Arxiu del mes: març 2013

La millor imatge de l’Univers primitiu

divendres, 22/03/2013

planck-cmb-reveling-almost-perfect-universe.jpg Ahir l’ambient entre la comunitat dels astrofísics estava animat. L’Agencia Espacial Europea va mostrar els resultats de la feina fet pel telescopi espacial Planck, analitzant la radiació de fons de microones i el sentiment general era una mica contradictori. Resulta que va confirmar el que ja sabíem, cosa que es per estar contents, però també va confirmar algunes coses que no entenem, cosa que desconcerta.

La història va començar “poc” després del Big Bang. Al principi l’univers estava tant calent que els àtoms no es podien formar i només hi havia una sopa de partícules elementals. La llum tampoc anava gaire lluny perquè immediatament era absorbida per aquestes partícules. Però uns 380.000 anys després del primer instant, la temperatura va baixar prou com perquè finalment les partícules quedessin lligades entre si i els àtoms d’hidrogen es poguessin formar. I aleshores, la llum va poder començar a travessar l’espai. Com si l’Univers s’hagués tornat transparent.

Aquella llum, aquelles radiacions inicials van seguir el seu camí en totes direccions i va anar modificant-se a mida que l’Univers s’anava expandint. Ara ja no és llum visible sinó microones que podem detectar provinent de totes les direccions de l’espai. En teoria la radiació no havia de ser exactament igual per tot arreu ja que sabem que l’Univers no és perfectament homogeni. Si més no hi ha estrelles i galàxies, de manera que algunes zones més denses que altres havien d’haver-hi de bon començament.

Per mesurar-ho van fer servir un satèl·lit anomenat COBE. Comparava l’energia (la temperatura) de les microones i ho dibuixava indicant si estava per sobre o per sota de la mitjana. Com que l’univers no era homogeni ja poc després del Big Bang, el COBE va mostrar un mapa amb zones diferenciades. De fet, per detectar aquesta variació en la radiació de fons de microones van guanyar el premi Nobel l’any 2006 ja que és una bona demostració del Big Bang. (I un d’ells va aparèixer a la serie The Big Bang Theory)

Allò va ser molt important, però tenia poca resolució. I l’any 2005 vam aconseguir una imatge més detallada gràcies a un altre satèl·lit, el WMAP. Aquest ens va mostrar una imatge amb millor resolució on les variacions quedaven més clares. I allà ja es va començar a intuir una cosa estranya. Una banda amb la temperatura més elevada que cobria una bona part de la imatge. Una banda que no s’entén gaire que hi fa allà. Potser era per atzar. També hi havia qui va veure les lletres S i H en zones més fredes i de seguida van fer bromes sobre l’Stephen Hawkins.

BF6LXwkCMAE5-3J.jpg

I ara, gràcies al Plank, hem aconseguit la millor imatge fins ara. La precisió es molt superior i els càlculs s’han pogut afinar molt. És fantàstic perquè allà on la majoria només veiem uns puntets més o menys bonics, els físics han pogut treure informació sobre l’origen de l’Univers, la seva edat, de que està fet, els tipus de neutrins que existeixen i la manera com es distribuïen les coses al principi de l’univers.

La major part de les dades confirmen el que ja sabíem. Pels amants de les grans sorpreses no ha sigut una gran cosa. Però el que sembla que si que hi ha és la banda allargada. Una banda que han batejat amb el nom de l’eix del mal, perquè en principi no hauria d’estar allà. Si fos real podria indicar que l’univers té un eix diferenciat o que hi ha alguna estructura que desconeixem. Tot plegat molt intrigant i permet fer volar la imaginació: Una estructura primigènia que desconeixem,… un eix diferenciat per l’Univers,…restes d’un anterior Univers que va col·lapsar…

planck-cmb-anomaly.jpg

Però també pot ser un problema en les mesures. Per obtenir les dades cal eliminar els efectes de la radiació provinent de la nostra pròpia galàxia. Igual ens passa per alt algun fenomen relacionat amb la Via Làctia que pot explicar aquest “eix del mal”. En realitat això és més probable, però no deixen de ser més interessants les explicacions més exòtiques.

