Arxiu del dilluns, 11/03/2013

Allò que queda quan has oblidat

dilluns, 11/03/2013

800px-Tavertet_-_La_Boira_llepa_els_cingles.jpg Diuen que cultura és tot allò que et queda quan ja has oblidat el que et van ensenyar a l’escola. La idea és bona i té moltes aplicacions. No només a l’escola. Durant la carrera aprens un grapat de coses que després, a mida que et vas especialitzant van quedant més o menys difuminades. La gràcia és que les línies generals no s’obliden del tot malgrat que els detalls si que es van perdent.

Això ho he tingut molt clar aquest cap de setmana. Aprofitant el bon temps, he anat a donar una volta pels voltants de Tavertet. Una caminada pels penya segats fins al mirador del silenci, un indret que em genera un sentiment ambivalent però que té un paisatge espectacular. Pel camí es podia admirar la paret impressionant dels cingles i veure com cap a la meitat canvia el color de vermellós a blanc. Això em va recordar vagament que aquell era un exemple fet servir pels geòlegs per mostrar com afectava al terreny el fet d’estar submergit sota un mar prehistòric.

No són materials diferents que formen la paret. Simplement la part superior va patir reaccions químiques per la zona on es va filtrar l’aigua del mar que cobria aquell territori fa milions d’anys. Però quines reaccions? Quants milions d’anys? M’ho van explicar, però simplement ja no ho recordo. De totes maneres, el record d’aquelles explicacions fa que ara pugui mirar el paisatge amb uns altres ulls. Les muntanyes no són estàtiques i inamovibles. Simplement es mostren d’una determinada manera en el període en que m’ha tocat viure però puc imaginar com es van formar els sediments, com es van desplaçar per l’orogènesi i com, lentament, es degraden per l’erosió.

El mateix em passava amb les plantes que veia. Reconeixia els roures les alzines, algunes falgueres (Polypodium vulgare, aquesta sempre la reconec i en recordo el nom), i les parietàries. Però n’hi havia moltes més que algun dia en vaig saber el nom i que ara soc incapaç de recordar. Tot i així no són perfectes desconegudes. Identifico les que presenten adaptacions en forma de punxes per evitar ser devorades pels herbívors o les lianes que han evolucionat amb una mena de ganxos per arrapar-se a les parets o les branques. He oblidat els noms, però encara puc tenir present algunes característiques que fan que les miri amb interès.

Passo pel costat d’un roure sense fulles i amb les branques dividides una i altra vegada en una estructura gairebé fractal. Els fractals són una de les estructures més hipnòtiques de les matemàtiques i s’esmenten molts casos d’estructures fractals al món natural. Aquell vell roure en seria un exemple típic i, com la majoria d’exemples, seria un error ja que només recorda un fractal, però en realitat no l’és. Tant se val! Ara mateix seria incapaç de reconèixer la formula que genera un fractal, però el vell roure m’hi ha fet pensar i m’ha portat al cap les estructures que apareixien a l’ordinador quan feies que anés repetint iteracions del conjunt de Mandelbrot.

De tornada veig un espectacle extraordinari. Al menys quinze rapinyaires donant voltes lentament sobre el pla del pantà de Sau. Els miro però soc incapaç de dir quina mena d’ocells són. Rapinyaires segur. Massa grans per ser falcons, i massa nombrosos per ser àguiles. A més, ignoro si n’hi ha per aquelles contrades. Decideixo que deuen ser voltors. Fa anys podia identificar alguns ocells i hauria dubtat molt menys. Que hi farem. Em limitaré a mirar-los i a deduir que, tot i que no el veig, deu haver-hi un corrent d’aire càlid que els empeny cap a dalt i per això es tan tots agrupats girant lentament a mida que guanyen altura. També tinc clar que jo només veig les siluetes, però segurament ells em poden veure perfectament. De nou, alguna cosa em va quedar de quan estudiava i aquests detalls fan que apreciï millor l’espectacle desplegat al meu davant.

L’especialització a mida que anem triant un camí per la vida fa que anem deixant moltes coses de banda. Molts coneixements que no acabem de fixar. Però sempre queda alguna cosa que podem recuperar, ni que sigui parcialment, i que ens ofereix el petit plaer d’entendre una mica millor allò que ens envolta.

Potser  acabem oblidant els detalls del que ens van ensenyar a classe, però quedarà un pòsit que ens permet mirar el món d’una manera més rica.

I això també em fa valorar una mica més la feina dels mestres. Ells no ho sabran mai, però tot dinant després de la caminada vaig tenir un record d’agraïment per la paciència que van tenir molts d’ells ficant-me al cap tantes coses de les que potser oblidaria els detalls, però en quedaria una idea general que m’enriqueix d’una manera intangible però ben real.