 28/02/2013

L’article científic més rellevant dels que corren per la xarxa porta per títol: “Interaccions de dos cossos: un estudi longitudinal”. Pot semblar poc interessant, àrid o irrellevant, però és la manera que s’ha empescat un físic per demanar a la seva xicota, també física, que es casi amb ell.

El resum de l’article ja dona pistes. És l’estudi de la interacció de “dos cossos” al llarg d’un període prolongat de temps, en diferents localitzacions i amb altres cossos addicionals. S’han fet proves durant un cert temps i es mostren els resultats. Finalment s’avalua la possibilitat de continuar l’estudi.

Llegir-ho amb calma ens dona pistes de com els han anat les coses a la parella, quan es van conèixer i com van començar a sortir dos mesos després de conèixer-se. La gràfica mostra una funció temps versus felicitat (amb unes projeccions d’allò més optimistes) i a les conclusions l’autor considera que l’estudi està resultant un èxit i li proposa a la Christie, que el continuïn indefinidament.

La noia ha marcat la casella del SI

SKNl3VR.jpgEn realitat ignoro si tot plegat és real o és una de les moltes bromes d’internet, però es tant bo que tant se val.

Realment és una mica friki, però i que? En tot cas, qui ho diu que la ciència, la imaginació i el romanticisme no lliguen entre si?

 

Sordes, però amb matisos

dimecres, 27/02/2013

snake.jpg Les persones tenim una innata tendència a humanitzar als animals. Potser sigui l’efecte de les pel·lícules de Walt Disney amb les que vàrem créixer, però qualsevol comportament animal l’atribuïm a intencions, sentiments o estratègies completament humanes. Quan diem que un animal està inquiet, o que és xafarder, juganer o possessiu, estem imaginant que experimenta els sentiments i les sensacions de la mateixa manera que nosaltres. Moltes vegades es tracta de generalitzacions que potser siguin aproximadament encertades, però altres vegades errem completament la interpretació del que veiem.

Un clàssic és el cas de les serps. Una imatge típica de les serps a l’Índia és la de l’encantador tocant la flauta mentre que d’un cistell surt una cobra que va ballant al ritme que marca la música. Trobem tan natural l’associació entre música i ball que ho donem per fet sense pensar-hi gaire. També hi ha qui té serps com animals de companyia i alguns afirmen que els parlen i que les serps els escolten i els fan cas. Ja se sap que hi ha gustos per a tot, però un bon coneixedor de les serps no cometria aquest error i, per cert, no donaria per fet que ballin al so de la música… ja que les serps són sordes.

En realitat n’hi ha prou de mirar atentament el cap de la serp per adonar-nos que no hi ha orelles ni cap estructura que sembli actuar com òrgans per l’audició. Sense orelles, malament pots sentir la música de l’encantador o els discursos de l’amo de la serp.

De totes maneres, les coses sempre cal matisar-les. Potser no tenen orelles, però quan es fa una dissecció del cap de la serp, es poden trobar les estructures de la oïda interna com ara la còclea, que és l’encarregada de transformar les vibracions mecàniques en senyals neuronals que el cervell pot interpretar com a so. El que els falta és la part externa de l’oïda. No hi ha orelles, ni tampoc hi ha timpà, de manera que no sembla que hi puguin sentir.

Que tinguin part de l’estructura de la oïda no és estrany ja que evolutivament descendeixen d’animals que si que tenien oïda complerta. Potser la manera d’adaptar-se a la forma de vida reptant va afavorir que les estructures externes es perdessin, mentre que per les internes no hi havia pressió selectiva per eliminar-les. De totes maneres, la cosa sembla ser més complicada i potser sí que hi senten d’alguna manera.

Quan parlem de sentir sorolls, el que fem és transformar les vibracions de la pressió de l’aire en senyals nervioses. L’important és que el que detectem son vibracions. En ocasions es veia que les serps semblaven detectar el soroll fet per algú que s’apropava. Sense timpà no podien escoltar el so, però potser s’espavilen d’una altra manera. Aparentment el que si que poden detectar gràcies a la oïda interna son les vibracions generades en el terra. I la manera de captar-les no seria el timpà sinó la mandíbula inferior.

Després de tot, el que cal és un sistema per detectar vibracions i un que les amplifiqui i les transmeti a la còclea. Nosaltres ho fem amb el timpà i els ossets de la oïda interna, i les serps sembla que ho fan amb l’os de la mandíbula que acostumen a tenir recolzat a terra. De la mateixa manera que nosaltres identifiquem la direcció del so per la diferencia en el temps d’arribada a una o altra orella, elles sembla que ho detecten per si arriba abans a l’os de la dreta de la mandíbula o al de l’esquerra.

