Arxiu del dimarts , 14/05/2013

Finalment, les cireres!

dimarts , 14/05/2013

cireres.jpg Ha trigat, però finalment ja han arribat. Ahir vaig tastar les primeres cireres de la temporada. La veritat és que encara els falta un puntet per acabar d’agafar aquell color vermell fosc i aquell punt de dolçor primaveral. Però després de tot un llarg hivern, les cireres venen tant de gust que no em posaré molt exigent.

Els cirerers (Prunus avium) són uns arbres genials. Floreixen molt aviat, quan el temps encara és fred competint només amb els ametllers per avisar de la propera arribada del bon temps. Veig que el seu origen és a la costa del mar Negre, d’on van ser portats per (com no!) els romans.  Ara es troben a molts indrets del planeta, i les cireres donen un punt de color a les taules d’arreu. Un color efímer ja que normalment desapareixen ràpidament. Qui es resisteix a allargar la ma i endrapar un parell de cireres ben dolces?

De cirerers se n’han obtingut varietats que floreixen a diferents moments i en diferents indrets. Però una de les més interessants són les que es poden auto fecundar. Els cirerers, com la majoria d’arbres, tenen una particularitat: fan moltes flors. Un cirerer florit és un dels espectacles més macos que hi ha, però des del punt de vista evolutiu representa un problema. Per afavorir la variabilitat i l’aparició de formes diferents, el que interessa és creuar arbres diferents que combinin diferents càrregues genètiques.

Però el pol·len fabricat per una flor viatja amb el vent, els insectes o la gravetat i pot anar a petar al pistil de qualsevol flor. Si és la flor d’un altre arbre no hi ha problema. Però que passa si arriba a les flors de la branca del costat del mateix arbre? Seria una autofecundació molt fàcil, però que no generaria gens de variabilitat genètica. Autofecundarse és una estratègia fàcil però a la llarga poc eficient, de manera que les plantes se les han empescat per mirar d’evitar-ho.

Hi ha diferents maneres, i la dels cireres és una estratègia genètica. Tenen uns gens batejats amb el poc imaginatiu nom de “gens s” (La “s” és per l’anglès “self-incompatibility”) que es presenten en diferents versions o, com diem en biologia, diferents al·lels. Si el pol·len arriba a un estam que porta el mateix tipus d’al·lel, simplement la fecundació no tira endavant. Una mena de control d’identitat que impedeix que l’autofecundació tingui lloc.

El sistema és enginyós i útil per l’espècie, però és un mal negoci si un pagès aconsegueix una varietat excel·lent de cirerer. Aleshores el que interessa és preservar aquella combinació particular de gens. Un cas típic on no coincideix l’interès evolutiu amb l’interès del pagès. En tot cas, en el cas dels cirerers això d’anar evitant autofecundacions ha donat uns fruits remarcables. Tant figuradament com literalment!