Arxiu del dimarts , 16/04/2013

Calia dividir per dos!

dimarts , 16/04/2013

area copia.jpg Les mates eren una llauna. De petit les odiava tant com un nen pot arribar a odiar. Eren xifres que es relacionaven de maneres incomprensibles, fórmules que totes s’assemblaven, seqüències que no tenien cap lògica digués el que digués el professor. Classe de matemàtiques era l’avantsala a un infern de desconcert i avorriment. Encara recordo amb angoixa la sensació de mirar un problema escrit a la llibreta i no entendre absolutament res d’aquelles xifres i fórmules.

Al final, amb inhumans esforços de memòria aconseguies sortir-te’n, però la memòria és precisament l’estratègia que no s’hauria de fer servir en matemàtiques. Tant se val. El cas és que aquell malson va quedar enrere i vaig respirar tranquil durant molts anys, fins que…

Fins que les meves filles van començar a estudiar matemàtiques i va tocar posar-me al seu costat per assegurar-me que feien els deure’s i anar resolent dubtes. Això volia dir, per exemple, tornar a recitar les taules de multiplicar i constatar que encara m’encallo al set per vuit.

Un bon dia va tocar geometria. Les àrees de les figures habituals. Quadrat, triangle, la circumferència per donar la benvinguda al número pi, rombe… De nou aquelles fórmules absurdes totes similars, però totes lleugerament diferents i sortides de ves-a-saber on. Però com que toca fer de pare i no es tracta de transmetre les teves frustracions, poses bona cara i mires d’explicar-ho el millor que pots. Això implica mirar el llibre de text, fer memòria i reflexionar abans de donar una explicació.

Va ser amb l’àrea del triangle. La fórmula la recordo com una cantarella perquè era de les fàcils: “base por altura, partido por dos”, tot i que mirant llibres he retrobat una altra definició molt més horrible El área de un triángulo es igual al semiproducto entre la longitud de una base y la altura relativa a esta”; Podent-ho dir difícil, per quin motiu fer-ho fàcil?

Però el cas és que vaig haver de pensar en el que explicava a la meva filla. Vaig fer un parell de dibuixos de triangles, me’ls vaig mirar una estona, amb la imaginació vaig moure algunes línies i de sobte es va encendre una llum. Semblarà una ximpleria, però de cop vaig entendre per quin motiu era “partido por dos”. No per tres o per quatre i mig. Havia de ser per dos. I és que qualsevol triangle, no importa quin sigui, sempre ocupa exactament la meitat d’un rectangle! No de qualsevol rectangle. Del rectangle delimitat per la seva base i la seva altura. N’hi ha prou amb fer uns quants triangles i encaixar-los amb un rectangle per adonar-se que la suma de les parts de fora és igual que la de dins. Difícil d’explicar, però fàcil de veure.

Per això era dividit per dos! Era la meitat de l’àrea del rectangle, (base por altura, la més fàcil de totes)

Perquè ningú es va prendre la molèstia d’explicar-m’ho? O, si ho van fer, d’assegurar-se que ho entenia? Perquè immediatament es passava a un altre tema i mai més tornàvem a les fórmules de les àrees. O ho agafaves a la primera o ho perdies per sempre. Lamentable, perquè ara m’adono que aquella cantarella absurda de baseporalturapartidopordós  amagava una fórmula genial. Màgica. Tenia tot el sentit del món. Descrivia amb tres símbols allò que estava mirant en grapats de triangles dibuixats en un paper.

Ara ja és massa tard per aprofundir en les matemàtiques. Seran per sempre un territori sense explorar. Només podré fer mirades fugisseres als relats d’altres exploradors. Tot i així, haver descobert tot sol un fet tant extremadament simple com el motiu de perquè per calcular l’àrea del triangle apareix una divisió per dos em permet entendre com s’ha de sentir algú quan atrapa una relació nova en el món abstracte de les matemàtiques.

I això que trigar quaranta anys per entendre un senzill exercici de geometria no és per estar-ne orgullós!