Arxiu del dimecres, 10/04/2013

Oliveres “només” centenàries

dimecres, 10/04/2013

Olive_tree_Karystos2.jpg

 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,…

No és perquè sí que Miquel Costa i Llobera va fer servir l’olivera (Olea europaea) com a exponent de la longevitat en parlar d’arbres. D’alguns exemplars s’assegura que tenen més de mil anys d’edat. Però el cas és que no. Les oliveres mil·lenàries en realitat no són mil·lenàries. Només són centenàries. En alguns casos sembla difícil de creure ja que poden presentar uns troncs de diàmetres immensos, però la realitat era que ningú els havia mesurat l’edat amb precisió.

L’olivera és, probablement, l’arbre més característic de la mediterrània. El color verd apagat de les fulles allargades, el tronc inhumanament recargolat i extraordinàriament gruixut, les seves arrels poc profundes, formen part del paisatge que acompanya als camins pedregosos cremats pel Sol de l’estiu. La seva longevitat és coneguda des de sempre i trobem relats més aviat poc reals que afirmen que alguns arbres del mont de les oliveres ja eren allà quan van detenir Jesucrist.

Afirmacions que ens lliguen amb el nostre passat, però que no es basen en dades contrastades. Al menys fins fa un temps. El cas és que ara ja si que disposem de mesures de l’edat d’algunes oliveres i, tot i ser molt velles, no arriben als mil anys.

Per mesurar l’edat d’un arbre la manera clàssica és contar els anells que presenta el seu tronc. Cada any afegeix un anell de creixement, de manera que és qüestió de tenir paciència i anar contant. Semblaria que per fer-ho cal tallar l’arbre, cosa que seria una bestiesa, (tot i que hi ha qui ho ha fet en algun cas per oblidar) però en realitat n’hi ha prou amb obtenir una mostra transversal del tronc. Així l’arbre segueix viu i l’investigador pot aconseguir les dades.

Però en les oliveres no és tant fàcil. Per començar, els anells es veuen poc. Coses de l’estructura de les cèl·lules en la fusta. De totes maneres, encara que sigui difícil, no és impossible. Un altre problema és que tenen el tronc recargolat de mala manera i que el centre dels anells pot no estar al centre del tronc. També podem trobar zones foradades on, és clar, s’han perdut els anells. I per acabar de complicar-ho, hi ha oliveres que tenen dos centres!

Això és perquè inicialment eren dos troncs que creixien separats que a mida que van anar creixent es van anar ajuntant fins esdevenir una sola unitat. Per això hi ha algunes oliveres tant extraordinàriament gruixudes que aparenten ser molt més velles del que realment són.

Tots els problemes es poden solucionar. Els anells es poden mirar sota la lupa. Si hi ha zones que s’han perdut es poden extrapolar coneixent el ritme a que els anells guanyen mida. I quan tot això s’ha fet, han trobat que les més ancianes oliveres mesurades tenien “nomes” uns set-cents anys. Semblaria decebedor, però només per la gràcia que fa el número mil. Perquè no deixa de ser impressionant passar la ma pel tronc d’un arbre que va ser plantat als voltants de l’any 1300, quan els almogàvers s’embarcaven cap a Constantinoble, Marco Polo emprenia la ruta de la seda i faltava poc perquè comencés la guerra dels cent anys.

Recargolades i velles, les oliveres no deixen de ser un símbol de la mediterrània. El símbol que ens recorda on tenim les arrels i la voluntat de seguir sent nosaltres mateixos.