Quines ulleres que fas!

dijous, 21/03/2013

eye_for_detail.jpg Passes una mala nit, t’aixeques l’endemà, topes amb la teva imatge al mirall i el primer que notés són unes bosses inflades sota els ulls que et donen un aspecte lamentable. Les bosses sota els ulls acostumen a anar acompanyades d’un enfosquiment de la pell que encara les fan més marcades. Els laboratoris cosmètics tenen grapats de productes que afirmen fer desaparèixer les bosses i les ulleres, cosa comprensible ja que afecten molt l’aspecte de la cara. Però les causes que generen aquestes modificacions són moltes i variades. I no sempre coincideixen les bosses i les ulleres.

El problema es dóna a la pell de la parpella inferior i el múscul que hi ha just a sota. Si ho pensem un moment ens adonem que aquesta parpella és de les poques parts del cos on la pell s’ha d’aguantar sense estar sostinguda per sobre. La parpella inferior no penja d’enlloc sinó que s’aguanta pels costats, cosa que requereix un cert grau de tensió muscular per mantenir-ho tot mínimament estirat. Una de les primeres coses que es perden al envellir és aquesta tensió a la musculatura i la pell, de manera que fàcilment acaba “penjant” i donant un aspecte envellit a la cara.

Una cosa semblant passa si no dormim. La musculatura dóna mostres de fatiga i simplement fa menys força. I el mateix passa a la parpella. Cal estar descansat per poder seguir mantenint la tensió que aguanta la parpella.

En aquests cassos la pell només perd tensió i queda flàccida, però de vegades el que passa és que s’infla. Per exemple, els ulls inflats amb unes bones bosses sota poden ser indicatius d’una bona plorera. La causa en aquest cas és la salinitat de les llàgrimes. Per un fenomen anomenat osmosi, l’aigua té tendència a acumular-se als indrets on hi ha més quantitat de sals. Com que les llàgrimes són salades i s’acumulen sota la parpella inferior, en aquella zona s’omplirà de líquid que li costarà sortir i s’inflarà.

Un altre motiu pot ser una inflamació en els capil·lars de la parpella. Molts productes que causen al·lèrgia poden entrar als ulls i desencadenar una inflamació a la parpella. La sang s’acumularà en aquell indret i la pell de la parpella s’inflarà generant les bosses. Aquest és dels típics cassos en que posar-hi coses fredes és útil per reduir el flux de sang per la zona i desinflar-la.

Però, a més de la inflor, també hi ha el tema de l’enfosquiment, de les “ulleres”. No sempre van junts. En el cas de la inflamació si que pot ser causat de nou per l’excés de sang circulant per sota la parpella, però en altres ocasions és un augment real de pigmentació en la pell. I no sempre tenim clar el motiu.

Hi ha malalties que ho generen, i algunes hormones també tenen aquest efecte, però en realitat hi ha molts casos en que no sabem el perquè. Els canvis en la densitat de la pell, en la textura, en la quantitat de líquid que acumulen o en altres factors més o menys subtils poden tenir un efecte marcat en el color que percebem. Altres zones del cos tenen capes gruixudes de pell i múscul a sota i els petits canvis passen desapercebuts, però la zona de sota la parpella és molt fina i petites alteracions poden alterar el grau de transparència o opacitat fent que s’enfosqueixi o no.

I pel que fa als remeis casolans. La majoria tenen molt sentit però no sempre funcionen perquè no sempre és la mateixa causa la que genera les bosses i ulleres. El fred anirà bé en alguns casos mentre que evitar la sal anirà millor per altres i un antiinflamatori o un antihistamínic pot ser útil si parlem de al·lèrgies o inflamacions.

En tot cas és curiós com petites alteracions en el nivell de tensió d’un múscul, de flux sanguini local o de salinitat d’una zona poden afectar tant l’aspecte que mostrem. No és estrany que els cosmètics per tractar-les tinguin molt èxit.

Si te l’enganxes amb la cremallera…

dimecres, 20/03/2013

jeans_zipper.jpg Pot fer riure, mentre no siguis tu l’afectat. De fet, la majoria d’homes intentem no pensar-hi, no imaginar-ho i no recordar-ho. Però les coses que afecten la salut cal estudiar-les, trobar maneres de prevenir-les i de curar-les, i d’això se n’encarreguen els metges i les publicacions científiques. Per tant, era només qüestió de temps que publiquessin un estudi epidemiològic sobre les lesions causades als genitals per culpa de les cremalleres del pantalons.

Si ara amagues un somriure condescendent, deu ser perquè ets una noia. Un home no fa bromes amb aquestes coses.

