Arxiu del dimecres, 20/02/2013

El gran pas de Copèrnic

dimecres, 20/02/2013

google-doodle-nicolas-copernic.jpg El doodle de Google d’ahir rememorava el sistema heliocèntric proposat per Nicolau Copèrnic amb motiu del 540 aniversari del naixement d’aquest gran astrònom polonès. Costa una mica imaginar el que va representar modificar una manera de pensar que havia dominat l’astronomia durant tantíssim temps. Als llibres sempre surten junts per explicar els respectius models cosmològics, però Ptolomeu va proposar el model geocèntric al segle II, mentre que Copèrnic va viure al segle XVI. Ell va marcar el punt i final a mil quatre-cents anys donant per cert que la Terra era el centre de l’Univers!

Si. Hi ha qui encara segueix amb maneres de pensar medievals, però són relíquies anecdòtiques.

Ara podríem pensar que la cosa va ser simple. Després de tot, costaria molt fer encaixar les observacions del moviment dels planetes amb la teoria geocèntrica segons la qual la Terra és el centre de l’Univers i tot gira al seu voltant. Amb el Sol al centre i la Terra movent-se com un planeta més i girant sobre si mateixa, molts moviments estranys es podien entendre sense problemes.

Això, però, seria menystenir la capacitat dels nostres avantpassats. El model geocèntric de Ptolomeu funcionava força be i permetia explicar molts dels moviments que veien quan miraven al firmament. Ells consideraven que hi havia unes esferes invisibles que envoltaven la Terra i que cada planeta es desplaçava per la seva esfera. La més gran de totes era la que contenia les estrelles immòbils. No eren esferes intangibles sinó molt reals. Per això encara parlem del “firmament”, perquè es considerava que les esferes eren literalment “fermes”, sòlides.

Però alguns planetes feien moviments curiosos. Ocasionalment semblaven aturar-se i tornar enrere, per després recuperar el seu camí normal. Això ho explicaven dient que cada planeta es desplaçava al voltant de la Terra però no linealment sinó amb una esfera més petita, anomenada epicicle, dins la qual també anava orbitant al voltant del centre. Amb els anys, a mida que milloraven les observacions i les dades, van anar afegint epicicles dins els epicicles, de manera que el sistema era més i més complex, però seguia explicant el moviment dels planetes sense massa dificultats.

La gràcia del model de Copèrnic és que requeria menys esferes per justificar els moviments observats dels planetes. Però això no vol dir que fos perfecte. Copèrnic seguia pensant en esferes perfectes per on es desplaçaven els planetes. Seguia pensant que totes les estrelles estaven a la mateixa distància, això si, molt més allunyades del que fins aleshores s’havia donat per cert.

En realitat, tots dos sistemes, el geocèntric i heliocèntric, permetien interpretar l’Univers. Per això van haver de passar un parell de segles més abans no es va acabar de donar per correcte el que situava el Sol al centre de l’òrbita de la Terra. I amb immenses diferències del que havia pensat Copèrnic. Les òrbites no són circulars sinó el·líptiques. Les estrelles no estan en cap esfera i a igual distància. El Sol no es el centre de l’Univers. En realitat queda ben poc del sistema de Copèrnic, però ell va fer el primer pas, el més difícil, el que va costar més d’acceptar.

Ens va fer fora del centre de l’Univers.

Naturalment hi havia objeccions merament tècniques. Si era la Terra la que girava, com explicar que les pedres llençades amunt tornessin a caure al mateix lloc? Els ocells o els núvols com era que no es quedaven enrere quan volaven? Com era que no sortíem disparats tots cap a l’espai? Va caldre que arribessin altres genis, com Kepler, Newton o Galileu per resoldre aquests problemes

Però la principal dificultat no era tant científica sinó filosòfica, religiosa i conceptual. Els humans deixàvem de ser especials. Si no estàvem al centre de l’univers, com podíem ser el centre de la creació? Acceptar això va ser el primer pas per entendre el nostre lloc, insignificant, en l’Univers. Va ser una cura d’humilitat, però alhora va obrir la porta cap al  coneixement i la saviesa.