Captar les vibracions del terra els és molt útil, però que passa amb les del aire? Doncs potser no siguin total i absolutament sordes ja que alguns experiments suggereixen que determinats sorolls, determinades freqüències, si que les poden detectar. Encara no està del tot clar, i del cert que des del nostre punt de vista són sordes, però estrictament no són absolutament sordes ja que algunes vibracions si que les poden captar.

En tot cas, no seran les de la flauta de l’encantador de serps ni el discurs de l’amo dels animals.

Incansables integristes

dimarts , 26/02/2013

modernist_descent.jpg Fer reportatges sobre la natura, el meravellós planeta on vivim i el munt de secrets que passen al nostre voltant sense que ni ens n’adonem hauria de ser una activitat apreciada per la majoria de persones. Potser fem bromes amb els “reportatges d’animals” que tothom diu que veu, però que tampoc tenen tanta audiència. Alguns són obres mestres i molts son simples imitacions, però sempre tenen un puntet interessant. Sembla difícil que puguin molestar algú, però es veu que hi ha qui sempre està disposat a emprenyar-se.

Sir David Attenborough és un dels més coneguts divulgadors en aquest camp. Els seus reportatges per la BBC tenen un reconegut nivell i s’ha guanyat un nom respectat en el camp dels documentals. Però es veu que no ha sigut prou agraït amb Déu i ha rebut missatges amenaçadors d’integristes cristians recordant-li que “cremarà a l’infern per tota l’eternitat” ja que no esmenta Déu com a creador de la flora i la fauna que mostra als seus programes.

Amb els fanàtics no hi ha gaire a discutir perquè simplement són cecs a tota dada i a tot  raonament que no encaixi en el seu esquema mental. Com fa notar el mateix Attenborough, seria difícil presentar la vida d’organismes paràsits que viuen i s’alimenten de l’interior de les seves preses de les maneres més esgarrifoses imaginables i mostrar això com l’obra d’un Déu benevolent i amorós. La imatge de la natura amable i harmoniosa només és una fantasia dels occidentals.

Aquesta mena de notícies sempre em sorprenen. Conec molta gent que és creient, intensament creient, i no necessita adoptar actituds tant ximples com la d’aquests il·luminats. En realitat, actituds tan radicals són les que es critiquen i ens indignen quan els veiem en integristes islàmics o en fanàtics de qualsevol ideologia o creença.

El que encara no he decidit és si els comentaris que deixen on-line fan riure o espanten una mica. Fins i tot quan el tema es presenta de manera poc radical, els raonaments absurds, la negació de la intel·ligència, les actituds infantils en persones radicalitzades tenen un punt tragicòmic inquietant. Comencen afirmant que “Déu existeix. Ho sé per totes les coses que m’ha donat…” (obviament, un sólid argument). Tot seguit, cal que ningú posi en dubte aquesta creença. I finalment, si alguna cosa es pot explicar sense recórrer a Déu, s’enfaden i amenacen a qui ho ha proposat.

Seran conscients que el mateix raonament el podia fer un habitant de l’antiga Grècia parlant de Zeus? O un víking parlant de Odin? O un babiloni parlant de Marduk? O un pastafari parlant del FSM?

Aleshores pretenen que a les escoles no s’ensenyi evolució o qualsevol coneixement científic que els molesti. O, com a mínim pretenen que s’ensenyin en igualtat de condicions, com si l’origen del coneixement en ambdós cassos fos equiparable. En realitat l’únic que volen és evitar que els nens adquireixin el millor que pot oferir la ciència: el costum de pensar i, sobretot, de dubtar.

També es divertit quan t’acusen d’estar contra les religions si fas notar l’incongruent dels seus arguments. És el que tenen els fanatismes, que o els acceptes cegament i en la seva totalitat o  consideren que estàs radicalment en contra. Per sort, la majoria de persones de totes les creences acostumen a ser assenyades i saben discriminar entre fe i ciència.

I és que jo no soc creient, però si el cel estigués ple de radicals sense cervell com aquests, no tindria cap dubte que prefereixo anar a l’infern!

Abelles, flors i camps elèctrics

dilluns, 25/02/2013

1206613_foxglove_and__a_bee.jpg Quan entre dos hi ha una necessitat real o unes autèntiques ganes d’entendre’s, segur que troben la manera. Podem imaginar moltes maneres de dialogar, de transmetre’ns missatges, però segurament farem curt si ho comparem amb els sistemes que la evolució ha anat generant a la natura. I recentment s’ha descobert un sistema de comunicació del tot insospitat. Per acabar-ho de complicar, el diàleg es fa entre dues espècies ben allunyades entre si, però realment necessitades de comunicació mútua, com les flors i les abelles.

