Arxiu del mes: maig 2013

Ground Control to Major Tom

divendres, 31/05/2013

Un dels astronautes més famosos dels últims anys és el canadenc Chris Hadfield. Al desembre del 2012 va arribar a l’Estació Espacial Internacional (ISS) i durant uns mesos en va ser el comandant. Però el que l’ha fet més conegut són les seves aparicions en vídeo explicant com és la vida a l’espai. Si teniu curiositat per qualsevol aspecte del dia a dia d’un astronauta, en Chris ho explica i ho demostra amb molta gràcia. Per exemple:

Com et fas un entrepà i perquè no fan servir pa sinó “tortillas”. Com t’ho fas si et mareges i has de vomitar. L’important que és controlar la posició i cap on s’encara la ISS. Que passa (o que no passa) si a l’espai agafes una CocaCola i la sacseges abans d’obrir. Com t’ho fas per rentar-te les dents. Que passa amb les llàgrimes si plores? Com controlar la salut dels ulls. Com es fan fotografies a l’exterior. Com s’ho fan per dormir

I naturalment… com funciona el vàter. (No és l’unic que ho fa. Aquesta noia ho explica amb més detalls i “in situ“). L’explicació final d’en Chris no té preu. La propera vegada que veieu un estel fugaç recordeu que… potser sigui la caca d’un astronauta!

N’hi ha molts més per Youtube. I el cop final el va fer en el seu comiat, quan va interpretar una adaptació de la cançó de David Bowie, ‘Space Oddity‘. Un vídeo brillant que el va fer encara més famós.

És interessant que per fer aquesta gravació va caldre tenir en compte el tema dels drets d’autor ja que la gravació era per fer-la pública. Calia guiar-se per la legislació, però quan ets a l’espai, quina legislació? Doncs la norma diu que la de la nacionalitat de la nau on facis la gravació. Com que la ISS té diferents mòduls, a cada un s’hi aplica una llei diferent. En el cas de Hadfield, tota la gravació s’ha fet al mòdul  dels Estats Units i amb els permisos negociats per part de la NASA i David Bowie. Una mostra de com caldrà anar adaptant lleis a les noves fronteres de la humanitat.

En tot cas, el vídeo és un comiat genial per un astronauta.

Ep! Que “hasta el cuarenta de mayo…”

dijous, 30/05/2013

Previ_saison_ete.jpg Aquests dies encara fa fresca. Ens anem posant nerviosos esperant que arribi l’estiu, la calor i el bon temps i no parem de comentar que això no és normal. Una predicció d’un canal de meteorologia francès ha permès informar-nos de les previsions, però sobretot d’algunes tergiversacions. El primer titular que he llegit deia “El verano de 2013 podría ser el más frío desde 1816”. Coi! Això és molt fort, perquè l’any 1816 realment va ser catastròfic.

És fantàstic perquè els comentaris (sí, hauria de deixar de llegir les ximpleries que posen alguns quan comenten notícies relacionades amb temes de ciència) ja van plens de variacions sobre el negacionisme del canvi climàtic. Un exemple representatiu que he trobat deia: “Donde está el calentamiento global? y todavía hay imbéciles que se creen esa estafa.

En realitat, el que sembla profundament mal informat, una mica ignorant del idioma, marcadament egocèntric i notablement mal educat és l’espavilat que ha deixat aquest i altres comentaris similars. Per començar sembla que als que s’exclamen contra l’escalfament global els costa entendre el concepte ocult dins la paraula “global”. En aquest context, global vol dir que afecta a tot el planeta. No que al teu poble farà més calor any rere any, sense excepcions. No és difícil d’entendre si es dedica uns segons a pensar una mica. És incorrecte afirmar que si a casa meva fa fred, a tot el planeta fa fred! Que aquest any al sud d’Europa no faci tanta calor no vol dir que a tot el món estiguin igual. Si l’espavilat del comentari de l’inici es mirés el mapa veuria que la previsió és de fred a l’oest d’Europa, però d’un estiu anormalment càlid a l’est!

Un altre tema, una mica més complicat, és que un escalfament global no vol dir constant. Poden haver-hi anys en que faci un fred de nassos. El que compta és la tendència general. Igual que la borsa pot tenir tendència a l’alça o a la baixa, amb grans oscil·lacions, a la temperatura de cada zona del planeta li passa el mateix. De manera que el fred que faci o deixi de fer aquest cap de setmana o aquest estiu, no ens diu res sobre l’escalfament global.

En realitat passa el mateix amb els anys calorosos. Que l’any 2010 fos el més càlid de la història no ho podem fer servir com indicatiu d’un escalfament global. Ara bé, que dels deu anys més calorosos de la historia, nou siguin posteriors a l’any 2000 si que ens suggereix (i només suggereix) alguna anormalitat.

