El gran pas de Copèrnic

google-doodle-nicolas-copernic.jpg El doodle de Google d’ahir rememorava el sistema heliocèntric proposat per Nicolau Copèrnic amb motiu del 540 aniversari del naixement d’aquest gran astrònom polonès. Costa una mica imaginar el que va representar modificar una manera de pensar que havia dominat l’astronomia durant tantíssim temps. Als llibres sempre surten junts per explicar els respectius models cosmològics, però Ptolomeu va proposar el model geocèntric al segle II, mentre que Copèrnic va viure al segle XVI. Ell va marcar el punt i final a mil quatre-cents anys donant per cert que la Terra era el centre de l’Univers!

Si. Hi ha qui encara segueix amb maneres de pensar medievals, però són relíquies anecdòtiques.

Ara podríem pensar que la cosa va ser simple. Després de tot, costaria molt fer encaixar les observacions del moviment dels planetes amb la teoria geocèntrica segons la qual la Terra és el centre de l’Univers i tot gira al seu voltant. Amb el Sol al centre i la Terra movent-se com un planeta més i girant sobre si mateixa, molts moviments estranys es podien entendre sense problemes.

Això, però, seria menystenir la capacitat dels nostres avantpassats. El model geocèntric de Ptolomeu funcionava força be i permetia explicar molts dels moviments que veien quan miraven al firmament. Ells consideraven que hi havia unes esferes invisibles que envoltaven la Terra i que cada planeta es desplaçava per la seva esfera. La més gran de totes era la que contenia les estrelles immòbils. No eren esferes intangibles sinó molt reals. Per això encara parlem del “firmament”, perquè es considerava que les esferes eren literalment “fermes”, sòlides.

Però alguns planetes feien moviments curiosos. Ocasionalment semblaven aturar-se i tornar enrere, per després recuperar el seu camí normal. Això ho explicaven dient que cada planeta es desplaçava al voltant de la Terra però no linealment sinó amb una esfera més petita, anomenada epicicle, dins la qual també anava orbitant al voltant del centre. Amb els anys, a mida que milloraven les observacions i les dades, van anar afegint epicicles dins els epicicles, de manera que el sistema era més i més complex, però seguia explicant el moviment dels planetes sense massa dificultats.

La gràcia del model de Copèrnic és que requeria menys esferes per justificar els moviments observats dels planetes. Però això no vol dir que fos perfecte. Copèrnic seguia pensant en esferes perfectes per on es desplaçaven els planetes. Seguia pensant que totes les estrelles estaven a la mateixa distància, això si, molt més allunyades del que fins aleshores s’havia donat per cert.

En realitat, tots dos sistemes, el geocèntric i heliocèntric, permetien interpretar l’Univers. Per això van haver de passar un parell de segles més abans no es va acabar de donar per correcte el que situava el Sol al centre de l’òrbita de la Terra. I amb immenses diferències del que havia pensat Copèrnic. Les òrbites no són circulars sinó el·líptiques. Les estrelles no estan en cap esfera i a igual distància. El Sol no es el centre de l’Univers. En realitat queda ben poc del sistema de Copèrnic, però ell va fer el primer pas, el més difícil, el que va costar més d’acceptar.

Ens va fer fora del centre de l’Univers.

Naturalment hi havia objeccions merament tècniques. Si era la Terra la que girava, com explicar que les pedres llençades amunt tornessin a caure al mateix lloc? Els ocells o els núvols com era que no es quedaven enrere quan volaven? Com era que no sortíem disparats tots cap a l’espai? Va caldre que arribessin altres genis, com Kepler, Newton o Galileu per resoldre aquests problemes

Però la principal dificultat no era tant científica sinó filosòfica, religiosa i conceptual. Els humans deixàvem de ser especials. Si no estàvem al centre de l’univers, com podíem ser el centre de la creació? Acceptar això va ser el primer pas per entendre el nostre lloc, insignificant, en l’Univers. Va ser una cura d’humilitat, però alhora va obrir la porta cap al  coneixement i la saviesa.

8 comentaris

  • Óscar Arranz

    20/02/2013 13:18

    A mi, personalment, el que més em fascina de la proposta de Copèrnic és que ell va ser el detonant del que avui es conei com a “revolució científica”. El canvi en la concepció del cosmos antic i grec, fonamentat en les tesis d’Aristòtil i Ptolomeu, per la visió mecanicista de Newton.

    No hem d’oblidar que aquest canvi, a part d’una lluita científica per explicar la realitat, va tenir una de política. L’editor de l’obra de Copèrnic, De revolutionibus, va afegir de collita pròpia, un preàmbul on deia que allò només era una conjectura, no una descripció de la realitat. Preveia que les autoritats religioses, que monopilitzaven les universitats i l’ambient intel·lectual de l’època no vuerien de bon grat aquest model astronòmic que contradeia el geocèntric, assumit com a propi pels teòlegs cristians a partir de l’obra de Tomàs d’Aquino. Va ser la defensa del sistema copernicà el motiu pel qual Galileu va ser condemnat. No cal oblidar-ho.

    Per tant, malgrat les limitacions del model copernicà, cal reconèixer en l’obra d’aquest astrònom, en la seva proposta heliocèntrica, l’inici de la formació de la ciència moderna que ens ha portat fins avui dia. I és que com deia el capità enciam “Els petits canvis (per exemple en què hi ha al centre de l’univers) són poderosos”

  • Roger

    20/02/2013 12:52

    I fa pensar quantes concepcions actuals poden estar perfectament demostrades segons els mètodes fins avui -com ho eren els epicicles- i estar també perfectament equivocades. I, és clar, les teories falsament rebutjades… com si els contemporanis de Copèrnic li haguessin trobat les falles que li hem acabat rebutjant… quant de temps s’hauria mantingut la visió geocèntrica? Potser una mica el cas d’Aristac de Damos que ens diu en Joan Quer?

    És ben entretingut tot això!

  • Joan Codina

    20/02/2013 12:41

    A mi el que em fascina és Kepler. Fins llavors tothom havia especulat.

    Com de les dades astronòmiques de Brahe va veure òrbites el·líptiques no és trivial. Hem de recordar que per un observador fora del sistema solar és fàcil.. Però des d’una el·lipse en va distingir d’altres.. Magnífic.

    PS. Veure com surten sobre el paper és un d’aquells moments de plaer i èxtasi que ens dóna la ciència.

  • Joan Quer

    20/02/2013 12:12

    Aristarc de Samos, el segle III a. de C., va ser qui va proposar el model astronòmic heliocèntric per primera vegada.

  • tramuntaire

    20/02/2013 11:40

    Fa poc vaig anar a parar al model de Tycho Brahe i vaig trobar que era una manera força elegant de simplificar les coses sense perdre la centralitat dels terrícoles. El pensament científic no deixa de sortir d’un cervell humà i els canvis de mentalitat són molt difícils.

  • Carquinyol

    20/02/2013 10:48

    Per aprendre sempre s’ha de tenir humilitat i perseverança :, la humilitat de reconèixer que no es sap i la perseverança necessària per aprendre.

  • Sinera

    20/02/2013 10:40

    Sempre ens quedaran aquells dos matemàtics professors de d’universitat per recordar-nos que seguim sent el centre de l’univers! No siguem descreguts,

  • Alnair

    20/02/2013 9:21

    Per una divertida i entretinguda visió del període que va de Copernic a Newton us recomano el llibre “Los sonambulos” the Arthur Koestler.
    http://www.letraslibres.com/revista/libros/los-sonambulos-de-arthur-koestler