No és un tema irrellevant. Als Estats Units, 17.616 pacients van anar a urgències entre el 2002 i el 2010 per culpa de la cremallera dels pantalons i l’enganxada que s’havien fet. Difícil entendre el dolor que pot arribar a causar enganxar-se el penis amb una cremallera. I si cal anar a urgències és que la cosa està molt enganxada. I en general es triga uns tres quarts d’hora per alliberar el penis del parany on ha caigut.

L’únic aspecte positiu és que la “epidèmia” no sembla que tingui tendència a augmentar i les xifres es mantenen més o menys estables en el temps. Entre els adults és el motiu més freqüent de lesions al penis. En canvi entre els joves, la majoria els danys en aquesta zona estan relacionats amb la pràctica dels esports. Ja us ho podeu imaginar: trompades amb la pilota jugant a futbol o manillars clavats per culpa de topades en bicicleta.

Però que cal fer quan la cremallera ja ha tancat les dents deixant atrapat un teixit tant delicat? Tornar a passar el tirador? Estirar perquè surti? Agafar unes tisores?

La cosa és més senzilla. El consell que donen és aplicar generosament oli per el penis i per la cremallera i deixar passar una estona. Segons els metges, en uns vint minutets la cosa s’allibera pràcticament sola o oposa molt poca resistència a l’alliberament. Només és qüestió de no ser garrepa amb l’oli i de deixar tranquil al pacient en un indret discret.

No ho especifiquen, però imagino que cal evitar qualsevol estímul que causi canvis en el nivell de turgència del penis ja que si a sobre comencem a estirar, els resultats poden ser terribles. En principi semblaria que en aquesta situació un no està per alegries, però hi ha gustos per a tot. A més, el penis té una certa tendència a anar per lliure que segur que es podria relacionar amb la llei de Murphy.

El poder ocult de la simbiosi

dimarts , 19/03/2013

riptortus4.jpg Quan es fa servir un plaguicida per controlar els insectes d’un conreu, de seguida es posa en marxa el mecanisme de la selecció natural. D’entrada moriran la majoria dels insectes intoxicats pel plaguicida en qüestió. Però sempre pot passar que algun insecte neixi amb una mutació en algun dels seus gens que el faci resistent al insecticida.

El bitxo en qüestió no només no es morirà, sinó que disposarà de tot el camp de conreu per afartar-se de menjar ja que cap altre congènere li farà la competència. La cosa empitjorarà quan tingui descendents que ràpidament ocuparan tot el camp i la situació tornarà al punt de partida, però el pagès ja no podrà fer servir l’insecticida perquè haurà esdevingut inútil enfront d’una soca d’insectes resistents.

Això semblaria que és poc probable que passi ja que cal que es aparegui una mutació en algun gen particular que permeti resistir l’insecticida. Però hi ha més possibilitats de les que sembla. Una via metabòlica que serveixi per degradar algun producte pot començar a degradar també l’insecticida. O pot deixar d’absorbir-se perquè el sistema que tenia per incorporar-se al cos de l’insecte ha patit algun canvi. El lloc on afectava la vida de l’insecte també pot canviar i tornar-se insensible al producte en qüestió. Hi ha més possibilitats de les que semblaria d’entrada. Tot i així, durant uns quants anys, l’insecticida hauria de ser útil ja que les mutacions triguen a aparèixer i escampar-se per la població.

Però de vegades la natura troba dreceres. I en el cas de les resistències a insecticides, hi ha insectes que se les han empescat per esdevenir immunes molt ràpidament i sense estar esperant la mutació adient. L’estratègia més fàcil és establir una simbiosi amb bacteris que degradin l’insecticida.

De bacteris n’hi ha a grapats, de tota mena i que fan de tot. No és cap exageració. Literalment pots trobar bacteris que facin qualsevol cosa. Han tingut tres mil milions d’anys més que els animals per anar diversificant –se i adaptant-se a aprofitar qualsevol molècula, per tant, és fàcil que n’hi hagi que degradin qualsevol insecticida. N’hi ha prou amb que l’insecte tingui alguns d’aquests bacteris vivint al seu cos com per fer-lo més o menys resistent al producte en qüestió.

I això és el que s’ha trobat en alguns conreus del Japó, on les resistències als insecticides eren per determinats bacteris que colonitzaven els budells dels insectes. Tothom té una flora intestinal més o menys semblant, però també més o menys particular. En el cas dels insectes, els que portaven els bacteris que degradaven insecticides van trobar-se amb una resistència sense necessitat de mutacions ni res semblant. A més, podien infectar altres insectes i transmetre la resistència simplement intercanviant-se els bacteris.