Però en realitat, la discussió té sentit? Realment fa tant fred? Potser si ho comparem amb la dècada calorosa que portem sí, però hauríem de recordar allò de “hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo”. Potser no és tan extraordinari que faci fresca abans del quaranta de maig.

Però comentava que el tema ofereix material per reflexionar sobre les alteracions en les notícies. El titular inicial era alarmant, però en algun altre diari el trobo més suavitzat: “El verano no empezará este año hasta finales de agosto”. Mmmm. Això ja no és el mateix que comparar-ho amb el daltabaix del 1816. Simplement diu que la calor trigarà més de l’habitual.

De manera que me’n vaig a l’origen de la notícia. Que va dir exactament el canal de la méteo de França? Efectivament diu que els models parlen d’un estiu més fred del normal amb una probabilitat del 70 %. Però els detalls són importants. El que pronostiquen és “…la persistència d’una anomalia freda durant els 3 mesos d’estiu (juny, juliol, agost) combinades amb precipitacions normals.” I acaba dient que si això es complís, seria al setembre i octubre quan tindríem el millor i més calorós temps. Ja hem passat de l’any més fred des del 1816, fins a una calor que no arribarà fins a setembre. No és el mateix, encara que sigui una llauna que trigui la calor.

De manera que una mica de calma. L’estiu serà com sigui. Potser una mica més fresc que els últims als que ens estàvem acostumant, o potser no, perquè les previsions a tres mesos vista tenen poca fiabilitat. Però, sobretot, evitem el ridícul de deduir com va l’escalfament global només amb base al temps que faci aquest estiu.

L’anunci de l’estiu

dimecres, 29/05/2013

estrella-damm-love-lesbian.jpg Ja ha sortit l’anunci d’Estrella d’aquest estiu. El de “Mediterràniament”.  Acostumats a que l’acció sempre tingués lloc a ran de mar, aquesta vegada és una mica diferent perquè té lloc a l’interior. És gairebé l’única diferencia. La resta és essencialment el mateix.  Una música agradable, uns joves molt guapos, super-contents i somrients. Un bon rotllo genial, grapats de bones vibracions i tothom acaba lligant en un happy-end a la llum del capvespre. Cap més pretensió que vendre un ideal junt amb una marca de cervesa.

A mi m’encanta.

És com el tret de sortida cap a l’estiu. I encara més aquest any en què la primavera està resultant poc amable. Ara mateix seria feliç anant a prendre una paella en un indret com el de l’anunci. Tot i que qualsevol dels indrets dels anuncis dels anys anteriors també m’estaria bé.

El curiós és que quan apareix l’anunci, els diaris que s’en fan ressó o indrets com Youtube s’omplen de comentaris criticant-lo. Li retreuen que mostra una imatge irreal, que tots són esculturalment atractius, que l’ambient és de nens pijos que s’ho poden permetre, que és hipòcrita, que la música és dolenta i que jo-que-se que més.

A veure: és un anunci! No un tractat sobre els costums socioculturals dels pobles del sud d’Europa.

Tots els anuncis són falsos, tergiversats, exagerats i tendenciosos. Als anuncis de cotxes, quasi mai hi apareixen embussos de tràfic. Els d’hamburgueses tenen grapats d’enciam i tomàquets caient a càmera lenta per tot arreu. Els de xampús passen a quartos de bany impecablement ordenats. Els de compreses i tampons fan pensar que a les noies els encanta tenir la regla. I els de telefonia mòbil semblen un documental sobre els efectes dels al·lucinògens.

Aleshores, per què aquesta fúria internauta contra l’anunci de l’estiu, la cervesa i la Mediterrània? O més en general… perquè agrada tant criticar i despotricar als comentaris d’Internet?

Fa poc he vist un treball senzillet on s’analitzava els sentiments de les persones que deixaven comentaris relacionats amb la ira en diferents indrets d’internet. En general el que trobaven era un sentiment de benestar després de penjar la diatriba. M’imagino que era allò de “ que a gust que m’he quedat posant a parir això”. Coses que cara a cara costen més, es faciliten moltíssim amb una pantalla per mig. El mateix treball trobava que els qui es decideixen a publicar aquests missatges, son persones que ja acumulen una certa ira o que tenen dificultats per controlar-la.

Això potser és una mica exagerat. Tots experimentem emprenyades de tant en tant, i aleshores canalitzar-la criticant un anunci, una pel·lícula, un polític o un futbolista permet descarregar tensions. De manera que probablement cal fer un cas relatiu dels comentaris negatius. Cara a cara és relativament fàcil discriminar si algú t’està criticant amb raó o simplement està emprenyat amb el món. On line, i amb comentaris més o menys anònims, no hi ha manera.

El que també han vist és que llegir els comentaris negatius, posa de mal humor als que ho llegeixen. Per molts raonaments que facis, l’estat mental s’encomana amb una certa facilitat. Això deu ser un dels motius dels trolls que es dediquen a fer maranya per internet només pel plaer d’emprenyar altres persones. En general són fàcils d’identificar perquè ja són una altra categoria més emprenyadora i que no es limiten a deixar un comentari negatiu, però no deixen de ser una molèstia, com les diarrees estivals o els refredats de l’hivern.

