Arxiu del dilluns, 4/02/2013

Una cèl·lula no es un fetus

dilluns, 4/02/2013

HEK293.JPG Alguns programes de televisió hauria de portar un avís de perill per la integritat de les neurones de l’espectador. Però per entendre les coses, de vegades cal endinsar-se en aquestes perilloses regions, prenent molta paciència i molts calmants per la indignació. Després has de deixar passar una estona perquè qualsevol comentari que faries aniria farcit de renecs, paraulotes i expressions que en general intentes evitar si ets educat. És el que m’ha passat després de mirar una estoneta d’un programa de la cadena Intereconomia.

El motiu era una notícia que vaig veure en alguns medis, on deien que empreses com la Pepsi, feien servir ronyons de fetus humans avortats per elaborar els seus productes! La notícia era del 2011, però ha pres de nou volada fa poc arrel del nomenament del científic que van entrevistar per “confirmar-ho”, Nicolás Jouve, com a membre del Comitè de Bioètica del Ministeri de Sanitat i que espero que no sigui representatitu de la ideologia general del comité, (tot i que potser soc massa optimista).

Home! De la industria et sorprenen poques coses, però rucs no són i difícilment s’arriscarien a afegir restes d’avortaments a les seves begudes. A més, la veritat és que tampoc li veia el motiu. De manera que he anat a rascar una mica de que anava la cosa. I, com és habitual quan a l’origen de la noticia hi ha determinats medis de comunicació, tot plegat és diferent del que expliquen. Molt diferent.

La primera pista la trobo en una web que denunciava el mateix fet, però que es referia al ronyó del fetus amb les sigles HEK-293. Una sigla estranya per un teixit de fetus, però molt habitual quan es parla de línies cel·lulars. I efectivament, HEK-293 no és un ronyó sinó una línia de cèl·lules que es fan servir a molts laboratoris per fer recerca de tota mena i que va originar-se, això si, en un ronyó provinent d’un avortament… l’any 1970. De fet, les sigles HEK volen dir “Human Embrionic Kidney”. Potser caldria recordar a alguns periodistes la diferència entre un ronyó i les cèl·lules que puguin crèixer a partir d’aquell ronyó. Això per no parlar de la que hi ha entre un fetus i les cèl·lules originades a partir del fetus.

Una cosa que moltes vegades no tenim en compte és que quan es parla de treballs de recerca fets en cèl·lules, aquestes cèl·lules han de sortir d’algun indret, d’algun teixit. Unes de les més famoses a tots els laboratoris de tot el planeta és la línia de cèl·lules HeLa. Va ser la primera línia cel·lular humana que es mantenia en cultiu de manera estable, de manera que els experiments que es fessin eren reproduïbles en altres laboratoris. Són unes cèl·lules provinents de la biòpsia d’un tumor d’úter que va acabar amb la vida d’Henrietta Lacks, una dona de raça negre que va morir l’any 1951 a l’Hospital John Hopkins.

La biòpsia va ser analitzada al departament de patologia i el material sobrant es va aprofitar per fer un estudi cel·lular. Per sorpresa, els investigadors van veure que aquelles cèl·lules creixien sense parar i només calia anar canviant el medi de cultiu per mantenir-les vives. Normalment les cèl·lules en cultiu es moren després d’uns pocs dies o com a molt setmanes, però aquelles semblaven ser immortals. Ara ja tenim molts més tipus de línies cel·lulars estables per treballar, però les HeLa van ser les primeres.

S’hauria de ser malaltissament recargolat per afirmar que algú fa estudis en ”úters de dones negres mortes” si treballa fent servir les cèl·lules HeLa. Doncs igual de pervers i manipulador és afirmar que treballar amb les cèl·lules HEK-293 és fer-ho amb fetus avortats com deien a Intereconomia.

I que fa la Pepsi o la Coca-cola amb aquestes cèl·lules? Per descomptat no les posen a les begudes com podria semblar llegint els titulars. Les cèl·lules HEK-293 expressen diferents receptors que tenen la capacitat de detectar el sabor dolç. Son els mateixos receptors que tenim a la llengua i que van aconseguir que s’expressessin en aquestes cèl·lules. La gràcia és que estudiant si s’activa el receptor de les cèl·lules es pot saber si un producte dóna sabor dolç o no. Sembla que es podria fer d’altres maneres, menys complicades, però si has d’avaluar milers o centenars de milers de possibles additius, és més fàcil fer-ho així.

Quan identifiques els que si que tenen gust dolç, pots seguir estudiant la resta de característiques que el poden fer útil o no per fabricar begudes. Potser podrien haver-ho aconseguit en altres tipus cel·lulars i s’haurien estalviat la fúria de les associacions anti-avortament. Certament hi ha qüestions ètiques a considerar sobre l’origen de les cèl·lules que es faran servir per la recerca. Però simplement deixar anar que es fan servir fetus humans per fabricar una beguda és una indigna manipulació de la realitat.