La flor precisa que les abelles la visitin per portar el pol·len i fecundar altres flors. La supervivència de l’espècie en depèn, de manera que la selecció natural ha afavorit que exhibissin tota mena de reclams per cridar les abelles. I les abelles necessiten el nèctar de les flors per alimentar-se i fabricar la mel. De manera que han evolucionat per percebre amb molta eficàcia tots els senyals que les flors exhibien.

Per això les flors tenen colors llampants, formes elaborades i aromes delicats. No és pas perquè estiguin interessades en fer-nos la vida més agradable, sinó per atraure les abelles quan arriba l’hora de pol·linitzar. Aquests estímuls eren evidents, però altres van passar desapercebuts durant molt temps. Les flors tenen molts colors, però també mostren un patró de colors adicional si les mirem amb un filtre ultraviolat. Els nostres ulls no els capten, però l’ull de les abelles si que pot fer-ho, de manera que moltes flors les veuen encara més decorades.

Però ara s’ha vist que flors i abelles disposen d’un altre sistema per comunicar-se. Un sistema basat en camps elèctrics. La superfície de les flors té una lleugera càrrega negativa, i resulta que no es distribueix uniformement per tota la superfície sinó que també mostra patrons definits. Uns patrons que les abelles identifiquen i interpreten ja que els pot donar informació sobre la quantitat de nèctar que conté o el temps que li falta per “reomplir-se”.

D’altra banda, l’arribada d’una abella  a la superfície de la flor fa que el patró es perdi durant una estona. Les abelles adquireixen una lleugera càrrega positiva causada pel fregament amb l’aire al volar. Al posar-se sobre la flor el que fan és generar una “mini-espurna” elèctrica i modificar el camp de la flor. Una informació important per la resta d’abelles, que així poden saber que aquella flor en concret ja l’han visitat i segurament conté poc nèctar per recollir.

El mecanisme és fantàstic i fa encara més interessant el món de les interaccions entre diferents organismes, però també obre preguntes noves. La més evident és, com s´ho fan les abelles per detectar el camp elèctric de les flors? Ni ens havia passat pel cap que poguessin detectar coses semblants. Quin sistema detector gasten? I com processen la informació? En realitat com veuen un camp de flors les abelles? Es fan una imatge que barreja colors incloent els ultraviolats, aromes, formes, temperatures i camps electrics?  Si els descobriments interessants són aquells que obren noves preguntes, aquest de la interacció per camps elèctrics entre abelles i flors resulta interessantísim!

Honestedad al laboratori

divendres, 22/02/2013

Investigadores.JPG “Per fer aquest experiment vàrem triar la tècnica “X” ja que és la més nova, refinada i potent. Bé, i també perquè és la única que sabem fer”.

A l’imaginari col·lectiu, els científics som persones serioses, meticuloses en el treball, sacrificades per la ciència, dedicades en cos i ànima a la nostra carrera (i si ets polític, fins i tot deus pensar que fem fotosíntesi i no ens cal comprar menjar ni tenim hipoteques per pagar). Però la realitat és molt més humana. Això va quedar molt clar un dia que un investigador es va desfogar a twitter després de moltes hores de treballar al laboratori. Amb el hastag #overlyhonestmethods va penjar una piulada:

Vam fer l’experiment 2, perquè no sabíem com coi fer l’experiment 1”

Això d’explicar amb tota sinceritat com es fa la feina al laboratori tenia la seva gràcia i es va convertir en una allau de piulades de investigadors confessant com fan realment les coses. Segur que moltes eren inventades, però també moltes de ben reals i divertides:

“No podem adjuntar les dades originals de l’experiment, perquè ja no recordo que cony signifiquen els noms dels meus arxius excel”

 “les mostres de sang es van centrifugar a 1500 rpm, perquè si va més de pressa, la centrífuga fa un soroll molt estrany i inquietant”

 “No sabem exactament com es van aconseguir aquests resultats. L’investigador que ho va fer ara treballa de forner”

“Les mostres es van incubar en un racó amagat del taulell durant uns cinc mesos”

“Estic segur que les mides es van donar en centímetres. Vull dir que n’estic bastant segur”

N’hi ha que serveixen per recordar que la ciència de vegades topa amb complicacions imprevistes:

“El reactiu no està disponible des de l’any 2000 ja que ningú el vol comprar i que l’afegeixin a la llista de terroristes buscats”