En tot cas, jo no posaré cap comentari enlloc i em limitaré a mirar-me l’anunci amb un somriure mentre deixo anar la imaginació. Hi ha coses més serioses per empipar-me, però això només és un anunci i ja quasi, una tradició. Seré conscient que tot és fantasia, que una paella per tanta gent segur que se’m cremaria, que les mosques emprenyarien, el vent molestarà i els que la compartirem no serem tan guapos. Però el socarrat de l’arròs també m’agrada molt, el brunzit dels insectes em recorda l’esclat de la vida, el vent portarà els aromes de la farigola o el romaní i ja sé que no som massa guapos, però segur que som, com a mínim, igual de simpàtics i d’interessants.

Si em puc recrear amb la part positiva, per quin motiu ho hauria de fer amb la negativa?

La mort a la muntanya

dimarts , 28/05/2013

juanjo.jpg En Juanjo Garra no ho va aconseguir. L’accident que va patir en trencar-se el turmell mentre baixava el Dhaulagiri el va tenir massa temps a dalt la muntanya i quan van arribar els equips de rescat ja era massa tard. El fet de passar tres nits a aquella altitud va ser determinant ja que estava al límit del que es coneix com “la zona de la mort”. Un punt d’altitud a partir del qual ja no hi ha capacitat d’aclimatació i el cos es va deteriorant inexorablement. Està al voltant dels 8.000 metres, encara que per cada persona és una mica diferent.

Normalment no ens fem idea de com d’hostils son les condicions que es troben els alpinistes que s’aventuren als pics més alts de l’Himàlaia. El més espectacular és el fred i el vent. Amb temperatures que arriben a més de vint sota zero i amb vents que arriben a més de 100 km/h és fàcil imaginar la duresa de les condicions. Però el més perillós és la poca densitat de l’aire i la baixa pressió atmosfèrica.

La majoria de morts en alta muntanya estan causades per dos problemes clínics ben coneguts. L’edema pulmonar de gran altura i l’edema cerebral. Tot i que no estan del tot clars els motius, sembla que la causa és la combinació de poc oxigen a l’aire i baixes pressions. Edema vol dir que una certa quantitat de líquid va sortint dels vasos sanguinis i es va acumulant als pulmons o al cervell. La qüestió era per quin motiu passa això.

Com que allà dalt l’aire conté una quantitat menor d’oxigen, els alpinistes han de respirar moltes més vegades per aconseguir oxigenar la sang. Diuen que a l’Everest has de agafar aire tres o quatre vegades per cada pas que dónes. L’organisme està mancat de prou oxigen i no pot generar energia per mantenir les cèl·lules funcionant al cent per cent. Però quan el cos detecta això posa en marxa mecanismes per oxigenar millor la sang. Un d’aquests mecanismes és accelerar el ritme cardíac i augmentar la quantitat de sang que passa pels pulmons.

Com més sang passi pels pulmons, més oxigen hauria de captar. Una resposta adaptativa molt útil a ran de mar, però que dóna problemes allà dalt. El que passa és que la pressió que fa la sang en passar pels vasos del pulmó creix molt. Tant, que arriba a danyar les parets dels vasos sanguinis. Inicialment el plasma de la sang pot escolar-se entre les juntures de cèl·lules endotelials de la paret dels vasos sanguinis. Això, però, farà que el funcionament del pulmó sigui pitjor. Amb líquid als alvèols, l’intercanvi de gasos encara es dificulta més, de manera que el cos augmenta la hipertensió pulmonar i la situació entra en un cercle viciós que no para d’empitjorar. Amb un aire enrarit i que conté poc oxigen, el cos no aconsegueix mantenir el nivell d’oxigen en sang, però danya els pulmons en intentar-ho. I això passa encara que estiguis abrigat i descansant. Molt pitjor si, com li va passar a en Juanjo, estàs al ras, amb baixes temperatures i amb un turmell trencat. De fet és extraordinari el temps que va resistir.

La poca densitat de l’aire té un efecte afegit. No permet que els helicòpters arribin tant a dalt ja que amb un aire menys dens, perden sustentació. En alguna ocasió un helicòpter va arribar a posar-se al cim de l’Everest, i el record mundial està en més de 12.000 metres. Però son aparells especials i en condicions òptimes. En la vida real, el més que poden fer (i no és poc) és pujar els equips de rescat fins algun camp d’altura.

La muntanya és com és. Si hi vols anar has d’acceptar les seves condicions. Ara hi ha llocs com l’Everest, on les cues d’aficionats que s’enfilen gairebé arrossegats pels guies que han contractat demostren fins on es pot degradar un dels millors esports que hi ha. Per sort encara en queden com en Juanjo, que coneixen la muntanya, que l’estimen i la respecten tal com és.