Com si compartissin Bifidus actius, immunitas o actiregularis, però amb la diferencia que en el cas dels insectes el bacteri si que els aportaria alguna cosa bona per la seva salut.

Fumata nera, fumata bianca

divendres, 15/03/2013

fumatas.jpg Tradicionalment el resultat de les eleccions dels Papes es comunica a la resta del món amb el color del fum que surt quan es cremen les paperetes de les votacions. Si no hi hagut una majoria suficient per triar papa, el fum és de color negre, però quan ja s’ha triat definitivament un nou Papa, la fumera es de color blanc. La famosa “fumata bianca”.

El color blanc o negre s’aconseguia afegint a les paperetes que havien de cremar palla seca fina o palla mullada amb carbó. La seca donava un fum de color blanc i la mullada generava fum negre. La cosa no sempre oferia un resultat clar i després d’algunes tries en que la fumata només va generar confusió, aquesta vegada han decidit afegir productes químics que garanteixen el color del fum.

En principi, el fum són els productes residuals de la combustió d’algun material. Segons el tipus de material i la qualitat de la combustió obtindrem uns residus o uns altres que conferiran un color o un altre al fum. Com més “coses” tingui el fum, més fosc serà el color, tot i que si les “coses” tenen color, es poden aconseguir fums espectaculars. D’això els especialistes en pirotècnia en saben un munt.

Per aconseguir un fum negre, la idea de la palla mullada era mirar d’aconseguir que la matèria orgànica, el paper i la palla, cremessin malament. Amb poc oxigen. D’aquesta manera es genera monòxid de carboni i partícules que han quedat a mig cremar. Una cosa semblant a polsim de carbó microscòpic que impedeix el pas de la llum i que n’absorbeix la major part. El resultat és que el fum es molt fosc.

En canvi, si té lloc una bona combustió, aconseguim que tot el carboni de la palla i el paper reaccioni amb oxigen i es transformi únicament en CO2 i vapor d’aigua. El CO2 no el veiem, i el vapor d’aigua és el que li dona el color blanc. No és diferent del color blanc d’un núvol ja que són bàsicament microgotetes d’aigua que desvien, però no absorbeixen la llum.

La clau era aconseguir una combustió bona o dolenta. És a dir, que l’oxigen reaccionés completament amb el material que crema o només ho fes en part. Però no sempre se’n sortien suposo que perquè per ser cardenal cal de saber llatí i molts coses més, però segurament fer fogueres no entra en el currículum. Per tant aquest any s’han modernitzat i han recorregut a la química.

La barreja per fer fum negre era perclorat de potassi, antracè i sofre. L’antracè és un derivat del quitrà d’hulla que es fa servir per fabricar el pigment anomenat “negre de fum” ja que al cremar malament genera aquestes micropartícules de sutge. El sofre deu ser perquè es generin més reaccions químiques que evitin la combustió complerta, i el perclorat és un agent oxidant que en principi afavoreix la reacció. No sé quines eren exactament les proporcions, però suposo que servia per assegurar-se que la cosa seguia cremant prou estona, però en posarien poc per tal que cremés malament.

En canvi, per la fumata blanca cal exactament el contrari; que tot cremi molt eficientment i que només es generi CO2 i aigua. Per això han posat lactosa, que no deixa de ser un sucre que crema bé i que en la seva composició només conté carboni, hidrogen i oxigen. També hi ha colofònia, un producte que mai havia sentit anomenar, però que he vist que es una resina que crema amb molta eficiència. Tanta, que formava part de la composició del foc grec de l’antiguitat. Finalment clorat de potassi, que igual que el perclorat de l’altre fum, serveix per afegir oxigen al sistema i assegurar una bona combustió. Al cremar aquesta barreja el que és genera és únicament CO2 i vapor d’aigua que donarà lloc a la “fumata bianca”.

Tot plegat un bon exemple de com aplicar coneixements moderns serveix per mantenir i millorar tradicions antigues.

Llums i ombres de l’hidrat de metà

dijous, 14/03/2013

Burning_hydrate_inlay_US_Office_Naval_Research.jpg Japó ha anunciat que ha aconseguit obtenir, per primera vegada gas metà a partir dels hidrats de metà que hi ha sota el mar, a la seva zona costera. L’anunci era previsible ja que fa força temps que l’hidrat de metà es considerava una font potencial d’energia i els països que en tenen en una certa quantitat l’havien d’explotar abans o després. Japó era un dels més interessats ja que sense petroli ni carbó i amb una política de restringir les centrals nuclears, necessitaven desesperadament noves fonts d’energia. L’hidrat de metà era una opció evident.

