Arxiu del dimecres, 17/04/2013

Un univers a l’altre costat del mirall

dimecres, 17/04/2013

takemotos_nebula.jpg Si alguna cosa tenen els físics és imaginació. No importa com de desconcertant sigui cap problema, ells troben la manera de resoldre’l. Si cal imaginar unes quantes dimensions addicionals, doncs les imaginem. Si cal retorçar el temps i l’espai, és fa sense dubtar. Si ens falta una partícula, fem com si efectivament existís i ja la trobarem. I si no la trobem, millor; el problema serà més difícil i la solució més recargolada. Si apliquen la mateixa imaginació al romanticisme, sortir amb una xicota doctorada en física ha de ser una passada!

Ah! Però tot té un costat fosc, i sempre he pensat que el punt feble dels físics és l’addicció a les coses simètriques. Si hi ha coses amb càrrega positiva, n’han de trobar que la tinguin negativa. Si existeix la matèria ha d’haver-hi antimatèria i si una força té una característica, en algun indret ha d’existir la característica oposada. Una mania sorprenent, però que els dóna uns resultats espectaculars, de manera que potser sí que l’Univers comparteix aquesta addició a les simetries.

Una mena de simetria que fa poc he descobert és la que postula l’existència de la “matèria mirall”. No és l’antimatèria ni la matèria fosca ni res de tot això, però, si existís, ajudaria a entendre moltes coses.

Un resultat experimental desconcertant és que si agafes neutrons i els tanques en un indret determinat, s’aniran desintegrant a un ritme conegut. Però quan es mira s’observa que n’hi ha que desapareixen més de pressa del que tocaria. I no sabem com explicar-ho. Però si existís la matèria mirall, si que podríem fer-ho. Els neutrons tindrien la capacitat de convertir-se en “neutrons mirall” i deixar de ser detectables per nosaltres. Com si viatgessin a un altre univers.

La matèria mirall estaria feta per un conjunt de partícules equivalents a les que coneixem però no interaccionarien amb la matèria normal gairebé de cap manera. Només amb la gravetat. I aquesta característica aniria genial per justificar la matèria fosca. Aquella matèria de la que detectem els efectes gravitatoris però que no podem veure ni detectar de cap manera. Hi ha varies possibilitats, però una seria que es tractés de matèria-mirall.

Sembla curiós, però són partícules com les que coneixem. Protons-mirall, electrons-mirall que poden formar àtoms-mirall, molècules-mirall i posats a fer, planetes-mirall, estrelles-mirall i galàxies-mirall. Un Univers-mirall sencer que no interacciona amb el nostre excepte pels efectes gravitatoris. Amb això resoldrien un bon grapat de problemes de simetries que no es compleixen ja que amb reaccions mirall es restabliria l’equilibri.

Per descomptat, escoltar als físics les explicacions per justificar o rebutjar l’existència de la matèria mirall és fascinant però inintel·ligible. Però com que coses més estranyes han acabat per ser certes, doncs haurem de tenir un ull posat en aquest nou tipus de matèria. I ben mirat, també seria una llauna que existissin extraterrestres, però només a l’Univers mirall, de manera que seriem mútuament indetectables.

El problema que em fa barrinar el cap és el que apuntava Isaac Asimov al seu llibre “Fins i tot els Déus”. Allà bastien un pont entre dos Universos, però en un moment donat algú deia: “per quin motiu hem de pensar que només hi ha dos universos? Si n’hi ha més d’un ja vol dir que en poden existir infinits!”

Tot i que tants universos no seria gaire simètric i sospito que això no els agradaria als companys físics.