Disset mil milions de Terres

dilluns, 27/05/2013

planet_size_comparison-br.jpg Durant els últims anys, les notícies sobre la descoberta de nous planetes extra-solars s’ha fet habitual. Tant que ja gairebé ni eren noticia. El primer que es va descobrir va ser Gamma Cephei Ab l’any 1988 i durant molt temps es va dubtar si realment les dades eren fiables. No es va confirmar fins l’any 2002. Al principi els descobriments eren esporàdics i de planetes relativament poc interessants. Gegants de gas, de la mida de Júpiter molt diferents dels que ens interessaven: els planetes similars a la Terra.

La cosa va anar millorant i els descobriments es van fer més habituals. Durant la primera dècada del 2000 es trobaven entre deu i trenta planetes cada any. Però la cosa va canviar, i molt, a partir de l’any 2006, quan es va enviar la missió COROT que va funcionar fins l’any 2012, i encara més a partir del 2009 amb la missió Kepler. Només l’any 2009 es van detectar 189 exoplanetes nous.

Però tot s’acaba, i sembla que la Kepler també ha arribat al final. Una fallada tècnica ens deixarà sense el gran caçador d’exoplanetes. El Kepler és un telescopi espacial que cobreix una petita part del firmament i que pretenia esbrinar quants planetes hi ha a la galàxia. La idea era analitzar en profunditat una fracció del cel i a partir de les dades obtingudes analitzant 150.000 estrelles, extrapolar les xifres al total galàctic. El sistema per localitzar planetes era detectar la subtil disminució en la llum de l’estrella quan el planeta passa per davant. Una proesa tècnica que de vegades s’ha comparat a detectar la baixada de lluminositat del far d’un cotxe situat a un quilòmetre de distància quan passa una mosca per davant.

Per fer-ho necessita estar apuntant molt finament a la zona del firmament que analitzava i això ho feia gràcies a tres rodes que en girar permetien apuntar amb total precisió. El Kepler portava quatre rodes d’aquestes, per si en fallava alguna. De fet, l’any passat va fallar la primera però gràcies a la redundància va poder seguir operant. Aquest més, però, ha fallat una segona roda i ara ja no pot orientar-se correctament. De manera que sembla que la cacera s’ha acabat.

Segurament encara trobarem nous planetes gràcies a la gran quantitat de dades que estan pendents d’anàlisi, però la fi de la missió barra el pas a determinats planetes. En principi la missió estava prevista per tres anys, fins el 2012. Però es va decidir continuar quatre més (que ja no podrà ser) per un motiu molt senzill. La gràcia per veure si és un planeta és que el canvi de brillantor tingui una determinada periodicitat.

Si una civilització extraterrestre intentés detectar la Terra amb un giny similar al Kepler, detectaria l’ocultament, però hauria d’esperar un any a tornar-lo a detectar. Amb dos trànsits ja pots predir quan tornarà a passar. En el cas de la Terra seria exactament al tercer any. Si efectivament succeeix, és quasi segur que has identificat un planeta amb un període orbital d’un any. Però calen tres anys per saber-ho del cert. I que dir en el cas d’un planeta com Neptú, que fa una òrbita cada cent seixanta quatre anys!

Per això el Kepler al principi detectava planetes amb períodes orbitals de pocs dies o setmanes. De canvis en la brillantor en trobava molts, però fins que no es repetien no es podia saber si era un planeta i amb quin període orbital. Fer el seguiment durant set anys hauria anat molt bé, però ara ens haurem de conformar amb les dades de quatre anys, i això limita la detecció de plantes allunyats de la seva estrella i amb períodes llargs.

En tot cas, Kepler ens ha ofert 2740 candidats a planetes, dels que ja s’han confirmat 132, però aquestes xifres encara aniran augmentant en els propers mesos. La majoria són grans planetes, però també hi ha planetes de mida similar a la Terra. I a partir d’aquestes xifres, es calcula que a la galàxia hi ha uns disset mil milions de planetes de mides similars a la Terra. Moltíssims més si considerem els satèl·lits de grans planetes de gas, similars a les llunes de Júpiter.

De manera que per posar-nos a buscar vida extraterrestre, no serà per falta d’indrets on mirar!

La lliçó dels pinguins

divendres, 24/05/2013

penguins.jpg La mida importa, però només amb la mida no fas gran cosa. També cal tenir en consideració la forma, l’energia que hi apliquis i la gràcia que tinguis en fer-la servir. Els condicionants mecànics imposen restriccions molt determinades a les coses que pot, o no pot, fer un organisme i l’evolució l’únic que fa és buscar la millor solució per resoldre determinats problemes.

