Arxiu del dimarts , 23/04/2013

Calia matar el drac, Jordi?

dimarts , 23/04/2013

43_SantJordiDrac.JPG  El món actualment està força alterat. Els equilibris ecològics trontollen i arreu veiem problemes de desforestació, excés d’animals d’un tipus, manca d’uns altres, poblacions que disminueixen fins desaparèixer o que augmenten fins esdevenir plagues, espècies invasores… Generalment diem que la culpa és dels humans, que exercim un impacte massa gran a la natura. És cert, per descomptat, però potser el gran pecat dels humans el vàrem cometre fa uns quants segles. Quan vàrem extingir els més grans dels super-depredadors. En podríem dir l’ultra-depredador: Els dracs.

Habitualment considerem la cadena tròfica d’un ecosistema com una gran piràmide. A la base hi ha els vegetals. Per sobre els herbívors. Tot seguit els depredadors mediocres i al cim trobem els super-depredadors, les besties ferotges per excel·lència. Aquests són els tigres a la Índia, els lleons africans, les orques als oceans o els llops a Europa. En realitat la cosa és més complicada perquè hi ha diferents nivells i esglaons. Per un peix, és igual de perillosa una tonyina, un tauró o una orca, però entre ells hi ha nivells clarament establerts. I al cim només n’hi pot haver un.

Els super-depredadors acostumen a ser les primeres besties que liquidem els humans quan colonitzem un indret. Això ho fem amb l’excusa que mengen molt, cosa que individualment pot ser certa, però en el total és falsa. Més que res perque de super-depredadors sempre n’hi ha pocs. Cada un d’ells requereix moltíssim terreny en exclusiva ja que com que menja molt, necessita molts herbívors, que al seu temps requereixen molta vegetació. Per això, com més amunt a la cadena tròfica, menys individus trobem. I al cim hi ha poquíssims individus.

Si els eliminem és per un motiu més simple: ens fan por i volem ocupar el seu lloc. Un error perquè la seva feina a l’ecosistema és molt important. Si desapareixen els amos de la cadena tròfica, els següents a la llista comencen a créixer molt i això acostuma a portar problemes. Sense llops abunden més els coiots, les fures i les guineus. Aquests no maten el mateix tipus de preses, de manera que molts herbívors creixen massa i la vegetació en pateix les conseqüències. Les pastures se’n van en orris i cal fer batudes i dedicar esforços a controlar les plagues. Una feina que abans ens feien gratis els grans depredadors.

Pel que sabem, els dracs devien estar un graó per damunt de tots els super-depredadors que coneixem. Un drac contra un lleó? Vinga home! El gran gat no hi tindria res a pelar. Contra un ramat de llops? Però si els pot rostir des de l’aire! De les àligues no cal ni parlar-ne. No resistirien ni una batuda d’ales del drac. Potser les orques, pel fet de viure al mar tindrian alguna oportunitat, però els ecosistemes marins van una mica per lliure.

El que passa és que el nombre de dracs que podien existir havia de ser necessàriament molt petit. Cada drac devia controlar un territori amplíssim per aconseguir prou aliment. Més encara amb la capacitat de volar, que requereix un metabolisme molt elevat. I no diguem la de calories que necessitaria per poder emetre flamarades!

Això ens permet deduir que la població de dracs mai va poder ser massa gran i que per tant, la variabilitat genètica havia de ser petita. Pocs individus vol dir poques oportunitats per reproduir-se i al final tots estarien emparentats. En una població així, qualsevol pèrdua d’elements ha d’afectar molt la capacitat per mantenir l’espècie. No és el mateix matar un lleó d’entre cinc-mil, que un drac d’un total de cinquanta. Tot i que els dracs no havien de patir, ja que ningú els podia fer ombra.

Ningú fins que van arribar els humans. Els cavallers amb lluents armadures, un complex de mil-homes, una ignorància monstruosa sobre el funcionament dels ecosistemes i unes ganes boges d’impressionar les princeses, es van dedicar a liquidar els dracs un per un. Això va permetre a altres predadors ocupar el cim de la cadena i va alterar completament els equilibris ecològics. Com que a sobre hi havia els humans acabant d’emmerdar-ho tot, la natura ja no se n’ha recuperat.

Una llàstima. A sobre, ja no podrem veure aquests animals magnífics. Tampoc podrem estudiar la seva bioquímica ni el seu comportament. Si quatre sonats amb armadures podien matar-los, és que no devien ser tant perillosos!

Realment, l’amic Jordi es podia haver tocat els nassos enlloc de matar l’últim drac. O el podria haver capturat sense matar-lo. Així mantindríem una bonica llegenda, igualment l’haurien fet sant i, alhora, hauria contribuït a salvar una espècie en perill d’extinció.

Així que ja ho sabeu! Avui és Sant Jordi. El dia més maco de l’any. Regaleu roses, compreu llibres, estimeu, sigueu feliços… i deixeu tranquils els dracs!