Honestedad al laboratori

Investigadores.JPG “Per fer aquest experiment vàrem triar la tècnica “X” ja que és la més nova, refinada i potent. Bé, i també perquè és la única que sabem fer”.

A l’imaginari col·lectiu, els científics som persones serioses, meticuloses en el treball, sacrificades per la ciència, dedicades en cos i ànima a la nostra carrera (i si ets polític, fins i tot deus pensar que fem fotosíntesi i no ens cal comprar menjar ni tenim hipoteques per pagar). Però la realitat és molt més humana. Això va quedar molt clar un dia que un investigador es va desfogar a twitter després de moltes hores de treballar al laboratori. Amb el hastag #overlyhonestmethods va penjar una piulada:

Vam fer l’experiment 2, perquè no sabíem com coi fer l’experiment 1”

Això d’explicar amb tota sinceritat com es fa la feina al laboratori tenia la seva gràcia i es va convertir en una allau de piulades de investigadors confessant com fan realment les coses. Segur que moltes eren inventades, però també moltes de ben reals i divertides:

“No podem adjuntar les dades originals de l’experiment, perquè ja no recordo que cony signifiquen els noms dels meus arxius excel”

 “les mostres de sang es van centrifugar a 1500 rpm, perquè si va més de pressa, la centrífuga fa un soroll molt estrany i inquietant”

 “No sabem exactament com es van aconseguir aquests resultats. L’investigador que ho va fer ara treballa de forner”

“Les mostres es van incubar en un racó amagat del taulell durant uns cinc mesos”

“Estic segur que les mides es van donar en centímetres. Vull dir que n’estic bastant segur”

N’hi ha que serveixen per recordar que la ciència de vegades topa amb complicacions imprevistes:

“El reactiu no està disponible des de l’any 2000 ja que ningú el vol comprar i que l’afegeixin a la llista de terroristes buscats”

També n’hi ha de descarnadament sincers:

Encara que tot això ara sona molt bé, no teníem ni puta idea del que fèiem quan vàrem començar

No hem llegit la meitat dels articles dels que parlem perquè són de pagament”

Altres deixen clar que les coses no es fan sempre per l’ordre que sembla que s’haurien de fer:

“Volíem veure què passaria si féssim X, només per divertir-nos. Gran explosió! La hipòtesi  se’ns va ocórrer més tard”

Hi ha hagut qui s’ha inquietat per la imatge que això pot donar dels científics i de com funciona el dia a dia dels laboratoris. Però de fet, estic segur que passa el mateix a les impremtes, els gabinets d’advocats o els restaurants. La gent fa la seva feina raonablement bé, però també improvisa, es desconcerta, fa bromes, s’oblida de les coses i comet errors. És un senyal de bona salut mental saber riure’s d’un mateix i desmitificar una mica les coses, fins i tot la ciència. Suposo que ningú pensarà que aquesta es la manera normal de treballar, però estic segur que de vegades passa tot el que es diu. O coses molt semblants

I per acabar, un dels que em va fer riure més. Un que tots els qui ens dediquem a la ciència hem tingut al cap en alguna ocasió però mai hem gosat escriure:

“No inclourem les correccions suggerides perquè pensem que el revisor 1 es un maleït imbècil”

11 comentaris

  • jordi

    25/02/2013 19:15

    Una vegada em va passar quelcom semblant al que explica Panerot. Els comentaries d’un revisor eren boníssims però el de l’altre … Vam tenir més sort i l’editor, d’una manera educada, ens va dir que passéssim del segon!

    I això de la centrífuga i el límit de velocitat em recorda temps passats :) i aquelles centrífugues que hi havia als catàlegs que eren de tracció animal: a mà!

  • Panerot

    25/02/2013 11:15

    Encara voldria afegir un cas real. Una vegada, en un article d’analisi poblacional d’una determinada espècie, vaig decidir aplicar una tècnica estadística (sèries temporals i autocorrelogrames) que no se solia aplicar a aquell tipus de dades (almenys que jo sapigués). Un referee va dir que li semblava molt bé la manera com havíem analitzat les dades i ens felicitava (acceptat amb “correccions menors”). L’altre, en canvi, deia (oberta i explícitament) que no entenia res de res i que, per tant, no s’acceptava l’article a no ser que s’eliminés aquella anàlisi i es treballessin les dades a la manera tradicional (tot el contrari del que denuncio en el meu comentari anterior). Què que va fer l’editor?. El que fa sempre: dir-nos que havíem de fer cas a TOTS DOS referees. Ja m’explicaràs què coi has de fer si els suggeriments són mutuament excloents. Això em va fer reflexionar molt sobre quina és la tasca dels editors.
    Per cert: vam introduïr els suggeriments del referee 1 (i alguns dels del referee 2) i ho vam portar a una altra revista.