Un exemple interessant l’han trobat intentant entendre per quin motiu els pingüins no volen. Són ocells i la majoria d’ocells volen. Els pingüins en canvi, neden molt bé, però aquelles ales tan petites no els permeten volar. En realitat els pingüins van topar amb un problema purament mecànic i van haver de triar un camí. Podien nedar bé o podien volar bé, però no hi ha manera de fer les dues coses.

Això hi ha vist uns investigadors que han comparat la despesa energètica de diferents ocells que poden nedar i volar. En concret han analitzat els corbs marins (Phalacrocorax pelagicus) i els somorgollaires (Uria aalge). Tos dos poden volar i també poden submergir-se per capturar algun peix. La diferència és la manera que tenen de nadar. Els corbs marins s’impulsen fent servir les potes, mentre que els somorgollaires fan servir les ales com si “nedessin” sota l’aigua.

L’energia que fan servir els corbs marins és molt elevada quan estan sota l’aigua. Molt més que la dels somorgollaires, que neden amb molta eficiència (encara que no tanta com els pingüins). La cosa canvia a l’hora de posar-se a volar. Els somorgollaires són un desastre volant. Mouen les ales molt per aconseguir volar poc i consumeixen moltíssima energia, de manera que el vol que fan és curtet. Els corbs marins en canvi, son mals nedadors, però volen molt millor.

El motiu és la forma de l’ala. O la tens dissenyada per nedar amb eficiència o per volar amb eficiència, però les solucions per una activitat dificulten l’altre. De manera que com millor nedis, pitjor volaràs. Els pingüins van triar el camí extrem, renunciant a l’aire per poder fer vida eficient de veritat al mar. Els somorgollaires no es van acabar de decidir i fan les dos coses de manera mediocre tot i que neden millor que volen. I als corbs marins els passa una cosa semblant, però afavorint el vol i sacrificant la natació. En els dos cassos compensen una mica la poca eficiència en el disseny de les ales fent servir molta energia. Però, és clar, arriba un moment que aquesta estratègia ja no surt a compte.

Aquests són la mena de resultats que cal tenir presents quan es fantasieja sobre el futur de l’evolució. Els organismes poden adoptar un espectre increïbles de formes i mides, però no poden saltar-se els condicionants imposats per les lleis de la física, la química o la biologia. Qualsevol estratègia té un preu i no hi ha manera de saltar-se’l. De manera que cal triar bé. De fet, la selecció natural fa la tria amb molta eficiència, eliminant als que no rendeixen al màxim.

Els humans, com a societat, també apliquem estratègies, però sovint tenim tendència a pensar que ens podem saltar les lleis de la natura. Consumim energia de manera desproporcionada en algunes activitats enlloc de mirar d’optimitzar els sistemes. Un error, perquè al final caldrà pagar el preu. I la selecció natural és implacable.

Un Univers cada vegada més gran

dijous, 23/05/2013

Universum.jpgA l’alba de la humanitat l’Univers es limitava al que abastava la vista. El terreny fins la línia de l’horitzó i un cel on de nit brillaven puntets de llum i per on es movien el Sol i la Lluna. En algun moment algú es va preguntar fins on arribava el terreny i a quina distància estava el firmament, però no tenia resposta i només podia especular. A falta de cap explicació, es van imaginar creacions divines i diferents Déus que havien construït tot el que hi ha.

L’Univers va créixer amb els astrònoms de l’antiguitat. Cada civilització va tenir el seu moment d’esplendor i per la nostra part, els grecs van ser els que més van brillar. Van adonar-se que la Terra era rodona i van mesurar-la amb una gran aproximació. També es van adonar que el Sol i les estrelles estaven molt lluny, però ignoraven quant. La Terra semblava estar al centre de tot i les estrelles les van situar fixades en una cúpula que envoltava la Terra i que devia ser sòlida, ferma. Per això encara parlem del firmament.

 Els grecs disposaven d’una eina molt poderosa, la trigonometria i la paral·laxi, que els va permetre avaluar la distància fins la Lluna, però poc més. Va caldre esperar al segle XVII per mesurar les distàncies a les que estaven els planetes. Va resultar que estaven molt mes lluny del que cap antic havia pogut imaginar. Unitats de mesura com els quilòmetres no eren gaire pràctiques.

Encara faltava per mesurar la distància a les estrelles. L’univers havia crescut molt des de la primera vegada que ens vàrem preguntar per les seves dimensions i sabíem que les estrelles estaven més lluny que els planetes, però com de lluny? A més, la idea d’una esfera on hi havia les estrelles es va ensorrar quan Halley va veure que algunes estrelles s’havien desplaçat de la posició determinada pels antics grecs. Si es desplaçaven, i aparentment ho feien a diferents velocitats, ja no hi havia motiu per pensar que totes estaven a la mateixa distància.

Fins al segle XIX no es va poder establir la distància a les estrelles. Es va mesurar la distància d’algunes de les més properes i sobtadament l’Univers va créixer en varis ordres de magnitud. Va caldre pensar noves unitats de mesura, com el parsec, per poder fer els càlculs amb comoditat. La Terra era un planeta petit voltant en una estrella separada de les altres per distàncies extraordinàries, però encara no en coneixíem el límit.

