Aprofundint en la bellesa

bombolles meta.jpg Una de les acusacions que ens fan als científics és que som massa pragmàtics, que ens perdem la bellesa de les coses, que no apreciem la poesia del que ens envolta, que les dades ofeguen l’estètica. És tot un tòpic, però és dels més absurds que hi ha. En Richard Feymann ho explicava molt bé en una de les seves xerrades. Com a científics podem admirar igual que qualsevol altre la bellesa d’una flor, la textura dels pètals, la dolçor de l’aroma i l’elegància de les seves formes. Ser científic no ens priva de res d’això.

Però a més, podem copsar la bellesa del procés que li ha donat forma, la manera com s’ha seleccionat aquella combinació de colors per fer-la més cridanera per uns insectes determinats. Allà on la majoria només hi veuen una estructura recargolada a l’interior de la flor un científic pot veure un extraordinari mecanisme que es mourà de determinada manera quan s’hi posi un insecte, fent que l’extrem dels estams fregui la superfície de l’animalet i hi dipositi una certa quantitat de pol·len que serà transportat a altres flors on toparà amb l’extrem del gineceu fecundant així una altra flor a centenars de metres de distància. I el color no es limita al que veiem sinó que s’adonarà que mirant la flor amb un filtre ultraviolat com el dels ulls dels insectes, el patró de colores i formes és diferent i molt més ric que el que la nostra simple visió tricromàtica pot captar. Una meravella de l’enginyeria, la citologia, la genètica i l’evolució exposada al davant dels ulls.

Tot això no li resta atractiu a la flor. Justament al contrari. El magnifica encara més!

Aquesta manera d’admirar la natura de vegades crea un sentiment ambivalent. Quan he vist la foto del principi, m’he quedat una bona estona admirant-la. La trobo senzillament preciosa. La combinació de blanc i blau, les formes arrodonides i la textura del gel li dóna una bellesa plàstica fantàstica. Les tonalitats depenen de les refraccions de la llum al passar per diferents materials que fan que el gel es vegi blau i les bombolles blanques. Les esferes de les bombolles van fent-se més grans a mida que s’acosten a la superfície ja que la pressió a que estan sotmeses va disminuint. Creixen fins que la tensió de la seva superfície supera un determinat nivell i es fragmenten en bombolles més petites. Podem entretenir-nos a mirar la seqüencia que va quedar congelada en el temps quan la temperatura va baixar prou com per establir ponts estables entre les molècules de l’aigua del llac.

Però la cosa és inquietant. Les bombolles són de metà i es generen degut a que sota els llacs i els mars de les regions polars hi ha grans dipòsits de metà en una forma hidratada que es manté relativament inestable. Si augmenta una mica la temperatura o disminueix la pressió el metà comença a bullir i surt en forma de bombolles. Aquestes fonts de metà es coneixen a molts indrets, però no està clara la quantitat que hi ha retinguda al fons dels llacs. Quan arribi el bon temps i es desfaci el gel, les bombolles alliberaran el metà de l’interior. I el metà és un potent gas hivernacle que s’alliberarà a l’atmosfera i contribuirà molt més que el CO2 a l’escalfament global. Un escalfament que farà que s’alliberi més metà, de manera que fàcilment entrarem en un cicle molt inquietant que pot portar l’atmosfera del planeta a nous equilibris.

La mirada científica ens pot mostrar coses agradables com la fecundació de les flors o fenòmens inquietants com l’alliberament de gasos que poden modificar les condicions de l’atmosfera. Però això no és obstacle per aprofundir en la bellesa de les coses. De fet, ho fa tot encara més extraordinari.

7 comentaris

  • Laura

    03/02/2013 15:48

    És una cosa que costa fer entendre a alguns, que quan més atentament es mira el món, més bellesa hi descobri’m, més ens adonem de com de profunda és aquesta bellesa. I penso que, en certa manera, la curiositat neix, precisament, de la sensiblitat a la bellesa del món, de la incapcitat per no commoure’s enfront l’Univers en què vivim.

    Potser sigui, que de vegades, tan commoguts pel món en si, els cientícs obliden o no donen importància o no saben com capturar aquesta bellesa en el lleguantge. I així, no poden compartir-la amb aquells que no tenen les eines/capacitat de visió que ells tenen. (Per això és tan important que hi hagi bons comunicadors cientícs ;-)

    De totes maneres, aquest prejudici que de vegades es té dels cientícs penso que té més a veure amb una falta de sensibilitat o una falta de coneixement generalitzats, més que no pas a una falta de formació científica, ja que pensar-se que el fet de conèixer el món és sinònim de destruir la poesia que conté, em sembla que és com afirmar que la poesia no neix del món, sinó de la ignorància que l’emboira.

    Una foto xulíssima.

  • Roger

    02/02/2013 11:31

    Ostres, m’ha agradat molt el patró vertical de les bombolles. M’he imaginat petits brolladors de metà allà a sota i com es deu donar el procés. Fabulós!

  • Sinera

    01/02/2013 11:55

    Els científics Daniel us moveu per una enorme curiositat i per això us crec més capaços d’apreciar la bellesa molt més i amb més profunditat que la resta. També s’hi afegeix el fet de que disposeu de tecnologia i informació que us permet veure el món amb més plenitud.

    Signada la carta a LV. Ja era hora que algú els demanés de què van!

    Molt maca la comparació de com veiem una flor els humans i com la veu un insecte.

  • nama

    01/02/2013 11:37

    Totalment d’acord. Costa fer entendre a la gent que, encara que l’amor siguin estímuls elèctrics i substàncies químiques (per simplificar) no deixa de ser bonic i romàntic, i més i tot! En fi.

  • Daniel Closa

    01/02/2013 11:23

    carquinyol. Si senyor. Aigua amb gas. Un gas particular, però gas.
    Has vist la carta que s’ha enviat a la Vanguardia sobre els articles com el de la memoria de l’aigua?
    https://www.change.org/es/peticiones/al-defensor-del-lector-de-la-vanguardia-que-se-respete-el-rigor-cient%C3%ADfico-en-la-informaci%C3%B3n-period%C3%ADstica-2?utm_campaign=action_box&utm_medium=twitter&utm_source=share_petition

    Joan. Ups. Corregit el nom del pobre Richard. Gràcies.
    La pluja també és un espectavcle impressionant si es para un moment a pensar en el que es desplega al teu davant quan la veus.

  • Joan Codina

    01/02/2013 10:49

    Una aigua tant temps amb metà espero que no tingui memòria :D

    Jo quan veig ploure.. Després de conèixer les transicions de fase.. És magnífic. I a sobre ho sumo al que deies ahir, la sort que tenim de ser on som i veure tot el que ens passa.

    PS: És Richard Feynman :-)

  • Carquinyol

    01/02/2013 8:34

    O sigui, un llac d’aigua amb gas ! Quines coses ! Ara només falta saber si és light i, evidentment, si l’aigua té memòria…