El que obtenen és gas metà. El metà és el component principal del gas natural de sempre, però en aquest cas no hi hauria impureses o altres hidrocarburs. Es diu hidrat de metà perquè cada molècula de metà està envoltada per unes quantes molècules d’aigua que la mantenen immobilitzada. Això només pot passar a baixes temperatures i altes pressions. El resultat final és una mena de bloc de gel que té atrapat dins una bona quantitat de metà.

Al fons del mar és on es donen aquestes condicions i és on hi ha la major part d’hidrat de metà del planeta, encara que al permafrost congelat de Siberià i Canadà també n’hi ha. I un dels avantatges que presenta és que com que està a pressió, cada metre cúbic de hidrat de metà equival a uns cent seixanta metres cúbics de gas metà. De manera que el rendiment és important. massa important com per ignorar-lo.  Sobretot perquè es calcula que allà sota el mar hi ha quantitats enormes d’aquests compost.

Aleshores, com és que no s’hi havia posat? Doncs perquè tècnicament és complicat i perillós. Aquests hidrats de metà estan sota  el mar, a les primeres capes sedimentaries del fons. Cal perforar però no és com el petroli o el gas que surten a pressió. I resultaria complicat anar tallant blocs del gel aquest i anar-lo pujant a la superfície. Caldria fer-ho mantenint la pressió i la temperatura, sinó, començaria a sortir el gas sense control.

Per extraure’l allà sota s’han intentat dos sistemes. Un era escalfar-lo amb aigua calenta. El gel deixaria de ser estable i el gas sortiria. El problema era que per escalfar coses a les profunditats del mar cal molta energia i tot plegat no sortia a compte. Hi ha qui pensa en baixar una mena d’estufa que escalfa in situ, però el sistema encara està molt a les beceroles.

L’altre mètode, el que han fet servir els japonesos, és disminuir la pressió de manera que el gel igualment deixa de ser estable i el gas s’allibera. Aquest mètode ja s’ha fet servir en algun jaciment a Rússia. La veritat és que malgrat l’anunci que per primera vegada s’ha aconseguit el metà a partir dels hidrats, ja s’havien fet coses semblants en altres països. Suposo que la novetat és que ho han fet en un jaciment marí.

L’inquietant en tot aquesta història és el perill que representa degut a la inestabilitat del material. Si la pressió disminueix massa de pressa, si hi ha un augment de temperatura per algun motiu o si alguna cosa va malament es pot desestabilitzar una bona zona del jaciment i deixar anar de cop una quantitat tremenda de metà. Això seria un perill per als vaixells que hi hagi a la superfície ja que la densitat de l’aigua disminuiria i simplement s’enfonsarien.

Però a més, el metà és un gas que genera un gran efecte hivernacle. Molt més que el CO2. I per molt que jurin que el sistema serà segur, el que no hi ha dubte és que tindrà pèrdues, hi haurà accidents i d’una manera o altra, començarem a alliberar metà a l’atmosfera. Si l’escalfament global ja és inquietant per culpa del CO2, quan comencem a jugar amb el metà les coses poden empitjorar molt de pressa. Fàcilment s’entra en un espiral que fa que l’escalfament augmenta la temperatura de l’aigua del mar, això fa que més hidrat de metà s’alliberi, de manera que l’efecte hivernacle augmenta, i puja de nou la temperatura, alliberant-se més metà…

Però si un país té un dèficit energètic i a la costa hi ha aquesta enorme font d’energia, és il·lusori pensar que no l’explotarà. Tot indica que els humans seguirem cremant combustibles fòssils i alliberant gasos hivernacle durant força temps.

Remuntada

dimecres, 13/03/2013

413_10151635095479305_927105903_n.jpg

No, si jo tenia la intenció de fer un post, de veritat. Però ahir al vespre estava una mica massa… distret, nerviós i al final fins i tot una mica eufòric. Pensava que ja n’estava saturat de futbol i que ja m’era una mica igual, però mira…

Us en feu càrrec, oi?