A principis del segle XX van descobrir unes estrelles anomenades variables cefeides que, per unes característiques de la seva manera de brillar, permetien comparar distàncies. Podíem saber si una cefeida estava el doble de lluny o el triple de propera d’una altra. I quan l’any 1920 van poder mesurar la distància precisa d’una cefeida, immediatament vam saber a quina distància estaven la resta. L’Univers s’havia anat fent més i més gran, però aquella vegada va créixer descomunalment. Les estrelles estaven girant en una mena d’espiral de cent mil anys llum de diàmetre i nosaltres ocupàvem un racó molt discret en aquella immensitat.

Però la cosa encara era pitjor. Els sistemes de mesura van anar progressant i els astrònoms van anar observant cada racó que de l’Univers que semblava interessant. Una taca de llum difusa va generar un problema. Era una nebulosa, una zona de gas tènue que anomenaven nebulosa d’Andròmeda. Semblava que contenia estrelles a l’interior i finalment van poder observar una cefeida en aquella nebulosa. Amb això ens vam adonar que el que havíem considerat l’Univers només era com una illa d’estrelles que vam anomenar galàxia i Andròmeda no era una nebulosa sinó una altra galàxia. Un univers-illa com la nostra Via Làctia.

La distància que separava les dues galàxies era aclaparadora, i poc després vam veure que era una galàxia propera. Igual que havia passat amb les estrelles, primer van identificar les galàxies més properes i posteriorment vam veure que el nombre de galàxies creixia fins més enllà del que arribem a imaginar. Cada una amb tot un “univers” particular d’estrelles.

Va ser el moviment de les galàxies el que finalment ens va donar pistes de les dimensions de l’Univers. La manera com s’allunyaven totes ens va permetre calcular quan havia començat en el Big Bang. I com que res pot anar més de pressa que la llum, podem calcular finalment les dimensions de l’Univers. Uns 46.000 milions d’anys llum de radi.

Un llarg camí des de les mirades a l’horitzó dels nostres avantpassats. I cal tenir present que cada vegada que hem pensat que ja coneixíem la mida de l’Univers, alguna dada inesperada ens ha fet veure que era molt més gran. Qui sap si el futur ens guarda algunes sorpreses i haurem de refer, una vegada més, la visió que en tenim.

De fet, aquesta és la característica que més m’agrada de la ciència quan la comparo amb les religions. La idea que tenim de l’Univers ja no té res a veure amb la que teníem fa uns segles. Les religions, en canvi, mantenen els mateixos conceptes de quan es van originar. Si afirmes tenir la veritat absoluta, ja no pots modificar res. En ciència, sabem que tenim només una aproximació a la realitat i que sempre pot millorar. Aquest és el camí que ens enriqueix.

Aprenent dels celacants

dimecres, 22/05/2013

Latimeria_chalumnae01.jpg El celacant és el fòssil vivent per excel·lència. Aquests peixos es van descobrir l’any 1938, a les costes de Sudàfrica, prop del riu Chalumna. Per això, el nom científic del celacant és Latimeria chalumnae. L’extraordinari d’aquell gran peix és que tenia pràcticament el mateix aspecte que els fòssils datats en més de 300 milions d’anys. Possiblement pel fet de viure en les profunditats marines i en indrets que no han experimentat gairebé cap canvi ambiental, els celancants s’han mantingut evolutivament molt estables. En realitat hi ha dues espècies de celacants. L’any 1977 se’n va descobrir una altra població a les aigües d’Indonèsia. Les anàlisis genètiques van demostrar que eren una espècie diferent i li van posar el nom de  Latimeria menadoensis.

Ara acaben de seqüenciar el seu genoma i es tracta d’un treball que ens ha de donar molta informació. El celacant és interessant perquè sembla estar relacionat amb nosaltres, amb els tetràpodes. N’hi ha prou de mirar-lo un moment per adonar-se que les aletes no són com les de la majoria de peixos. En el celacant semblen petits bracets que, efectivament, tenen una estructura esquelètica.

En realitat es pensa que els avantpassats que van abandonar el mar no van ser els celacants sinó un altre tipus de peixos també emparentats. Els peixos pulmonats. El problema amb aquests, dels que encara hi ha exemplars, és que el seu genoma és monstruosament gran i encara trigarem molt a seqüenciar-lo. Per tant, de moment haurem d’anar fent amb la informació treta del celacant.

Del que han trobat, el que més es comenta és, òbviament, els canvis que van haver de tenir lloc en els gens relacionats amb el desenvolupament de les extremitats. Com van anar guanyant importància, com van passar de set dits a cinc, quins gens es van activar i en quins moments. Però la veritat és que personalment m’ha fet més gràcia veure la quantitat d’altres gens que van haver de modificar-se per poder passar de la vida marina a la vida terrestre.