També n’hi ha de descarnadament sincers:

Encara que tot això ara sona molt bé, no teníem ni puta idea del que fèiem quan vàrem començar

No hem llegit la meitat dels articles dels que parlem perquè són de pagament”

Altres deixen clar que les coses no es fan sempre per l’ordre que sembla que s’haurien de fer:

“Volíem veure què passaria si féssim X, només per divertir-nos. Gran explosió! La hipòtesi  se’ns va ocórrer més tard”

Hi ha hagut qui s’ha inquietat per la imatge que això pot donar dels científics i de com funciona el dia a dia dels laboratoris. Però de fet, estic segur que passa el mateix a les impremtes, els gabinets d’advocats o els restaurants. La gent fa la seva feina raonablement bé, però també improvisa, es desconcerta, fa bromes, s’oblida de les coses i comet errors. És un senyal de bona salut mental saber riure’s d’un mateix i desmitificar una mica les coses, fins i tot la ciència. Suposo que ningú pensarà que aquesta es la manera normal de treballar, però estic segur que de vegades passa tot el que es diu. O coses molt semblants

I per acabar, un dels que em va fer riure més. Un que tots els qui ens dediquem a la ciència hem tingut al cap en alguna ocasió però mai hem gosat escriure:

“No inclourem les correccions suggerides perquè pensem que el revisor 1 es un maleït imbècil”

Plutó. Més interessant, més perillós

dijous, 21/02/2013

plutoMOONS.jpg Plutó era el planeta més allunyat del sistema solar fins que l’any 2006 es va redefinir el concepte de “planeta” i Plutó va caure de la llista per passar a ser un “Planeta nan”. El motiu es que  s’anaven començant a descobrir molts altres cossos similars a Plutó i que en general eren diferents dels 8 grans planetes. En realitat, de Plutó en sabem molt poc, però això canviarà l’any 2015, quan la sonda “New Horizons” passi per les rodalies del planeta.

Serà una visita ràpida ja que a la velocitat que va, uns 15 quilòmetres per segon, no podrà frenar i simplement passarà com un llamp obtenint tota la informació possible durant les poques hores que durarà el encontre amb Plutó. Un viatge de deu anys per recollir dades durant un parell de setmanes sembla desproporcionat, però no hi ha altra manera. Si anés prou lentament com per frenar trigaria moltíssim més a arribar.

Però des que va enlairar-se, a principis del 2005, les coses han canviat de manera notable. No només pel que fa a la seva classificació sinó al coneixement que tenim del planeta. Se sabia que Plutó tenia una lluna, Caront, que comparada amb Plutó és molt gran. De fet es considera que Plutó i Caront constitueixen un sistema doble. Tots dos giren lligats gravitatòriament de manera que sempre es estan encarats de la mateixa manera. És com si fossin dues boles unides per un bastó que giren al voltant d’un punt intermedi.

La missió New Horizons ja tenia previst passar entre Plutó i Caront, de manera que recolliria dades i imatges de tots dos. Però poc després d’iniciar el camí es van descobrir dues petites llunes més orbitant Plutó. Eren, amb diferència, molt més petites que Caront i amb el temps es van batejar com Nix i Hydra.

Això va animar les coses. La New Horizons tindria més objectes per estudiar, de manera que la missió guanyava interès. Però també les complicava ja que no estava prevista la presència dels satèl·lits addicionals. I si vas a tanta velocitat, has d’assegurar-te de no tenir obstacles en el teu camí. En principi es podrà ajustar la trajectòria uns mesos abans per evitar col·lisions, però els maldecaps tot just començaven.

L’any 2011, el telescopi espacial Hubble va descobrir una quarta lluna de Plutó, i fa poc n’ha trobat una cinquena! De moment s’anomenen simplement P4 i P5, però ja hi ha previst posar-li’s uns noms adients. La convenció diu que han de ser noms de la mitologia grega i romana i relacionats amb l’infern i l’inframon. I aquesta vegada s’ha organitzat una votació on-line per triar nom. Si voleu votar entre una quinzena de propostes, teniu fins al dia 25 per fer-ho.

Però noves llunes són un problema per la New Horizons. En realitat no és tant que pugui xocar amb elles, que això es pot evitar. El problema és que les llunes són una font de residus espacials, pedres, roques, pols,… objectes molt petits però que a la velocitat de la nau poden resultar catastròfics i que, aquests si, no hi hauria manera d’esquivar. Tantes llunes al voltant d’un planeta tan petit suggereix la presència d’un anell de restes al voltant del sistema causades per col·lisions quan els satèl·lits es van formar.