Càncer i bicarbonat. L’enganyifa de la setmana

dimarts , 12/03/2013

bicarbonato.jpg De nou, un presumpte remei que permet curar el càncer i que es va compartint per facebook. Al menys, es per aquí per on l’he trobat, tot i que he vist que fa uns anyets que corre per la xarxa. El titular de la imatge és cridaner: “Milagro contra el cáncer: escondido en tu casa”. I al peu de figura la cantarella habitual: “Los médicos no lo difunden porque es barato”. De quin tractament extraordinari es tracta? Doncs ni més ni menys que de… bicarbonat!

Veig que ha sigut compartit 443.490 vegades i la xifra creix a bon ritme, cosa que ens dóna una inquietant indicació de la magnitud de la credulitat del personal. Perquè de veritat es pot creure que la solució pot ser tant extremadament fàcil? Si fos així, les avies haurien trobat la manera de curar el càncer fa moltíssim temps!

En tot cas, el tema serveix com exemple d’aquesta mena de ximpleries ja que conté tots els ingredients que ens han de fer pensar que ens aixequen la camisa.

Per començar presenta un remei casolà, barat, “natural” (més o menys) que, de ser cert, deixaria amb un pam de nas als orgullosos investigadors i metges. Home! Sempre fa gracia deixar en ridícul a qualsevol expert de qualsevol tema. I si es tracta d’una qüestió com la cura del càncer, doncs encara té més atractiu.

Després la gran explicació de sempre: “Ho amaguen perquè és barat”. Qui ho amaga? Doncs aparentment tothom: els investigadors, els metges, les farmacèutiques, les farmàcies, les infermeres,… I ho amaguen amb una extraordinària complicitat. Els milions de metges del planeta, els exèrcits d’investigadors, els centenars d’indústries. Tothom forma part de la conspiració, perquè no hi guanyarien diners. Fins i tot els fabricants de bicarbonat ho amagen!! (i en aquests no entenc el motiu. Ells sí que guanyarien diners)

Ah! Però en qualsevol conte ha d’haver-hi un “heroi” que descobreix la veritat. Ell ens diu que el càncer, millor dit, TOTS els càncers, es curen amb una mica de bicarbonat i un parell de culleradetes de suc de llimona ja que el càncer el causa un fong (apa!). Un home íntegre que s’enfronta a tots i a tothom per donar a conèixer el seu descobriment i que és injustament tractat per tothom. Perquè ell no vol guanyar diners i ho fa tot de manera generosa. Bé… Potser cobrarà algun dineret per les conferencies, llibres, vídeos i tractaments que faci a la clínica que s’ha muntat tot i que li han retirat la llicència per exercir la medicina, però això són detallets sense importància que només faran notar els molt malpensats i els conspiradors.

Pel que fa al mecanisme de curació… Difícil de dir perquè les explicacions que corren pel facebook poden semblar assenyades, però en realitat són absurdes. D’entrada cita: “Heinrich Warburg (Premio Nobel 1931 por su tesis “La causa primaria y la prevención del cáncer”)” Comencem malament, perquè en Warburg efectivament va guanyar el Nobel, però no va ser per res relacionat amb el càncer sinó per “el descobriment de la naturalesa i el mètode d’acció de l’enzim respiratori”. Tampoc era tant difícil mirar-ho per internet, però qui es pren la molèstia de fer-ho? La resta és un seguit de mitges veritats, dades falses, dades obsoletes i dades absurdes.

Diu que les cèl·lules canceroses “no poden viure en presencia d’oxigen”. Ah no? Doncs la veritat és que al laboratori en tenim i amb oxigen viuen la mar de bé .

Diu que els teixits sans són alcalins. Ah si?  Aleshores l’estómac, que es dedica a fabricar àcid clorhídric, hauria de ser un teixit terrible que sempre faria càncer! En canvi, el pàncrees, que entre altres coses fabrica precisament bicarbonat, no hauria de tenir mai càncer. I mira per on, resulta que el càncer de pàncrees és un dels més agressius.

N’hi ha més de bestieses. Moltes més. De fet, és entretingut buscar-ne ja que quasi tot és delirant, però per notar-ho has de tenir alguns coneixements de medicina, biologia o química que la majoria de gent no té. Per això és fàcil entabanar al personal. Molta gent ho comparteix de bona fe, però sense adonar-se el que fan es jugar amb els sentiments i les pors de la gent. Sobretot dels que pateixen aquesta malaltia.

