Arxiu del dilluns, 13/05/2013

Ciberdependència

dilluns, 13/05/2013

cable.jpg La gran revolució dels nostres temps ha sigut internet. L’accés fàcil i immediat a tots els coneixements imaginables, a tota la informació possible, a tot el que calgui, ha revolucionat les nostres vides d’una manera que els joves d’avui en dia no poden imaginar. Cert que bona part de la informació és dubtosa, que una part considerable de l’amplada de banda es dedica a enviar pornografia i que la majoria dels correus que s’envien son spam. Però tot i així, el fet de disposar de tot el coneixement de la humanitat a l’abast d’un parell de clics ens pot enriquir d’una manera extraordinària i com mai cap generació ha pogut imaginar.

I malgrat tot…

De vegades trobes alguna cosa que t’activa un interruptor mental i et fa mirar les coses d’un altre punt de vista. En el meu cas s’ha tractat d’un anunci d’una companyia de telèfons. La idea de l’anunci no és dolenta. Un pare va amb la seva filla que li va fent preguntes sense parar, com fan la majoria de nens. Per què peten les crispetes? Per què floten els núvols? Quina diferència hi ha entre meteorit, planeta i galàxia? El pare no diu res i només somriu. I en un moment donat, treu el mòbil, es connecta i va responent a tot gràcies a la informació disponible en internet.

La pregunta és: Aquest paio no sap res de res? Per qualsevol cosa ha de mirar-ho a internet? Perquè una cosa és aprofundir en la informació gracies a la xarxa i una de diferent és ser incapaç de respondre preguntes de nens sense consultar la Viquipèdia. És exagerat, és clar. Però a aquestes altures ja no considero exagerat cap anunci. Massa vegades he vist que al final les coses acaben ser iguals o pitjors del que la publicitat anticipava.

Una de les xerrades TED més brillants la va fer en Ken Robinson i defensava que l’escola mata la creativitat. El sistema educatiu està pensat per educar als nens de determinada manera molt concreta, afavorint determinats coneixements, determinades maneres de pensar, i inhibint-ne d’altres. Té part de raó, però això no és res comparat amb l’efecte que pot exercir internet. A l’escola, si més no, hi ha mestres que veuen com són els alumnes, que poden influir en ells, que poden valorar les diferents capacitats i que poden modular una mica l’efecte del sistema educatiu sobre les criatures. Amb internet no hi ha res d’això. Només quantitats immenses d’informació de les que a la pràctica només s’aprofita la primera pàgina que apareix a Google.

Cada vegada més ens trobarem amb la pregunta: Per quin motiu m’he d’esforçar a aprendre coses que en realitat puc trobar a Internet sense més? Si només valorem la quantitat de coneixements, la resposta seria que no n’hi ha cap de motiu. Ara bé, els humans millorem a base de la creativitat, de connectar els coneixements que adquirim, analitzar-los de diferents maneres, relacionar-los amb altres coses aparentment llunyanes i cuinant-los en un còctel mental que mai sabem quin resultat ens oferirà. Així es generen coses noves, noves idees, noves teories científiques, noves formes d’art, noves maneres d’expressar. Però per fer-ho, cal que aquests coneixements els tinguem al cap. Disposar d’ells en algun racó de la xarxa és extraordinàriament útil, però no serveix per segons que.

La ciberdependència la comencem a albirar quan els professors topen amb treballs fets a base de copiar i enganxar fragments de la Viquipèdia. Però això només és el principi, i no sembla un camí que ens interessi recórrer. Si més no, si volem formar les noves generacions amb capacitats per pensar, per saber i per interpretar. Internet és una de les eines més poderoses que mai no hem tingut per accedir al coneixement. Però no és el coneixement.