Per exemple, va caldre canviar el metabolisme del nitrogen. Els peixos excreten nitrogen en forma d’amoníac. És tòxic, però com que a l’aigua es dilueix de seguida, no els resulta un problema. Nosaltres, que no vivim a l’aigua, l’hem d’excretar en forma d’urea o, en el cas del ocells, àcid úric. Quan comparem els enzims relacionats amb el cicle de la urea veiem que van anar experimentat uns quants canvis en els centres actius que van facilitat que poguéssim treure el nitrogen sense intoxicar-nos per l’amoníac.

Un altre canvi interessant és la falta de la immunoglobulina M en el cas dels celacants. En el nostre sistema immunitari la IgM té un paper molt important. Caldrà analitzar amb detall com s’ho fan els celacants per lluitar contra les infeccions sense la IgM.

Altres gens modificats o directament desapareguts en el pas de l’aigua al terra estan relacionats amb coses com la formació de la oïda interna (que deu tenir a veure amb les diferents maneres de regular l’equilibri si flotes a l’aigua o estàs quiet a terra). Amb la vist i l’olfacte, amb la cua o amb el cervell.

En el pas de la vida marina a la terrestre, sempre ens fixem en l’aparició de les potes, potser perquè és el que sembla més evident. Però tot l’organisme es va haver d’adaptar de mil maneres diferents per resoldre un grapat de nous problemes, de vegades insospitats. I ara, analitzant en aquests animals els canvis en els gens i en la manera com es regulen, podem aprendre moltíssim de com van anar aquesta transició. Després de tot, va ser un pas important en el camí que ens havia de portar a ser com som.

Comparacions i exageracions

dimarts , 21/05/2013

RADIATION-poster-cartoon Briant Arnold.jpg En un món cada vegada més complex, sembla que com més va més demanem respostes i solucions simples. Aquest és un fet que cada vegada amb més freqüència em fa sentir incòmode. Amb arguments simplificats fins l’absurd és esgotador intentar empènyer els arguments a les zones intermèdies, als grisos i als matisos. Això m’ha tornat a passar llegint un article on una frase molt concreta m’ha incomodat. Segons el metge entrevistat, es fan massa radiografies innecessàries i afirmava que “cinc TAC equivalen a la radiació que va rebre la població d’Hiroshima amb la bomba atòmica”.

Ostres! Tanta radiació reps amb un TAC? L’està comparant amb bombes atòmiques!

En realitat és un bon exemple d’un fenomen cada vegada més freqüent. Deixar anar una informació falsa, exagerada o tendenciosa com si fos una dada científica contrastada. Segons aquests metges, fer-se TACs és gairebé tant perillós com un bombardeig nuclear. Però en realitat és així?

D’entrada no tots els TACs són iguals. És diferent si es fa d’una zona concreta o del cos sencer. També hi ha diferencies segons el grau de precisió que calgui en determinades zones. La cosa oscil·la entre 2 mil·liSieverts (escrit 2 mSv) en el cas d’un TAC de tòrax de baixa densitat i els 20 mSv. Certament això és força més que una radiografia amb els raigs X clàssics, amb els que només rebies 0,1 mSv.

Però quina va ser la radiació que van rebre a Hiroshima. En realitat és dificil saber de que coi parla el metge quan fa aquella comparació ja que la radiació que van rebre depenia directament de la distància al punt de l’explosió. Els directament afectats van rebre uns 50.000 mSv. Cinquanta mil! És bastant més que els vint de un TAC. Els habitants d’Hiroshima que estaven a un quilòmetre del centre de l’impacte encara van rebre al voltant de 1 gray, que seria entre 1000 i 20.000 mSv. Encara res a veure amb els TACs. Només a partir dels dos quilòmetres i mig comencem a acostar-nos ja que es calcula que la radiació va ser de uns dos-cents o tres-cents mSv. Ja estariem parlant de les persones que van sobreviure al bombardeig.

De manera que dir que 5 TACs és equivalent al que va rebre la població d’Hiroshima no és correcte ni de lluny. Com a molt, hauria de dir que és el que van rebre els habitants d’Hiroshima que estaven a més de no-se-quants quilometres de la bomba. També hauria d’especificar que parla dels TACs més intensos de tots i no dels habituals, d’entre 6 i 9 mSv. I finalment hauria de  suposar que els metges son rucs i no faran cas de les dosis màximes de radiació anual que legalment es poden administrar. Per cert, tampoc és el mateix rebre la radiació de cop que repartida al llarg dels anys. Un detall que el metge hauria de tenir present.

Tot plegat em sembla una afirmació simplista i exagerada que acaba resultant enganyosa.

