La cara i el caràcter.

Phrenology.jpg Hi ha idees que sabem que són errònies i malgrat tot van ressorgint una vegada i una altra disfressades de mil maneres. No és que siguem rucs sinó que, habitualment, es tracta d’idees que ens confirmen allò que ens agradaria escoltar. A més, acostumen a ser explicacions simples de fenòmens complexos. Però és que la complexitat ens atabala, ens obliga a reflexionar, i això és cansat. De manera que les idees falses van prosperant i als científics els toca anar aixecant el dit de tant en tant i recordant que no, que per molta gràcia que faci, allò no és cert.

Una idea amb força èxit és la que afirma que analitzant la cara d’una persona pots conèixer les seves qualitats morals, socials o de comportament. La versió pretesament científica d’això és la frenologia. Una ”ciència” que establia correlacions entre determinats trets físics del crani i diferents aptituds morals. Això anava molt bé per classificar les persones i fins i tot la policia havia arribat a fer-ho servir per justificar el considerar sospitosa una persona. La forma del seu crani indicava que era un criminal en potencia.

La frenologia es va acabar per descartar ja que com més dades s’agafaven, menys clares eren les evidències. Encara hi ha qui li agrada, però en realitat mai no va arribar a aconseguir una plena acceptació en la comunitat científica. Però com que la idea és atractiva, torna i torna. Després de tot, tots coneixem persones “amb cara de dolentes”.

Un dels rebrots recents es basa en relacionar l’amplada del crani amb major activitat violenta, facilitat per mentir i comportaments poc ètics en general. Concretament la relació entre l’amplada i l’altura del crani. Genial, perquè si això es demostrés, ja no cal fer gaires estudis psicològics a cada persona. Li mesures la cara i ja pots catalogar-lo com algú “dolent” o “bo”. Fins i tot ja s’apunten explicacions evolutives. Els homes més violents serien més atractius per les dones, que se sentirien més protegides, de manera que tindrien més èxit a l’hora de tenir descendents, de manera que el caràcter seria seleccionat positivament. Afirmacions gratuïtes que fan gràcia (o no) però que habitualment no hi ha manera de verificar.

O si, perquè de nou ha calgut sortir amb noves dades per demostrar que les coses resulten més complicades i que les dades no són tant clares. Un estudi recent ha mesurat aquesta relació entre altura i amplada de la cara i ha vist que no té correlació amb major nombre de fills, ni s’ha seleccionat al llarg del temps ni està associat a comportaments violents en general.

En aquest cas, però han fet l’estudi agafant mostres de diferents ètnies, cultures, i temps històrics. Un detall important, perquè si fas l’estudi amb una mostra limitada pot sortir qualsevol cosa. Pot haver-hi llocs o èpoques en les que estiguin de moda els paios amb cares amples i una mica malparits. Si fas l’estudi en aquell indret i moment sortiran uns resultats molt diferents de si ho fas una generació després quan la moda ha canviat o al país del costat amb una cultura diferent i el que s’estila és el paio tendre i amb fesomia més andrògina.

Per comparar; l’estudi que sí troba correlació el van fer amb 103 estudiants de la Universitat de Wisconsin i van mesurar fotos que els estudiants aportaven. El que no troba cap correlació es va fer amb 4960 individus de 96 poblacions diferents d’arreu del mon i mesuraven els cranis directament, no les fotografies. La diferència és aclaparadora i segurament hauria de tancar el tema. Però la discussió seguirà. Primer perquè sempre cal seguir repassant els estudis. Encara que personalment em molesti pensar que una cosa tant complexa com el comportament pot estar reflectida en una cosa tant simple com una mesura del crani, qui ho sap? Podria ser cert. Per tant cal verificar-ho. I una vegada verificat, caldrà fer-ho més vegades no fos que ens haguéssim equivocat en alguna cosa.

Però sobretot, la discussió seguirà perquè la idea és atractiva i sempre hi haurà qui trobarà allò que vol trobar. Una mesura fàcil que justifiqui discriminacions en nom d’una pretesa “ciència”. Per això són tant importants aquesta mena de treballs que, sobretot, ens recorden que les coses són molt més complexes del que potser ens agradaria.

6 comentaris

  • Sabrina

    04/04/2013 14:52

    Doncs jo si em de parlar de bons i dolents, em resulta facil comparar dos poblacions obvies: la gent normal ( “lliure”) i la gent que esta a la presso per motius violents, criminals… No se, si busques una correlacio i sols te bases en la mida del crani, crec que es un estudi, com a minim facil de dissenyar i anb una amplia i variada N.

    Tot i aixo, a mi el que m’admira es com persones, que sigui com sigui volen tenir rao, s’inventen o mantenen unes histories increibles i com d’altres, si els hi va be el tema, no es questionen res…

  • Daniel Closa

    04/04/2013 14:40

    Sinera. Diuen moltes coses, però aleshores toca anar i mesutrar-ho. Com han fet aquesta vegada. Aleshores, normalment s’acostuma a trobar que … res de res.

    Roger. Ah! Al revés sí. La forma de la cara no determina el caracter. Però la vida que portem sí que va deixant emprentes a la fesomia.

  • Roger

    04/04/2013 14:21

    A mi també em té fascinat “El Retrat de Dorian Gray”, que no va tant de mides com de com el tipus de vida i el tipus de caràcter es va quedant marcat al rictus -seria més muscular i de pell- de la persona. Què en penseu d’això altre?

  • Sinera

    04/04/2013 11:11

    A l’igual que una cara angelical pot amagar un monstre o un àngel, així sembla que hauria de ser amb la “closca” humana i dels animals. Però vés a saber. També afirmen que la diferència de longitud entre determinats dits de les mans… Vés a saber!

  • Daniel Closa

    04/04/2013 9:21

    No seria fàcil. Es una cosa que depend més de l’estructura de l’esquelet que no pas dels estiraments de la pell. Ara, que si cal, també es pot fer.

  • Carquinyol

    04/04/2013 7:48

    Si això s’arribés a verificar mai segur que als 5 minuts ja trobaríem qui oferiria serveis de cirurgia estètica per tapar-ho !