Sigui com sigui, el destí de la missió cada vegada és més interessant. En poc temps deixarà de ser l’únic dels planetes de l’antiga llista que encara no ha visitat cap nau. Passarà a ser un indret real, amb una superfície concreta, amb accidents geològics particulars, amb un sistema de llunes que podrem admirar amb detall… Si tot va be, la New Horizons seguirà el seu camí més enllà de Plutó per explorar el cinturó de Kuiper. Però ens deixarà un nou sistema planetari ben detallat i un munt de coneixements nous sobre el nostre sistema solar.

El gran pas de Copèrnic

dimecres, 20/02/2013

google-doodle-nicolas-copernic.jpg El doodle de Google d’ahir rememorava el sistema heliocèntric proposat per Nicolau Copèrnic amb motiu del 540 aniversari del naixement d’aquest gran astrònom polonès. Costa una mica imaginar el que va representar modificar una manera de pensar que havia dominat l’astronomia durant tantíssim temps. Als llibres sempre surten junts per explicar els respectius models cosmològics, però Ptolomeu va proposar el model geocèntric al segle II, mentre que Copèrnic va viure al segle XVI. Ell va marcar el punt i final a mil quatre-cents anys donant per cert que la Terra era el centre de l’Univers!

Si. Hi ha qui encara segueix amb maneres de pensar medievals, però són relíquies anecdòtiques.

Ara podríem pensar que la cosa va ser simple. Després de tot, costaria molt fer encaixar les observacions del moviment dels planetes amb la teoria geocèntrica segons la qual la Terra és el centre de l’Univers i tot gira al seu voltant. Amb el Sol al centre i la Terra movent-se com un planeta més i girant sobre si mateixa, molts moviments estranys es podien entendre sense problemes.

Això, però, seria menystenir la capacitat dels nostres avantpassats. El model geocèntric de Ptolomeu funcionava força be i permetia explicar molts dels moviments que veien quan miraven al firmament. Ells consideraven que hi havia unes esferes invisibles que envoltaven la Terra i que cada planeta es desplaçava per la seva esfera. La més gran de totes era la que contenia les estrelles immòbils. No eren esferes intangibles sinó molt reals. Per això encara parlem del “firmament”, perquè es considerava que les esferes eren literalment “fermes”, sòlides.

Però alguns planetes feien moviments curiosos. Ocasionalment semblaven aturar-se i tornar enrere, per després recuperar el seu camí normal. Això ho explicaven dient que cada planeta es desplaçava al voltant de la Terra però no linealment sinó amb una esfera més petita, anomenada epicicle, dins la qual també anava orbitant al voltant del centre. Amb els anys, a mida que milloraven les observacions i les dades, van anar afegint epicicles dins els epicicles, de manera que el sistema era més i més complex, però seguia explicant el moviment dels planetes sense massa dificultats.

La gràcia del model de Copèrnic és que requeria menys esferes per justificar els moviments observats dels planetes. Però això no vol dir que fos perfecte. Copèrnic seguia pensant en esferes perfectes per on es desplaçaven els planetes. Seguia pensant que totes les estrelles estaven a la mateixa distància, això si, molt més allunyades del que fins aleshores s’havia donat per cert.

En realitat, tots dos sistemes, el geocèntric i heliocèntric, permetien interpretar l’Univers. Per això van haver de passar un parell de segles més abans no es va acabar de donar per correcte el que situava el Sol al centre de l’òrbita de la Terra. I amb immenses diferències del que havia pensat Copèrnic. Les òrbites no són circulars sinó el·líptiques. Les estrelles no estan en cap esfera i a igual distància. El Sol no es el centre de l’Univers. En realitat queda ben poc del sistema de Copèrnic, però ell va fer el primer pas, el més difícil, el que va costar més d’acceptar.

Ens va fer fora del centre de l’Univers.

Naturalment hi havia objeccions merament tècniques. Si era la Terra la que girava, com explicar que les pedres llençades amunt tornessin a caure al mateix lloc? Els ocells o els núvols com era que no es quedaven enrere quan volaven? Com era que no sortíem disparats tots cap a l’espai? Va caldre que arribessin altres genis, com Kepler, Newton o Galileu per resoldre aquests problemes

Però la principal dificultat no era tant científica sinó filosòfica, religiosa i conceptual. Els humans deixàvem de ser especials. Si no estàvem al centre de l’univers, com podíem ser el centre de la creació? Acceptar això va ser el primer pas per entendre el nostre lloc, insignificant, en l’Univers. Va ser una cura d’humilitat, però alhora va obrir la porta cap al  coneixement i la saviesa.

