Quimiofòbia

chemistry_5.jpg El programa “Salvados” és dels que trobo més interessants avui en dia. Però és clar, sempre hi ha excepcions, i el d’ahir sobre la seguretat dels aliments va ser dels que marcaria com exemple de mala comunicació en temes relacionats amb la ciència. No és estrany ja que quasi sempre que es parla de coses com la salut, l’alimentació i la química passa el mateix. Es barregen coses que s’haurien de tractar per separat, i no es resisteixen a l’atractiu de la quimiofòbia.

El primer problema és fàcil d’entendre. Una cosa és discutir fins a quin punt és tòxic un producte. La resposta estricta és que tot és tòxic. Només depèn de la dosi. Administra una quantitat determinada de sal, de sucre, de proteïnes o de greix a una persona i la mataràs. Fins i tot prenent massa aigua en massa poc temps es pot matar algú. Quan un producte diem que és tòxic simplement volem dir que cal molt poca quantitat per causar problemes.

De manera que el que cal fer és definir aquesta quantitat. Fàcil de dir, però molt difícil de fer. Es fan estudis “in vitro”, aplicant el producte a cultius cel·lulars, i també estudis en animals. Amb això podem tenir estimacions relativament fiables, que sempre es poden rectificar si apareixen noves dades. I tot això aplica tant als additius com als contaminants. Tècnicament és el mateix decidir la quantitat màxima permesa d’additius com un colorant, un conservant o de contaminants, com un pesticida o el mercuri.

Això és un tema. Un altre tema diferent és si es fa cas d’aquestes dades. La industria, els controls de sanitat, els interessos empresarials, les pressions dels polítics, la honestedat dels científics… tot això també afecta la salut i cal estar-hi molt a sobre, però és un problema diferent. Quan es barregen passa el que passa. Surt algú a dir que els additius químics no són un problema en sí mateixos i sembla que estigui a sou de la perversa industria química.

Però el problema de base és la quimiofòbia. Una percepció esbiaixada del que és realment la química. Una mostra d’ignorància que ens hauria de preocupar una mica. Afirmar que algun aliment té química com si això fos un motiu per inquietar-se és molt absurd. A veure qui és el guapo que aconsegueix un aliment lliure de cap tipus de química!

En realitat potser sigui només un cas típic de por al desconegut. No entenem els noms dels productes químics, però sonen molt malament. No cal dir si a sobre els hi posen aquelles sigles E-300 i similars tant inquietants. Jo sempre poso l’exemple de l’E-300 perquè és la vitamina C i simbolitza perfectament la manera de respondre que tenim els humans. Dius que un aliment conté vitamina C i sembla que ha de ser més saludable. Dius que conté E-300 i tothom posa cara de preocupació.

Suposo que resulta massa emocionant jugar a espantar-nos creient que ens estan intoxicant amb fosques intencions. Parlem de l’amenaça d’algun producte que encara no hem identificat i que potser ens afectarà en forma d’epidèmia d’aquí a un grapat d’anys. Però en realitat, de que parlem? No ho sabem. Només juguem a fer-nos por a nosaltres mateixos, que resulta molt emocionant i llueix molt millor a la tele.

I amb això no vull dir que no calgui posar el màxim de controls i aplicar el principi de precaució sense manies. Que amb les coses de menjar no es fan bromes i la seguretat ha d’estar per sobre de qualsevol interès industrial. I un problema important és que sino exageres el tema, les autoritats segurament no en faran cas. Però cara al públic general cal trobar el punt que diferencia la precaució de la paranoia. Una línia que no sempre està massa clara però que massa sovint la creuem, endinsar-nos en l’apassionant mon de la quimiofòbia sense prendre’ns la molèstia d’aprendre una mica del que parlem. Perquè sinò, al final acabes patint fins i tot pel “perillós” monóxid de dihidrogen!

(I actualitzo amb l’enllaç que comenta en carquinyol. A Florida van fer una broma per radio parlant de la presencia de monòxid de dihidrogen a l’aigua de beguda i la gent va començar a trucar preocupadissima a les autoritats. Profes de química, teniu molta feina!)

6 comentaris

  • Daniel Closa

    06/05/2013 17:28

    Jordi. Pasar-se amb el princioi de precaucio també pot ser un problema. De nou cal evitar “que la prudencia ens faci traidors”

  • Jordi

    06/05/2013 16:34

    El món dels additius o com explicar sempre el mateix i sovint a les mateixes persones!

    Un argument habitual és el del principi de precaució. Però per alguns cal portar-lo a l’extrem. Si fos així hauríem de posar en qüestió tot, fins i tot els aliments “naturals” i podem posar-nos a fer proves fins que no quedi ningú un cop morts tot de gana.

  • Daniel Closa

    06/05/2013 9:30

    Pau. Genial l’acudit. Encara que no saps si riure, plorar o una combinació de les dues.

  • Pau Bosch

    06/05/2013 9:12

    Jo ja fa temps que crec que sí, que en certa manera hi ha una conspiració, però que és a l’altra banda d’on la gent es pensa que és.

    Avançant-me al programa vaig fer aquesta tira on ho explicava amb un dels exemples que has posat avui mateix: http://gargotaire.blogspot.com/2013/04/valor-afegit.html

  • Daniel Closa

    06/05/2013 8:51

    Brutal això del DHMO a florida.

  • Carquinyol

    06/05/2013 8:40

    Això del monòxid de dihidrogen és de traca i mocaodr, de fet aquest mateix any podem trobar una notícia relacionada: http://www.meneame.net/story/dos-djs-sancionados-broma-sobre-quimica-florida-no-entendio

    Em recorda talment a l’Edat Mitjana quan hom cridava ‘una bruixa una bruixa’ i la histèria s’estenia arreu. Passen els anys, canvien els protagonistes però les pors irracionals segueixen entre nosaltres.

    I mira que avui en dia tenim més fàcil que mai informar-nos una mica, doncs ni així !