Com es destrueix un llac

Toxic_Algae_Bloom_in_Lake_Erie.jpg La imatge ideal d’un llac inclou aigües netes, peixos saltant ocasionalment, pescadors relaxats petant la xerrada, gespa que arriba fins la vora de l’aigua i intuïdes al fons, pedres i algunes poques algues. Posa-l’hi un paisatge muntanyós a l’horitzó i tindrem una estampa ben bonica. Si miréssim l’aigua del llac al microscopi, veuríem un grapat de microorganismes fent la seva vida tranquil·lament. La majoria serien algues de diferents tipus però tampoc n’hi hauria massa, ja que l’aigua del llac no te gaires nutrients.

I no té gaires nutrients perquè hem dit que l’aigua la veiem neta, transparent. Però això no sempre és així. Hi ha llacs de molts tipus, i alguns si que tenen força nutrients. Aleshores, la quantitat d’algues o bacteris (el que s’anomena fitoplàncton) augmenta molt i l’aigua deixa de ser tant transparent. I en alguns llacs, en determinades ocasions resulta que els arriben molts nutrients de cop. Aleshores les algues es donen un banquet i es multipliquen extraordinàriament.

És clar, quan les algues microscòpiques formen poblacions tant massives, la transparència de les aigües desapareix substituïda per una sopa verdosa, marronosa, vermellosa o del color que tinguessin les algues o els bacteris en concret. El problema no és únicament estètic. Tantes algues consumeixen molt oxigen. Sí; durant el dia en fabriquen amb la fotosíntesi, però de nit només en consumeixen i poden arribar a esgotar tot l’oxigen de l’aigua del llac. Això causa la mort de tota criatura que tingui  la mala sort de viure allà en aquell moment. Al final les algues també moren i tot plegat queda fet un desastre.

Aquestes proliferacions també passen al mar. Les “marees roges” són potser les més conegudes, però el mar és gran i al final tot es neteja. En un llac tancat i petit els problemes costen més de resoldre. Això va passar l’any 2011 al llac Erie. Un dels grans llacs de la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Si es diuen “grans” no és perquè si. L’Erie fa gairebé quatre cents quilòmetres de llarg. I tot i així va experimentar un creixement d’algues que va cobrir sis cents quilòmetres quadrats. No va ser el primer ni, amb certesa, serà l’últim. Però va ser el més marcat dels que es recorden. La causa? Com no! L’activitat humana.

El problema amb els llacs i les algues es pot simplificar amb una paraula: Nutrients. I des del punt de vista del fitoplàncton, el nutrient que marca la diferència és el fòsfor. De la resta quasi sempre n’hi ha de sobres, però de fòsfor la cosa va justeta. Però arriben els humans i comencen a abocar tones de fosfats que havien afegit als detergents perquè rentin millor i que a través dels desaigües acaben arribant al llac. Tot un banquet per les algues que creixen molt i després es moren deixant una desagradable flaire d’algues descomponent-se. A més, moltes generen toxines que compliquen la cosa encara més. I entremig s’han cruspit l’oxigen i moltes zones del llac queden mortes.

Això va passar fa dècades, i quan se’n van adonar van prohibir els fosfats als detergents. Ara es fan servir fosfonats, que es una millora però no una solució. Però el fòsfor va seguir arribat per altres indrets. L’agricultura el posa com adob per als camps de conreu. En determinades condicions, la pluja pot arrossegar una part important d’aquests adobs que poden arribar al llac i repetir l’esclat de les algues. És el que va passar l’any 2011 amb un creixement massiu de cianobacteris del gènere Microcystis, que a més generen una toxina que va convertir l’aigua en encara més tòxica .

El problema segueix, i cada vegada serà pitjor, perquè el fòsfor és un àtom que no desapareix del llac. Les algues el fan servir per multiplicar-se, però en morir retornen el fòsfor a l’aigua i pot servir de nutrient per la propera floració massiva, que serà més gran perquè hem seguit abocant més nutrients al llac.

És curiós com podem a base d’anar afegint nutrients al llac podem causar la destrucció de l’ecosistema per un excés d’un determinat tipus de forma de vida. I potser que aprenguem la lliçó dels llacs, perquè el mar és gran, però no infinit.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    24/04/2013 23:32

    Som massa gent. I a sobre som una mica inconscients. Una mala combinació.

  • Sinera

    24/04/2013 11:09

    Som massa gent i acabarem malmetent tot el planeta. Som uns explotadors. Recordo el riu Anoia quan jo era un nen: aigues transparents plenes de carpes. Després, les empreses papereres el van convertir en aigues negres, putrefactes i sense vida.

  • Daniel Closa

    24/04/2013 9:22

    Tots els excesos acaben portan problemes. Ara bé, no és tan fàcil de resoldre. No es senzill eliminar els fosfats de l’agricultura i d’altres activitats. I d’una manera o altra, acaben als rius o als mars.

  • Carquinyol

    24/04/2013 7:56

    “podem causar la destrucció de l’ecosistema per un excés d’un determinat tipus de forma de vida” mira, m’ha vingut al cap el planeta Terra tot sencer. La forma de vida no cal que la digui, oi?

    Sembla mentida que a aquestes alçades encara no actuem de firma clara per evitar aquestes coses.