Arxiu del dilluns, 8/04/2013

Atractiu, atractiva

dilluns, 8/04/2013

Kamala_Harris_Official_Attorney_General_Photo.jpg Llegeixo que el President Obama s’ha disculpat per haver dit que Kamala Harris era la  fiscal general més atractiva del país. Segons el context en que es deixés anar la frase, podria ser inconvenient, però el que va dir va ser: “Han d’anar amb compte amb ella. Primer perquè és brillant, dedicada i perseverant i la mena de persona que volen tenir fent complir la llei, ja que s’assegura que tothom és tractat de la mateixa manera. Però és que, a més és, de lluny, la fiscal general més atractiva del país”.

Home. Si el comentari es limités a l’aspecte físic, potser seria criticable. Però tal com va anar la cosa, em sembla més aviat un final simpàtic parlant d’una persona brillant i que resulta ser amiga seva. Però a molts puristes del políticament correcte no els ha agradat i s’ha organitzat un cert debat als Estats Units. Cert que si ets president has de ser molt meticulós amb el que dius i el com ho dius, però m’ha fet gràcia una frase que he llegit a twitter: “Només un recordatori: un home pot trobar una dona sexualment atractiva *i* admirar el seu intel·lecte. Les dos coses no són mútuament excloents”. Una gran veritat. Com també és veritat que la fiscal general en qüestió és atractiva!

Però tot plegat fa pensar: Que defineix que trobem atractiu o no algú? Que hi ha cares que ens atrauen i altres que no és una cosa que experimentem a diari, però quan volem determinar exactament el que genera l’atractiu ja costa molt més. És d’aquelles coses que identifiquem quan ho veiem, però no tenim massa clar el perquè.

De totes maneres si que es poden fer algunes aproximacions. En realitat disposem de moltes dades provinents de diferents estudis que van donant algunes idees generals. Un clàssic és que es consideren més atractius els rostres que mostren una millor simetria. Tot i que potser sense arribar a la simetria perfecte, que ja no sembla natural.

També s’ha vist que trobar un rostre atractiu no depèn massa de les cultures. Mostrades imatges de persones, les més atractives obtenen la millor puntuació encara que es mostrin a persones de races diferents. En realitat fins i tot coincidim en la manera de catalogar l’atractiu de rostres de ximpanzés. De manera que això de l’atracció sembla partir d’algun mecanisme bàsic del funcionament del cervell. Un mecanisme, però, que certament admet moltíssima modulació per fets culturals.

Com és natural, els trets desencadenants de la resposta són diferents entre homes i dones. Els homes troben atractius rostres de dones amb característiques juvenils. Alguns investigadors consideren que les dades indiquen que els més atractius arriben a ser “inquietantment juvenils”. Això, junt amb la preferència per malucs marcades i pits grossos s’interpreta com un simple interès biològic per la reproducció ja que tots són caràcters relacionats amb la fertilitat. En realitat no és estrany que la fisiologia de qualsevol organisme inclogui mecanismes per afavorir l’èxit reproductiu.

Pel que fa a les dones, elles ja no valoren tant els trets juvenils sinó coses com mandíbules més prominents, ulls més petits, nas més gran…. Coses que es poden relacionar amb més nivells de  testosterona i, ja especulant una mica, amb capacitat de supervivència i protecció. De totes maneres la cosa ja és més complicada perquè el grau d’atractiu varia en funció del moment del cicle. Quan la dona està en el punt de màxima fertilitat mostra preferència pels paios més “masculins”, en canvi durant la resta del cicle, la cosa ja no està tan clara. De nou, és fàcil imaginar un component biològic bàsic per assegurar la reproducció i presentat sota moltes capes de modulació social.

També és interessant que el grau d’atractiu queda molt modulat per la impressió dels altres. Noies que miren la imatge del mateix rostre d’home el troben més atractiu si a la foto hi ha una noia que se’l mira somrient. En canvi, si qui fa la prova és un home, troba més lleig al paio que les noies es miren somrient. Competitivitat entre mascles? Segurament.

Però això de l’atractiu pot ser un tema delicat. Un dia vaig descobrir que George Clooney i jo teníem pràcticament la mateixa edat. Aleshores em vaig preguntar “…que té aquest paio que no tingui jo?”. Però immediatament una noia del laboratori va començar a fer-me una llista molt llarga i molt detallada de les diferències. Des d’aleshores prefereixo no aprofundir gaire en aquests temes.