M’empipa perquè en realitat coincideixo en que segurament caldria reduir el nombre de proves i controls que ens fem. N’hi ha que no milloren en res la nostra esperança de vida i potser empitjoren la qualitat de vida ja que ens generen un estrès innecessari. Certament un TAC implica una certa quantitat de radiació i per tant un risc. De manera que cal avaluar molt bé que és més arriscat: El risc de no detectar un tumor o el risc de augmentar la probabilitat de causar un mal amb el TAC. En general, com menys ens en fem, millor. Però fer servir comparacions exagerades no em sembla una bona manera de defensar determinades opinions.

Potser és que n’estic una mica fart tant d’afirmacions que només busquen espantar com de la filosofia del blanc o negre sense matisos.

Impactats

dilluns, 20/05/2013

cinta.jpg Totes les professions tenen els seus rituals, les seves particularitats, el seu argot i les seves manies. També els qui destaquen en l’exercici de activitat i els que son un desastre i ningú entén com s’hi dediquen. Els científics no en son una excepció. També tenen manies estranyes i una de les més obsessives per un científic i desconegudes per la resta de la població, són les sigles I.F., que volen dir “Factor d’Impacte”.

No és estrany que ens obsessioni si tenim en compte que el Factor d’Impacte és la manera més habitual d’avaluar la nostra feina. Com pots saber si un científic és brillant o un desastre? De quina manera pots avaluar diferents candidats a una beca? Per decidir si un Departament o un Institut de recerca està funcionant correctament, per establir nivells de qualitat científica, per triar un candidat per una plaça determinada… Tot això passa per mesurar el factor d’impacte. L’I.F. és l’eina que fem servir els científics per valorar-nos.

I el més interessant és que, en realitat, el I.F. No hauria de servir per res d’això.

Inicialment, el factor d’impacte era una manera de saber si una revista científica era important o no. Quan escrivim un article, al final posem les referències, els altres articles on ens hem basat per fer la nostra recerca. La idea és que si una revista publica treballs molt bons, aquests articles seran citats moltes vegades a les referencies d’altres investigadors. En canvi, si publica treballs dolents o irrellevants, ningú en parlarà. Per tant, cada any “l’Institut d’informació Científica” publica un llistat on es mesura quin impacte han tingut els articles publicats a cada revista del camp de les ciències.

La idea general consisteix en contar el nombre de vegades que s’ha citat algun article d’una determinada revista en els últims dos anys i dividir el total per el nombre d’articles publicat per la revista en el mateix període de temps. Així, si una revista té un índex d’impacte de 1, vol dir que, de mitjana, cada article que publica serà citat una vegada. Les revistes importants tenen I.F. alts mentre que les noves, o les dolentes tenen I.F. baixos. Per exemple, aquest any, “Nature” tenia un I.F. de 36,280 i “Science” el tenia de 31,201. Les de medicina acostumen a ser les més citades, i Una revista com New England Journal of Medicine te un I.F. de 53,298.

És clar, això depèn del camp en concret. Comparativament hi ha menys gent que treballi en matemàtiques, per tant els I.F. de les revistes de matemàtiques són més petits. La millor en aquest camp l’any 2012 és “The Journal of the American Mathematical Society”, que té un I.F. de 3,841.

Si us hi fixeu, l’I.F. és una eina pensada per avaluar i comparar “revistes”, no investigadors. Aleshores, com és que la fem servir per avaluar la feina dels científics? Doncs el que es fa és considerar que si publiques treballs en revistes amb I.F. molt bo, implica que tu també ets molt bo. Per tant, per comparar científics, o departaments, o instituts, el que es fa és sumar el I.F. de les revistes on has publicat els teus treballs.

Bàsicament és com si intentéssim saber si algú és un bon conductor comparant la marca o el preu del cotxe que porta. Si té un Ferrari deu ser millor conductor que si té un Peugot.

Com a sistema general pot ser una aproximació, però per analitzar en detall la feina d’algú és una cagada. Tu pots ser un inútil que treballa en un grup molt bo. Pots ser amic de l’editor. Pots publicar en una revista bona un article dolent que mai mirarà ningú… Tothom sap que és un mal sistema i ja es van proposant altres maneres d’avaluar. Però de moment, i per la força del costum, seguin fent-lo servir. Fins i tot les mateixes revistes fan editorials recordant que aquest és un mal sistema. De fet, ja fa temps que es diu, però de moment tothom va encara amb el I.F. enganxat al front.

És per això els científics perdem el cul per publicar un article a Nature o Science. Garanteix que seràs ben avaluat el proper any i ho tindràs més fàcil per aconseguir finançament, beques o prestigi. Que el treball sigui brillant o útil també està bé, però és una mica secundari quan el que t’hi jugues en molts cassos és el sou o la continuïtat del grup de recerca.

En realitat és ben curiós que els científics, que presumim de ser els millors mesurant i quantificant, siguem tant incompetents a l’hora de mesurar i quantificar-nos nosaltres mateixos. Però ja se sap que a cal ferrer, ganivet de fusta.