Allò que queda quan has oblidat

dilluns, 11/03/2013

800px-Tavertet_-_La_Boira_llepa_els_cingles.jpg Diuen que cultura és tot allò que et queda quan ja has oblidat el que et van ensenyar a l’escola. La idea és bona i té moltes aplicacions. No només a l’escola. Durant la carrera aprens un grapat de coses que després, a mida que et vas especialitzant van quedant més o menys difuminades. La gràcia és que les línies generals no s’obliden del tot malgrat que els detalls si que es van perdent.

Això ho he tingut molt clar aquest cap de setmana. Aprofitant el bon temps, he anat a donar una volta pels voltants de Tavertet. Una caminada pels penya segats fins al mirador del silenci, un indret que em genera un sentiment ambivalent però que té un paisatge espectacular. Pel camí es podia admirar la paret impressionant dels cingles i veure com cap a la meitat canvia el color de vermellós a blanc. Això em va recordar vagament que aquell era un exemple fet servir pels geòlegs per mostrar com afectava al terreny el fet d’estar submergit sota un mar prehistòric.

No són materials diferents que formen la paret. Simplement la part superior va patir reaccions químiques per la zona on es va filtrar l’aigua del mar que cobria aquell territori fa milions d’anys. Però quines reaccions? Quants milions d’anys? M’ho van explicar, però simplement ja no ho recordo. De totes maneres, el record d’aquelles explicacions fa que ara pugui mirar el paisatge amb uns altres ulls. Les muntanyes no són estàtiques i inamovibles. Simplement es mostren d’una determinada manera en el període en que m’ha tocat viure però puc imaginar com es van formar els sediments, com es van desplaçar per l’orogènesi i com, lentament, es degraden per l’erosió.

El mateix em passava amb les plantes que veia. Reconeixia els roures les alzines, algunes falgueres (Polypodium vulgare, aquesta sempre la reconec i en recordo el nom), i les parietàries. Però n’hi havia moltes més que algun dia en vaig saber el nom i que ara soc incapaç de recordar. Tot i així no són perfectes desconegudes. Identifico les que presenten adaptacions en forma de punxes per evitar ser devorades pels herbívors o les lianes que han evolucionat amb una mena de ganxos per arrapar-se a les parets o les branques. He oblidat els noms, però encara puc tenir present algunes característiques que fan que les miri amb interès.

Passo pel costat d’un roure sense fulles i amb les branques dividides una i altra vegada en una estructura gairebé fractal. Els fractals són una de les estructures més hipnòtiques de les matemàtiques i s’esmenten molts casos d’estructures fractals al món natural. Aquell vell roure en seria un exemple típic i, com la majoria d’exemples, seria un error ja que només recorda un fractal, però en realitat no l’és. Tant se val! Ara mateix seria incapaç de reconèixer la formula que genera un fractal, però el vell roure m’hi ha fet pensar i m’ha portat al cap les estructures que apareixien a l’ordinador quan feies que anés repetint iteracions del conjunt de Mandelbrot.

De tornada veig un espectacle extraordinari. Al menys quinze rapinyaires donant voltes lentament sobre el pla del pantà de Sau. Els miro però soc incapaç de dir quina mena d’ocells són. Rapinyaires segur. Massa grans per ser falcons, i massa nombrosos per ser àguiles. A més, ignoro si n’hi ha per aquelles contrades. Decideixo que deuen ser voltors. Fa anys podia identificar alguns ocells i hauria dubtat molt menys. Que hi farem. Em limitaré a mirar-los i a deduir que, tot i que no el veig, deu haver-hi un corrent d’aire càlid que els empeny cap a dalt i per això es tan tots agrupats girant lentament a mida que guanyen altura. També tinc clar que jo només veig les siluetes, però segurament ells em poden veure perfectament. De nou, alguna cosa em va quedar de quan estudiava i aquests detalls fan que apreciï millor l’espectacle desplegat al meu davant.

L’especialització a mida que anem triant un camí per la vida fa que anem deixant moltes coses de banda. Molts coneixements que no acabem de fixar. Però sempre queda alguna cosa que podem recuperar, ni que sigui parcialment, i que ens ofereix el petit plaer d’entendre una mica millor allò que ens envolta.

Potser  acabem oblidant els detalls del que ens van ensenyar a classe, però quedarà un pòsit que ens permet mirar el món d’una manera més rica.

I això també em fa valorar una mica més la feina dels mestres. Ells no ho sabran mai, però tot dinant després de la caminada vaig tenir un record d’agraïment per la paciència que van tenir molts d’ells ficant-me al cap tantes coses de les que potser oblidaria els detalls, però en quedaria una idea general que m’enriqueix d’una manera intangible però ben real.