Homeopatia, placebo i un dubte

dimarts , 19/02/2013

755944_white_round_pills.jpg Una notícia apareguda ahir va desencadenar (com d’habitual) una allau de comentaris més o menys intensos. Es tractava de la presentació d’un llibre sobre la homeopatia presentat per la presidenta de la secció d’Homeopatia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. De seguida s’ha omplert de comentaris a favor i en contra igual que en alguna xarxa social on es comentava la mateixa notícia.

D’entrada he de dir que m’ha sobtat que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció de metges homeòpates. Però al entrar-hi he vist que també n’hi ha una de “metges jubilats”, de manera que potser és que no vaig interpretar correctament el sentit de les seccions i tenen un sentit més d’aspectes col·legials dels professionals que no de temàtica científica.

Dels comentaris que he llegit, n’hi ha un que m’ha semblat extremadament aclaridor. A la pregunta dirigida a un metge sobre si creia o no en la homeopatia ell ha respòs: “I tant que crec en l’homeopatia! El que passa és que els científics en diem efecte placebo!”

I aquí hi ha un dels problemes. Perquè dius que això és efecte placebo i, per algun motiu, tothom s’enfada. Però en analitzar els comentaris tinc la sensació que la majoria de la gent no acaba d’entendre que és l’efecte placebo!

Doncs insistiré una vegada més: Que el placebo sí que funciona!!!!!

Que cura de veritat!!!

Parlar de placebo no vol dir que “t’has imaginat la curació” o que “això és que t’imaginaves la malaltia”. Ni parlar-ne. El placebo posa en marxa mecanismes interns del cos que curen moltes coses. I les cura de veritat. Administrar un placebo va reduïr els fogots associats a la menopausa en el 50% de les dones que els van prendre. En un estudi sobre hiperplàsia de próstata (compte, no en càncer de prostata), el placebo va disminuïr la simptomatologia durant al menys dos anys. I encara més. També va generar efectes secundaris! No ho cura tot, per descomptat, però si que té efectes ben establerts i molt útils en molts casos.

Quan els científics parlem de placebo parlem de coses molt reals.

És per això que si s’han de fer estudis per saber si un medicament funciona no es compara amb un grup de població que no pren res, sinó amb un grup de població que pren un placebo. I això traduït vol dir que tothom es pren una pastilleta (o una injecció, o una cataplasma, o una dilució infinitesimal) i ningú sap el que s’ha pres. Això no es fa perquè si. El fet de prendre el medicament fa que millori la patologia. Si ens hem de gastar diners en un medicament caríssim, ha de ser perquè doni un resultat encara millor que el placebo. I no! A mi em funciona” no és un raonament científicament vàlid (encara que personalment és indiscutible, que ningú ho nega això)

Perquè, insisteixo una vegada més, el placebo funciona! (Suposo que ho haurem de repetir fins la fi del temps, però que hi farem).

He vist (a la web de la secció d’homeopatia a del Col·legi de metges) que també es pot aplicar a les plantes. Aquí si que ja no se que dir. No se quins estudis s’han fet ni com els han fet, però fa poc m’han dit que es pot fer Reiki als objectes inanimats, de manera que arriba un moment en que ja no em sorprèn res.

El placebo no és necessàriament la pastilleta. És qualsevol cosa que generi un canvi en l’estat anímic del pacient. Qualsevol cosa. Entreu en un cubícul dels que tenen els metges als ambulatoris. Fred, metàl·lic, asèptic i un metge amb pressa perque hi ha un gran nombre de pacients esperant a fora. I compareu amb els despatxos de la medicina homeopàtica. Mobles de fusta, colors càlids, seients confortables i un metge que et dedicarà molta estona.

De veritat algú pensa que això no posa en marxa un efecte placebo?

Noteu que no dic que no funcioni? Només que es pot explicar per l’efecte placebo i que no cal recòrrer a cap memòria de l’aigua, reconeixement holístic del mal, ni sucusions varies. (Com va dir en James Randi, perquè li diuen sucusió? si només és “remenar”!)

Potser reconèixer que és placebo sigui un mal rotllo per la industria farmacèutica. Parlo de la indústria farmacèutica que fa medicament homeopàtics. Que si creieu que els productes homeopàtics surten del no-res esteu molt errats. Hi ha multinacionals que guanyen molt milions i que fan servir les mateixes estratègies que tant es critiquen a les farmacèutiques tradicionals. Heu notat que als anuncis que fan aquests dies de Laboratoris Boiron no ho diuen que es tracta d’homeopatia?

