Arxiu del dijous, 7/02/2013

Vestim als porters de vermell? O encara no cal?

dijous, 7/02/2013

penal.jpg Per coses de l’atzar topo en un mateix dia amb dos treballs relacionats amb la psicologia de manera més o menys indirecta. El primer és més aviat sobre futbol i el vaig sentir durant la transmissió d’un partit del Barça. Es veu que un investigador de la Universitat de Chichester va trobar que els porters que portaven l’uniforme vermell eren més efectius a l’hora d’aturar penaltis. Aparentment els porters vermells aturaven el 46 % dels penals. Si anaven de groc només aturaven el 31 %. I encara era pitjor si anaven de blau (28 % o verd 24 %). Es deia que amb el vermell es crea un estat de tensió, de estrès, en el porter, i aleshores et fixes millor en el que t’envolta i tens els reflexes més a punt.

Quan ho vaig sentir em va picar la curiositat i vaig buscar on ho deien. La veritat és que només he trobat les notícies de la BBC i de la Universitat. Crec que ho va presentar en un congrés però no va publicar un article. El que volia saber era com s’havia fet exactament l’estudi. Quants penaltis havien xutat i en quin ordre. Són coses que poden afectar el resultat.  Però només he vist que van ser 40 xutadors durant una setmana, de manera que no puc valorar l’estudi.

De fet, aquest mateix investigador va avaluar posteriorment l’efecte del color que duia el porter sobre la percepció que tenien els que anaven a xutar. Potser no és que el porter és millor sinó que la confiança del qui va a xutar canvia segons com vesteixi el porter. Personalment aquesta em sembla una explicació més plausible, però en realitat no tinc cap motiu per defensar una explicació o altra.

Tot plegat fa gràcia i pot tenir algun efecte sobre les indumentàries dels porters, però el cas és que acabava de mirar un altre treball que posa un punt d’atenció sobre aquesta mena d’estudis. En realitat el treball anava sobre alguna feblesa de la producció científica en general. En teoria, la ciència aconsegueix resultats sòlids i fiables perquè els treballs els repeteixen altres grups d’investigadors que han d’obtenir el mateix resultat. Un experiment que només et surt bé a tu, és poc fiable. Fins que altres grups no ho reprodueixen, no es dóna per bo.

Aquesta és la teoria, però la realitat és força diferent. Tothom té pressa per ser el primer en fer alguna cosa, i ningú té temps per anar repetint treballs d’altres grups. Si és molt important si que es verifica, però hi ha molts treballs que simplement mai no es verifiquen. Per exemple, els estudis sobre la efectivitat dels medicaments costen molt de fer. Costen en temps, en personal dedicat i en diners. No és fàcil fer el seguiment de milers de pacients que prenen un medicament i uns altres tants que prenen el placebo. Per tant, amb molta freqüència es fa una vegada i no es repeteix.

El cas és que un percentatge important de les coses que pensem s’han fet massa poques vegades per estar-ne segurs. I segons el treball, això és particularment notable en el camp de la psicologia. Fins un 95 % dels treballs no s’han verificat adequadament i considera que més del 56 % del que es considera cert en realitat no ho és. Això vol dir que potser arriba el moment de frenar una mica i aturar-nos a verificar el que diem i el que creiem.

L’estudi dels penals podria ser un bon exemple. No tinc motius per dubtar que està ben fet, però la ciència no és un acte de fe. Precisament es tracta de dubtar. Segur que va fer un nombre suficient de penals? Els porters estaven en idèntiques condicions quan canviaven de samarreta? Potser el Sol estava en un angle diferent i qui xutava no hi veia tant bé. Potser el color vermell el portaven al principi i amb els altres colors els xutadors ja li tenien agafades les mides als porters. Potser… Hi ha molts factors que ens poden fer creure que tenim un resultat interessant però en realitat seria un “fals positiu”. Fins que altres experimentadors no ho comprovin, no hauríem de donar-ho per fet, però amb molta probabilitat no es faran més estudis o els farà el mateix investigador que ha començat la recerca (i no és el mateix). Mentrestant, la premsa en parlarà, el rumor correrà, es donarà per fet, i potser afegirem una idea equivocada al  nostre cúmul de coneixements.

I no dic que estigui equivocat. Potser és cert! Però hauríem de ser més exigents per acceptar-ho. La frase “hi ha un estudi que…” ens diu que hi ha una cosa potencialment interessant i que mereix la nostra atenció, però per donar-ho per bo hauriem de ser més exigents.