Arxiu del dimarts , 7/05/2013

El rinoceront NO s’ha extingit. I el “m’agrada”, no m’agrada.

dimarts , 7/05/2013

rinoceront.jpg Al Facebook trobo una imatge d’un rinoceront amb el text: “RIP. Declaran oficialment extinto al rinoceronte negro”. Malament! Sempre és una mala notícia que s’extingeixi una espècie animal. Més encara si l’extinció és per culpa de l’excés de caça. I encara més si el motiu final és el mercat negre xinés de banyes de rinoceront amb suposats efectes afrodisíacs. Extingir un animal perquè quatre vells s’imaginin que trempen millor és una vergonya per la nostra espècie.

Però mentre pensava en això, vaig recordar que no fa gaire havia fet un post precisament sobre aquest tema. Per fer-lo havia buscat informació i recordava que, tot i que estaven molt amenaçats, la situació semblava millorar. Tant han canviat les coses en només cinc mesos? I tot seguit s’ha encès el senyal d’alarma habitual. Una noticia apareguda a facebook és qualsevol cosa menys fiable. He mirat a Google i veig la notícia repetida a diferents diaris, però també algun desmentit.

De manera que he anat a veure que diu la “llista vermella”. Allà on realment es determina l’estatus de les diferents espècies animals. I el rinoceront negre continua en situació de “críticament amenaçat”, però encara present entre nosaltres. De fet, llegeixo que la població s’ha doblat durant el 2010. És poca cosa perquè des dels anys seixanta s’havia reduït en un 95 %, de manera que ara només està reduïda en un 90 %. Però està millorant. No s’ha extingit.

De rinoceronts negres hi ha diferents subespècies. I una si que es va extingir fa un parell d’anys. Això és tot. Encara queden uns pocs milers. Simplement algú ha penjat una cosa falsa a Facebook i tothom l’ha donada per bona sense prendre’s la molèstia de verificar-ho a la llista original (que tampoc és tant difícil, coi!). Potser l’origen de la historia sigui que van morir els últims exemplars de rinoceront negre d’un parc nacional de Mozambique. però la diferència entre un parc nacional i tot el planeta és notable.

El que inquieta és que és una tendència cada vegada més freqüent. Quan obrim Facebook, molta gent desconnecta les neurones de l’escepticisme, les de la curiositat o les del sentit crític. Tot és dóna per bo simplement perquè molta gent ho ha compartit o ha clicat el “m’agrada”.

Això del “m’agrada” també té la seva gràcia. Aquests dies també he vist una campanya de Unicef Suecia: “Clica m’agrada a facebook i nosaltres vacunarem zero nens contra la polio”. I és que sembla que fem alguna cosa quan cliquem el botonet, però en realitat no fem res. Res de res. Si realment vols salvar criatures pots fer un donatiu a unicef, pots anar de voluntari o pots fer alguna cosa real enlloc d’enganyar-te prement un botonet. Com diuen al video, 200.000 m’agrada no milloren en res la vida de cap nen.

Les xarxes socials tenen grans virtuts i moltíssimes possibilitats. Però també tenen problemes i conviden a auto enganyar-nos. Certament serveixen de mostrari de com d’irracionals arribem a ser. Les infinites llistes de fotos amb frases boniques i positives que apareixen constantment arriben a posar-me dels nervis. No, no hi ha cures fàcils pel càncer. No, ser positiu és bona cosa, però no fa miracles. No, cap sistema de salut condiciona els trasplantaments a un nombre determinat de “m’agrada”. No, encara no hem arribat a la data en que Michel J. Fox arribava al futur. I n’estic fins al capdamunt de fotos de gatets fent monades!

Facebook és, barrejat entre moltes altres coses, un fascinant i immens mostrari de collonades multiplicades a cop de “m’agrada”.