  • Panerot

    25/02/2013 10:59

    Interessant. Voldria afegir la meva experiència personal com a ex-investigador (cap allà els anys 90). Les noves tècniques sempre eren les millors i les que “calia” fer servir. Era relativament comu haver de sentir frases com ara “i aquí podríem fer una PCR” (sic.) o “amb aquestes dades farem una anàlisi estadística x” (sent “x” la tècnica estadística “de moda”). Jo em fotia dels nervis. Era molt freqüent pensar primer en la tècnica (quan més novedosa, millor) i després on volies anar a parar. Si, és cert: el mètode científic “pur” (hipòtesi – exeperiment – anàlisi dels resultats) no deixa de ser una entelèquia. Alguna vegada, tots hem recol·lectat dades sense saber-ne massa bé el perquè (i ja està bé, així: hi ha vegades que es desconeix tot i tota aportació és bona). Tots hem redactat els objectius dels nostres treballs a posteriori, després d’haver-ne obtingut els resultats. Entre la tècnica A i la B, alguna vegada tots hem aplicat la més moderna i novedosa (de motu propi o per “suggeriment” d’un referee. Però, de vegades, això pot esdevenir una plaga. No està de més recordar de tant en tant com s’haurien de fer les coses. Salut.

  • Esther

    22/02/2013 16:41

    Ups! Has tingut un atac de sinceritat!! (tan de bo que hi haguessin atacs com aquest de tant en tant!).

    Però tot plegat són anècdotes que reflecteixen la realitat dels científics, no s’ha de prendre d’una altra manera. Si, a vegades surten coses per casualitat. Si, a vegades persegueixes un objectiu i pel camí hi ha aspectes col•laterals molt interessants i llavors es canvia d’objectiu. Però precisament, el fet de decidir quin és l’objectiu rellevant i veure les coses si surten, és part de la feina.

    En referència a les tesis, en R. Margalef deia: “una tesis és com una paella, hi cap tot”. Tot i així s’han de tenir uns objectius clars d’entrada, quedin validats o no. I al final de la tesis, demostra experiència i maduresa fer autocritica del que ha anat malament.

    Ah! i per acabar, no tinc clar si desprès de les bromes, la confiança de la gent en el mètode científic queda malmesa o si és bo per la ciència aquests atacs de sinceritat.

  • Roger

    22/02/2013 15:13

    Fa dies esmentava això en un comentari. Me n’alegro que hagis tret el tema!

    Si es fa això, és per una raó adaptativa o de competència, per donar bona imatge. Ara, segons la meva manera de pensar, això està renyit amb la sinceritat que requeriria la ciència. La veritat, al final, sempre acaba essent molt més útil!

    I el percentatge de treballs on els objectius és el darrer que s’escriu? Estaré més tranquil el dia que es pugui llegir sense temor una tesi i acabar “i ara si el tribunal ho creu convenient, passaré a llegir els objectius” :-D

  • Sinera

    22/02/2013 13:08

    Xexu. Tampoc cal que al final donis la campanada. Penso que això importa poc si has fet tot el que has pogut amb honestetat. L’autoestima la tindràs igual. Sense premi, això sí!

  • tramuntaire

    22/02/2013 11:39

    Em resulta tot molt familiar… I em remet a l’escepticisme que em genera llegir un article on et venen la moto de què tot el que es fa té uns motius científics perfectament lògics i raonats.

  • Pau Bosch

    22/02/2013 11:29

    No sé si m’he de preocupar si algun d’ells em sonava XD

  • Montserrat

    22/02/2013 11:12

    m’encanta l’última frase!!!!

  • XeXu

    22/02/2013 10:29

    Avui no puc estar més d’acord! De fet, sense posar exemples, fa temps en vaig fer un post, no som robotets que funcionem perfectament sense error i segons el programa que portem. I això no només passa a la ciència, naturalment, passa a qualsevol empresa, per seriosa, important o rica que sigui. Els resultats són el que importa, tu veus els guanys o els descobriments i és el que s’ha d’aplaudir. El treball de fons no importa si al final dónes la campanada.

    I bé, què dir, em podria fer meva qualsevol de les frases que poses, com tothom que ha treballat a un laboratori. Sempre en passes de tots colors.

  • Sinera

    22/02/2013 10:12

    T’has descobert, Daniel! No esperos res de bo dels revisora a partir d’ara!

    Saps què? Féu un canvi temporal: els científics feu un temps de polítics i els polítics de científics. Quan ho tindreu tot arreglat, camvieu de nou i els deixeu un temps (res, amb quinze dies n’hi haura prou) perquè ho tornin a posar tot cap per avall.

    No cal pas que us recomani que els deixeu cianur dissolt a tot el que es pugui beure… És tan obvi i necesari!

    Potser seriei mals polítics, però en ser honestos n’hi hauria de sobres.