Arxiu del divendres, 1/02/2013

Aprofundint en la bellesa

divendres, 1/02/2013

bombolles meta.jpg Una de les acusacions que ens fan als científics és que som massa pragmàtics, que ens perdem la bellesa de les coses, que no apreciem la poesia del que ens envolta, que les dades ofeguen l’estètica. És tot un tòpic, però és dels més absurds que hi ha. En Richard Feymann ho explicava molt bé en una de les seves xerrades. Com a científics podem admirar igual que qualsevol altre la bellesa d’una flor, la textura dels pètals, la dolçor de l’aroma i l’elegància de les seves formes. Ser científic no ens priva de res d’això.

Però a més, podem copsar la bellesa del procés que li ha donat forma, la manera com s’ha seleccionat aquella combinació de colors per fer-la més cridanera per uns insectes determinats. Allà on la majoria només hi veuen una estructura recargolada a l’interior de la flor un científic pot veure un extraordinari mecanisme que es mourà de determinada manera quan s’hi posi un insecte, fent que l’extrem dels estams fregui la superfície de l’animalet i hi dipositi una certa quantitat de pol·len que serà transportat a altres flors on toparà amb l’extrem del gineceu fecundant així una altra flor a centenars de metres de distància. I el color no es limita al que veiem sinó que s’adonarà que mirant la flor amb un filtre ultraviolat com el dels ulls dels insectes, el patró de colores i formes és diferent i molt més ric que el que la nostra simple visió tricromàtica pot captar. Una meravella de l’enginyeria, la citologia, la genètica i l’evolució exposada al davant dels ulls.

Tot això no li resta atractiu a la flor. Justament al contrari. El magnifica encara més!

Aquesta manera d’admirar la natura de vegades crea un sentiment ambivalent. Quan he vist la foto del principi, m’he quedat una bona estona admirant-la. La trobo senzillament preciosa. La combinació de blanc i blau, les formes arrodonides i la textura del gel li dóna una bellesa plàstica fantàstica. Les tonalitats depenen de les refraccions de la llum al passar per diferents materials que fan que el gel es vegi blau i les bombolles blanques. Les esferes de les bombolles van fent-se més grans a mida que s’acosten a la superfície ja que la pressió a que estan sotmeses va disminuint. Creixen fins que la tensió de la seva superfície supera un determinat nivell i es fragmenten en bombolles més petites. Podem entretenir-nos a mirar la seqüencia que va quedar congelada en el temps quan la temperatura va baixar prou com per establir ponts estables entre les molècules de l’aigua del llac.

Però la cosa és inquietant. Les bombolles són de metà i es generen degut a que sota els llacs i els mars de les regions polars hi ha grans dipòsits de metà en una forma hidratada que es manté relativament inestable. Si augmenta una mica la temperatura o disminueix la pressió el metà comença a bullir i surt en forma de bombolles. Aquestes fonts de metà es coneixen a molts indrets, però no està clara la quantitat que hi ha retinguda al fons dels llacs. Quan arribi el bon temps i es desfaci el gel, les bombolles alliberaran el metà de l’interior. I el metà és un potent gas hivernacle que s’alliberarà a l’atmosfera i contribuirà molt més que el CO2 a l’escalfament global. Un escalfament que farà que s’alliberi més metà, de manera que fàcilment entrarem en un cicle molt inquietant que pot portar l’atmosfera del planeta a nous equilibris.

La mirada científica ens pot mostrar coses agradables com la fecundació de les flors o fenòmens inquietants com l’alliberament de gasos que poden modificar les condicions de l’atmosfera. Però això no és obstacle per aprofundir en la bellesa de les coses. De fet, ho fa tot encara més extraordinari.