Per acabar i molt seriosament: Algú que estigui convençut de la homeopatia (i que entengui correctament el que és l’efecte placebo) em pot explicar quin problema hi ha a atribuïr el seu mecanisme d’acció a l’efecte placebo? Al pacient que s’ha curat li és igual com actuï. Els científics no diem que no funcioni, només que el mecanisme es pot explicar sense recòrrer a memòries de l’aigua o fenomens físics desconeguts. No entenc el problema a no ser que sigui per un carinyo al tema místic o que realment pensin que parlar de placebo és suggerir que és un engany. Suposo que de seguida sortiran els estudis que diuen que si que es millor que el placebo o els que diuen que no hi ha diferencia. I immediatament les desqualificacions en funció de quina postura es tingui i qui pagui l’estudi. També hi ha qui diu que els doble cec no es poden fer en el cas de la homeopatia (no veig el perquè). Aleshores la pregunta seria: Un estudi que compari homeopatia contra placebo, com s’hauria de fer? Qui l’hauria de fer? I qui l’hauria de pagar?

L’inesperat “bòlid de Txeliàbinsk”

dilluns, 18/02/2013

Chelyabinsk.jpg Tothom estava pendent del pas de 2012 DA14 el divendres al vespre i l’atzar va fer acte de presència en forma d’un bòlid que va caure a la regió Russa dels Urals i que va eclipsar el que havia de ser el fenomen astronòmic del dia. Com que l’espectacle al cel de Rússia es va gravar per moltes càmeres, tot el dia vàrem estar sentint comentaris, dades i especulacions sobre el fenomen. Al final, el pas de l’asteroide va tenir seguiment i es van obtenir algunes imatges ben interessants, però va quedar relegat a un comprensible segon pla.

La primera especulació va ser, naturalment, si els dos fenòmens estaven relacionats. Podria ser que l’asteroide 2012 DA14 tingués alguns fragments que anessin per davant? De vegades hi ha grups d’asteroides que viatgen plegats, però en aquesta ocasió no era el cas. Les trajectòries d’un i altre són prou diferents com per descartar un origen relacionat.

Això fa pensar que és molta casualitat que el mateix dia passessin dos cossos celestes a fregar de la Terra. Per cert que les casualitats existeixen i li donen molta alegria a la vida. Però abans de sorprendre’ns hem de recordar que bòlids en cauen amb una certa freqüència al planeta. La setmana anterior se’n va veure un a Cuba i de mides més petites en cauen cada dia. D’altra banda, asteroides que passen a prop de la Terra n’hi ha molts. El mateix divendres en van passar tres més, i avui se n’esperen dos. Un estarà molt lluny, a 59 vegades la distancia terra-Lluna, però l’altre ho farà només a 1.3 vegades.

Però mentre que 2012 DA14 quedarà com una anècdota que s’oblidarà ràpidament, el “bòlid de Txeliàbinsk” si que passarà a formar part de la llista de fenòmens remarcables. Després de tot ha sigut el més espectacular en un segle i se’l compara amb l’esdeveniment de Tunguska. Exagerat, perquè en realitat no hi ha comparació. El que va passar a Tunguska l’any 1908 va ser molt més espectacular. El bòlid de divendres va trencar vidres. El de Tunguska va fer caure els arbres en una zona de 2000 quilòmetres quadrats.

L’arribada per sorpresa del bòlid pot resultar sorprenent. Tothom mirava a un costat i la clatellada va venir per un altre. Però per espectacular que fos l’entrada a l’atmosfera, no deixava de ser un objecte molt petit, es calcula que entre deu i quinze metres de diàmetre. Unes dimensions que fan extraordinàriament difícil de veure a no ser que per casualitat passi per davant d’un telescopi que està apuntant a qualsevol objecte de l’espai.

Aquests bòlids poden donar algun disgust de les maneres més insospitades. L’any 2002 en va caure un a la Mediterrània Oriental. Com que va passar sobre el mar, no va causar gaire rebombori i només el van detectar per la gran explosió que va generar. S’ha dit que si arriba a caure tres hores abans ho hauria fet sobre la Índia o el Pakistan. En un moment en que aquelles dues nacions estaven enfrontades pel conflicte de Katxemira, una explosió com aquella podria empènyer als dos exercits a pensar que l’altre havia iniciat les hostilitats i desencadenar una guerra. Si recordem que les dues nacions són potències nuclears, ens adonem del que pot arribar a causar un fenomen astronòmic com aquest. De fet, en el cas de Rússia, molt gent pensava que allò era cosa dels  militars.

