Diferents espècies de pelegrins

Rubia_peregrina.jpg Aquests dies de vacances he aprofitat per fer una d’aquelles coses que feia anys tenia en ment i mai no trobava el moment. No hi havia temps per fer-ho tot, ni en broma, però al menys he pogut fer un tast del “Camino de Santiago”. Només les dues primeres etapes, de Roncesvalles a Pamplona. Poca cosa, però realment s’ho val pels qui ens agrada això dels camins i les rutes a peu.

Les anècdotes sempre són similars, i alhora sempre són diferents i particulars. La fotografia típica del principi del camí, on hi ha un cartell que indica “Santiago de Compostela, 790 km”; la entranyable “bendición del peregrino”; les trobades amb altres caminants amb la salutació habitual de “buen camino” o el mal de peus del final d’etapa. El camí, al menys la petita part que hem fet, està perfectament senyalitzat i ens ha permès gaudir d’alguns paisatges fantàstics del Pirineu de Navarra. També fa gràcia la presencia de la vieira que simbolitza als pelegrins. Molts la compren en botigues de records del camí, però no se si en seran gaires els que sabran que el nom en llatí d’una de les espècies de vieira és precisament Pecten jacobaeus. Un nom que va triar el mateix Linné per commemorar que els pelegrins del camí de Sant Jaume la portaven com a símbol.

Mentre camines tens temps d’anar observant a tort i a dret, i a més dels boscos de bruixes, de les fites amb la marca del camí, i de l’espectacle de tots els colors del verd d’aquella zona, m’ha fet gràcia una planta que hi havia ocasionalment pel camí. En realitat vaig confondre la identificació, tot i que les dues s’assemblen molt. La que crec que realment hi havia era coneguda com Apelagosa (Galium aparine), però quan la vaig veure per primera vegada vaig pensar que era una liana molt similar anomenada Rogeta. En realitat aquesta tindria més gracia ja que el nom en llatí és Rubia peregrina, i que millor que una planta anomenada “peregrina” per acompanyar-te quan fas de pelegrí?

Aquesta planta (de fet les dues) tenen una característica facilitat per enganxar-se a la roba, als pèls i fins i tot a la pell. Quan es miren de ben a prop es veu una mena de serreta al perfil de les fulles i als costats de la tija que fan que en una direcció s’enganxin amb molta facilitat. És un dels sistemes que té per escampar-se i colonitzar diferents indrets. Es queda enganxada al pèl dels animals que s’emporten fragments que poden contenir alguna flor o llavor que acabarà creixent en indrets allunyats.

Escampar les llavors és un problema important per les plantes. La immobilitat que les caracteritza fa que l’evolució se les empesqui de mil maneres per enviar-les lluny. Sense mecanismes de dispersió, les llavors caurien als peus de la planta mare causant al menys dos problemes importants. Per començar, els plançons haurien de competir amb la planta mare pel terreny, la llum i l’aigua. Però, a més, la colonització de nous terrenys seria lentíssima. En plantes anuals potser no seria greu, però en arbusts o arbres si que comprometria la supervivència de l’espècie.

De sistemes per escampar les llavors n’hi ha moltíssims. Des de fer que se les mengin els ocells i les alliberin amb la femta en indrets allunyats, fins a mecanismes biomecànics que disparen les llavors a distàncies considerables. L’estratègia de la Rubia peregrinna també és enginyosa. Aconseguir que fragments de la planta comencin una peregrinació cap indrets allunyats enganxats als pèls dels animals i que durant el camí vagin deixant anar les llavors. I qui diu pèls d’animals, diu mitjons de pelegrins…

5 comentaris

  • Daniel Closa

    02/04/2013 20:23

    A la llarga les descendents fan la seva i, potser, la feina dels progenitors només és donar-los les millors oportunitats. És llei de vida. Les plantes ho tenen molt clar.

  • Sinera

    02/04/2013 11:00

    Escampen les llavors amb gossos i mitjons… i sorgiran noves plantes… però la mare-planta mai ho sabrà. Una mica trist no poder gaudir de les plantes filles i nétes…

  • Daniel Closa

    02/04/2013 9:44

    Carquinyol. Tenen potes, i ales, i ballestes… I a sobre, sense mal de peus al final del camí!!

    Esther. Diàspora estrictament només vol dir “dispersió”. Per això encaixa perfectament en el que fan les llavors. S’aplica als pobles per motius històrics, però això ja és un altre tema.
    I alguna planta si que podem considerar que té una cosa semblant a potes. Si més no, “camina” :-D
    http://es.wikipedia.org/wiki/Socratea_exorrhiza

  • Esther

    02/04/2013 8:45

    És curiós que a les formes de dispersió, llavors, espores, fruits i fragments de planta se’n diguin “diàspores”. La paraula té altres significants.

    No, no, les plantes no tenen “potes” però poden anar tan lluny i tan ràpid com el seu mitjà de transport!

  • Carquinyol

    02/04/2013 7:53

    Per sevque després diguin que les plantes no tenen ‘potes’ ! ;)