Cultius cel·lulars; tècnica i ètica

HeLa_cells_stained_with_Hoechst_33258.jpg Fa poc es va publicar el genoma de les cèl·lules HeLa. Era una informació important ja que es fan servir des de fa molts anys a tots els laboratoris d’arreu del món i moltíssims treballs de recerca s’han fet sobre aquetes cèl·lules. Però poc després es va retirar la publicació per un problema legal. Les cèl·lules provenien de la biòpsia que s’havia fet a una jove afroamericana anomenada Henrietta Lacks l’any 1951. I el cas és que ningú li va demanar permís per fer servir aquelles cèl·lules. De fet, en aquell temps no es demanava permís  per fer servir les restes de material biològic dels pacients. Les cèl·lules es llençaven a les escombraries i prou.

Però aquelles cèl·lules del tumor uterí van resultar ser residents i creixien molt be en medi de cultiu. De fet, van ser les primeres cèl·lules humanes que no morien després d’unes setmanes de cultiu, de manera que eren ideals per fer estudis “in vitro”. Amb el temps van anar trobant altres línies cel·lulars, però les HeLa van seguir fent-se servir àmpliament.

Però provenen d’una persona, de manera que publicar el genoma de les cèl·lules és equivalent a publicar el genoma d’aquella persona sense haver demanat permís. L’Henrietta Lacks va morir fa mig segle, però els seus descendents encara viuen i porten la meitat del seu genoma. De manera que no és una informació que es pugui publicar sense més. És curiós que els investigadors no s’adonessin d’aquest detall i el fet va desencadenar un intens debat sobre bioètica que encara dura.

Imagino que arribaran a un acord, però quan el genoma es va publicar es va fer evident un problema. Treballem amb aquestes cèl·lules ja que provenen d’un teixit humà. No són cèl·lules de rata, ratolí o conill, sinó que són humanes. Per tant, la seva resposta enfront fàrmacs, tractaments o malalties ha de ser més semblant a les nostres que no pas una cèl·lula de ratolí.

Però si ho pensem un moment, tampoc les podem considerar unes cèl·lules gaire normals. I, de fet, tenen tantes alteracions genètiques que probablement moltes coses estudiades amb elles tinguin un valor molt discutible. Per començar ja són cèl·lules canceroses, de manera que ja porten un grapat de mutacions. Perquè un càncer progressi acostumen a fer falta unes quantes mutacions. No n’hi ha prou amb una de sola.

Però, a més, a mida que les cèl·lules es van dividint, van apareixent diferents mutacions afegides. Com que aquesta línia de cèl·lules s’ha fet créixer en diferents laboratoris de diferents indrets a partir de diferents cultius, en cada cas s’aniran afegint mutacions que segur que seran diferents entre elles. Després de cinquanta anys en cultiu, tenen tantes alteracions que hi ha qui creu que ja ni s’haurien de considerar cèl·lules humanes. I la seqüenciació l’han fet només en una de les línies de cèl·lules HeLa, anomenada Kyoto de la que només se sap que en algun moment algú de Kyoto la va enviar a un altre laboratori i la van retolar així.

De canvis n’hi ha fins en el nombre de cromosomes. Les nostres cèl·lules tenen vint-i-tres cromosomes diferents i de cada un d’ells portem dues copies (excepte òvuls i espermatozoides que tenen una única copia). Les cèl·lules HeLa tenen quatre copies del cromosoma dotze i tres copies dels cromosomes sis, vuit i disset. Amb diferents cromosomes i un nombre indeterminat de mutacions ja no és fàcil saber quines parts són versions correctes dels gens i quines son mutacions que n’alteren el comportament. I sense saber això, quina fiabilitat tenen els estudis fets amb aquestes cèl·lules quan pretenguem extrapolar-los al comportament de cèl·lules sanes?

Aquest és un problema que sempre es té present quan es fan estudis en cèl·lules. Poden ser útils, però només son una aproximació a la realitat. El que passa és que en alguns casos, les cèl·lules estan tant allunyades de la normalitat que cal ser molt prudent per donar per bons els resultats. Una prudència que no abunda tant com caldria.

Hi ha qui creu que l’experimentació s’hauria de limitar a fer-se sobre cèl·lules. Així no arriscaríem vides humanes ni sacrificaríem animals. La idea és bona i la tendència és a fer “in vitro” tot el que es pugui, però les cèl·lules tenen moltíssimes limitacions que no podem passar per alt.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    18/04/2013 16:07

    En realitat, els estudis in vitro tenen bastant poc a veure amb la realitat. A les cèl·lules del laboratori els posem tots els nutrients, no s’han de barallar amb altres cèl·lules, no interaccionen amb res, elpH, la temperatura, la glucosas tot es constant. Afegim antibiòtics perque els bacteris no les emprenyin.
    La vida real d’una cèl·lula al nostre cos és molt més dura!
    Però al menys vosaltres podeu agafar el barco i recollir moster fresques!

  • Esther

    18/04/2013 15:25

    La nostra experiència amb algues, és que el que es cultiva a laboratori és totalment esbiaixat. No tot el que hi ha pel mar creix amb les condicions que els hi posem. De fet, gairebé res, s’està parlant que sabem cultivar menys d’un 1% de la diversitat.
    El que creix en condicions de laboratori són males herbes, que tot els hi va bé, per tant, fer experiments amb aquest biaix no ens diu res del món real!
    Com que nosaltres no tenim problemes d’ètica, llavors no ens queda mes remei que treballar amb mostres naturals i sortir en barco de tant en tant!

  • Daniel Closa

    18/04/2013 12:16

    carquinyol. Es clar. Però amb massa freqúència no es tenen en compte les limitacions de les eines.

    Sinera. Si que n’hi ha més. El que passa és que cada cèl·lula es diferent, per tant no n’hi ha cap altre que serveixi per fer estudis comparatius en sentit estricte.
    L’acord “bioètic” suposo que també té un component económic. Molta gent ha guanyat molts diners gràcies a aquestes cèl·lules i ni Henrietta ni els seus familiars van veure mai ni un duro.

  • Sinera

    18/04/2013 11:24

    I des del 51 no s’han extret aquestes cèl·lules de ningú més per fer estudis paral·lels? No m’ho puc creure! L’acord “bioètic” per publicar els resultats… tenen quelcom a veure amb la puta pela?

  • Carquinyol

    18/04/2013 8:12

    Suposo que en aquest camp, com en molts altres, les reines que teniu per treballar són aquestes, amb les seves limitacions i inconvenients diversos. Esperem que amb el pas del temps es trobin tècniques que ho permetin fer millor, per tal com diria en Piqueras a Telecinco, avui en dia ‘esto es lo que hay’