I finalment, veure les imatges del bòlid, il·luminant el cel dels Urals, també ens permet entendre l’escepticisme que generen els avistaments d’ovnis. Avui en dia hi ha càmeres per tot arreu, domèstiques, públiques, científiques o militars. Quan passa alguna cosa estranya al cel ja podem captar imatges amb una certa qualitat, des de molts angles diferents i al llarg d’una bona part de la trajectòria. La propera vegada que algú digui que ha gravat un ovni, que prengui nota de com haurien de ser les imatges.

Actualitzo: Sembla que ja han trobat algunes restes i, aparentment es tracta d’un meteorit d’allò més normal. “Condrites ordinàries”.

Bacteris, antibiòtics i bestiar

divendres, 15/02/2013

Confined-animal-feeding-operation.jpg Els antibiòtics van ser un gran descobriment per la industria ramadera. Els animals es podien curar les infeccions de manera que les malalties els afectaven menys. Això anava molt bé sobretot en les grans explotacions ramaderes on els animals estan molt agrupats i un microbi ho te facilíssim per passar d’un animal a l’altre fins infectar-los tots. Però els antibiòtics tenien un altre efecte força interessant. La flora intestinal dels animals es modificava i la manera d’absorbir i aprofitar el menjar també. Tot plegat feia que els animals creixés més de pressa i s’engreixés més.

Com es previsible, els animals van començar a ser alimentats amb un pinso enriquit amb antibiòtics en quantitats cada vegada més grans. Sovint es pensa que es fan antibiòtics pels hospitals o per als malalts, però el cas és que la major part de la producció es destina a la ramaderia.

Això generava una sèrie de problemes. El primer era que la carn o la llet del bestiar podria contenir antibiòtics, cosa que no ens fa cap falta i la faria no apta pel consum. I l’altre era l’aparició de bacteris resistents als antibiòtics. És absurd que nosaltres anem intentant moderar l’ús d’antibiòtics per minimitzar l’aparició de resistències, si després la ramaderia va creant bacteris resistents a ritme desbocat. Per això, aviat es va començar a posar limitacions als nivells d’antibiòtics que es poden administrar als animals.

La legislació europea en particular és de les més restrictives, però els bacteris no hi entenen de fronteres i a altres indrets segueixen havent granges que fan un ús extensiu d’antibiòtics. Un estudi fet en granges xineses ha analitzat el terreny que envoltava les instal·lacions i l’han comparat amb altres terrenys on no hi havia granges al voltant. I el cas és en els bacteris que hi havia al terra, la quantitat de gens que confereixen resistència als antibiòtics era unes nou-centes vegades superior a les mostres del voltant de les granges. I encara més, la presencia de transposases, que són els enzims que serveixen per passar gens d’una banda a l’altra i que permet que els bacteris s’intercanviin aquestes resistències, també augmentava considerablement. Tot plegat no deixa de ser una conseqüència de la selecció natural que apareix quan les condicions es tornen hostils a la vida dels bacteris. Els mutants que tinguin resistències als antibiòtics seran els que sobreviuran i acabaran per colonitzar tot l’ecosistema.

Això vol dir que allò, a mes d’instal·lacions ramaderes, son criadors de bacteris resistents als antibiòtics. Uns bacteris que potser sortiran junt amb el bestiar i que , si per mala sort resulten estar presents en un microorganisme patogen, ens poden donar molts problemes. Es pot dir que era a la Xina, on la regulació és molt feble i de dubtosa aplicació, però en això no es gaire diferent dels Estats Units. Allà, ja començen a limitar l’ús d’alguns antibiòtiocs, però les granges americanes són molt més grans que les xineses, de manera que la quantitat d’antibiòtics que poden arribar a gastar, i per tant, la selecció de bacteris resistents, pot ser molt superior.

En principi sembla que la situació pot ser reversible ja que a Europa s’ha vist que limitar el consum d’antibiòtics destinats a l’aliment del bestiar feia que pocs anys després disminuís el nombre de bacteris resistents presents en els animals. Però als països europeus hi ha més cultura d’acceptar lleis que limitin els teus interessos en temes que afecten a tota la població (tot i que després sempre hi ha qui se les salta). Als Estats Units i la Xina costen més d’aprovar aquestes legislacions. I altres indrets del planeta no deuen ni tenir normatives al respecte.

Amb els antibiòtics millor que comencem seriosament a anar amb compte si volem que segueixin sent útils molt temps. Per una vegada que la humanitat disposa d’una eina eficaç contra les infeccions, seria una llàstima que la malbaratéssim només per fer-ne un mal ús.