Dones i ciència

divendres, 8/03/2013

63275_10151490710844059_514134465_n.jpg 8 de Març. Dia de la dona treballadora.Com cada any un bon moment per reflexionar sobre l’ambivalència de la jornada. És una bona cosa que es dediqui un dia per recordar la importància de la lluita per la igualtat entre homes i dones. Però és una mala cosa que encara sigui necessari un dia com aquest. Fa molts anys que s’intenta aconseguir una igualtat real entre homes i dones en tota mena d’àmbits. I la sensació és que, més enllà de les bones paraules, la cosa està més aviat estancada.

En l’àmbit de la ciència es podria pensar que hauria de ser diferent. Que la racionalitat s’imposaria més ràpidament i les diferencies entre homes i dones serien menors que en altres àmbits. Els tópics habituals, perquè els científics som tan humans com tothom i estem sotmesos per igual als costums, les inèrcies i els prejudicis. Un fet que es destaca aquest any en que la revista Nature ha tret un número centrat precisament en les dones i la ciència, i on hi ha unes quantes coses que criden l’atenció.

El percentatge de dones que ocupen càrrecs de responsabilitat en departaments, grups de recerca o institucions científiques segueix molt per sota del que seria esperable. La diferencia percentual entre homes i dones va augmentant a mida que es puja en l’escalafó de poder també en l’àmbit de la ciència. Certament fa anys era pitjor, però després de molts anys d’intentar corregir les diferencies es podria esperar una situació una mica millor.

Els motius són els mateixos que en altres camps, però m’ha fet gràcia un article on una investigadora va mirar d’entendre el prejudici segons el qual es pensa que els homes estan millor preparats per dedicar-se a la ciència. La sorpresa va ser que malgrat que tothom ho nega, segurament amb sinceritat, la realitat era que efectivament el presentaven. I encara pitjor. El mateix prejudici es troba entre les dones.

Quan estudiaven associacions entre diferents conceptes, l’autora va trobar que fins i tot ella tenia una tendència inconscient a associar “homes” amb carrera i ciència i “dones” amb art i família. No es tractava preguntar el que pensaven conscientment sinó que mesuraven el temps de reacció per fer associacions. Aleshores veien que els era fàcil agrupar concepte com “astronomia” amb paraules masculines com “oncle” però que trigaven lleugerament més i cometien més errors quan ho havien de fer amb paraules femenines com “esposa”.

Això permet entendre altres fets. Per exemple, si per un lloc de treball cal triar entre un candidat amb més formació i un amb més experiència… sempre es tria l’home abans que la dona. I un cop feta la tria es justifica dient que l’elecció s’ha fet en funció de la formació o l’experiència segons quina fos la característica que presentés l’home.

Per qualsevol problema, el primer pas és identificar-lo, i aquesta mena de treballs serveixen per demostrar que les influencies dels estereotips les tenim implantades en el subconscient molt profundament i des de molt petits. També les dones. Per cert que hi ha paios masclistes que interiorment consideren les dones inferiors o que els molesta competir amb dones en igualtat de condicions. Però potser aquests casos no siguin el problema més important sinó que calgui afrontar la manera de lluitar contra tendències que tots portem assimilades de manera inconscient. Com els mals hàbits, una vegada els identifiques pots trobar la manera de desfer-te’n.

Cal anar amb compte perquè de vegades les iniciatives per corregir una situació poden empitjorar-la. Estar en un comitè, en un tribunal o en un consell és una obligació que de vegades toca però que et fa dedicar-hi temps i esforços. Normalment s’apliquen quotes per aconseguir que les dones estiguin representades en igualtat en aquests indrets. El problema és que si en una institució on no hi ha igualtat de sexes, les poques dones que hi ha sempre estan atrapades en comitès, reunions i tribunals d’oposicions mentre el seus col·legues masculins poden seguir investigant tranquil·lament. L’intent de forçar la igualtat les acaba penalitzant. Un fet que posa de manifest que les solucions, quasi mai son senzilles.

Tot plegat ens indica que el camí per aconseguir la igualtat serà llarg i que caldrà seguir buscant estratègies per equilibrar els percentatges, però sobretot per anar modificant la manera com interioritzem els papers d’uns i altres ja des de ben petits. Difícil, perquè evidentment no es tracta de deixar de ser homes i dones, sinó que aquestes diferències no condicionin la carrera, el sou o la manera com es jutja la nostra feina.